El que està en joc

4.11.2015

El número de novembre de L’Avenç conté, entre d’altres, una entrevista a Maria Barbal i articles relacionats amb cultura i franquisme, coincidint amb el 40è aniversari de la mort del dictador. Publiquem íntegrament la seva editorial: “El que està en joc”.

Gràfics dels resultats del vot per municipis de les eleccions del 27 de setembre | Font: Jordi Muñoz

Gràfics dels resultats del vot per municipis de les eleccions del 27 de setembre | Font: Jordi Muñoz

El resultat de les eleccions que van tenir lloc el dia 27 de setembre passat a Catalunya han donat lloc, a més d’un panorama polític incert, a lectures ben diferents i sovint contraposades. Hi ha un fet, però, innegable, que és la victòria en escons de les dues llistes independentistes, tot i que perdent el plebiscit que havien plantejat: els han faltat a penes cent mil vots (sobre un total de 4’1 milions) per aconseguir el 50% més un dels vots.

El sobiranisme, que “tenia pressa” a fer aquestes eleccions, potser perquè volia fer-les encara contra el PP o perquè temia el fantasma, ara desinflat, de Podemos, ha constatat la seva força indiscutible, de manera que, després d’una campanya descomunal del “no” (que ha fet un ús indiscriminat de l’argument de la por), ha estat capaç de guanyar unes eleccions que s’han caracteritzat pel seu elevat nivell de participació (poc més d’un 75%, perquè hi ha una quarta part dels catalans que no vota mai). El tòpic que deia que, quan votessin aquells electors que s’abstenien a les eleccions autonòmiques, el nacionalisme català perdria les eleccions, ja va ser desmentit el 2012, i ara ho ha estat novament: amb una participació rècord, hi ha una majoria absoluta de diputats independentistes al Parlament de Catalunya.

Però també és cert, com subratlla el politòleg Jordi Muñoz en la seva ponderada anàlisi que trobareu en aquest mateix número, que la participació ha crescut més en llocs tradicionalment abstencionistes i que ha beneficiat sobretot el partit, Ciutadans, que més clarament s’ha oposat al catalanisme cultural i polític. (Algunes estimacions diuen que, de l’increment de prop de mig milió de vots que Ciutadans ha tingut en aquestes eleccions, uns 300.000 podrien provenir directament de l’abstenció, i la resta, a parts iguals, del PP i el PSC). La profecia anunciada, en el sentit que la radicalització del catalanisme portaria a tenir al Parlament un cap de l’oposició de Ciutadans, s’ha acomplert fatalment. I no és cap bona notícia per al catalanisme, ni per a la mateixa cohesió social del país, com ho demostra la procedència geogràfica d’aquest vot, concentrat, com destaca Muñoz, en “espais urbans o periurbans amb teixits socials i xarxes associatives sovint encara per construir, en què els vincles amb els nuclis urbans més consolidats són febles o inexistents”. O, per dir-ho d’una forma més grollera, concentrat a la Catalunya que no veu mai TV3.

Significa això que estem davant d’un país dividit? O en tot cas, més dividit que abans? Això està per demostrar. Malgrat la insistència del PP a presentar-nos com una societat “tràgicament dividida” (com la caracteritzava l’exministre d’Aznar, Josep Piqué, en un article recent a La Vanguardia, on s’oblidadava per cert de dir que ell mateix, al costat de Rajoy, havia recollit signatures contra l’Estatut del 2006), la societat catalana està políticament polaritzada entorn de la qüestió de la independència, però no està socialment dividida. Res més lluny de la realitat constatable cada dia al carrer. Ara bé, és evident que el vot sobiranista, tant el favorable com el contrari, encara està massa lligat a factors com la llengua. Feu un cop d’ull sisplau al llistat dels 25 diputats de Ciutadans: no hi ha ni un sol cognom català. Però mireu a continuació la llista dels 62 diputats de Junts pel Sí: són, de forma aclaparadorament majoritària, cognoms catalans. L’increment electoral de Ciutadans, que pot ser més o menys conjuntural (això dependrà també del seu resultat a les eleccions del 20D), tindrà sens dubte una incidència no pas positiva sobre la vella aspiració del catalanisme d’esdevenir “un sol poble”, un crit que es va deixar sentir, per un moment, en la nit electoral a la seu de Junts pel Sí. Més enllà de tota altra consideració, és evident que aquesta qüestió hauria de ser ara al capdamunt de tot de les preocupacions del sobiranisme. Perquè és aquí on ens hi juguem tot.

Podeu consultar el sumari i accedir als continguts aquí. Us recordem que la revista es distribueix a quioscos i llibreries i la podeu comprar en paper aquí, o bé en la versió digital aquí i aquí. Si us hi voleu subscriure, per només 58 € l’any, cliqueu aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Típic de L’Avenç: ni sí ni no, ni blanc ni negre; però jugar-nos-la pel país, ni en broma.
    Bé: dues observacions importants:
    –a) això no és “una” editorial; és UN editorial.
    –b) ara resulta que la llengua del país, la llengua en què publiqueu, és “massa” entrebancadora, perquè els hispanòfons sembla que no voten gaire per la independència. I la culpa és de la llengua catalana? No deu ser, més aviat, dels que rebutgen d’identificar-se amb el país on viuen?