El Crac. El puto Joel Joan ha tornat

17.01.2017

Joel Joan és el trencaglaç de TV3. A còpia d’importar les tendències televisives que triomfen als mercats més avançats i passar-les pel seu filtre idiosincràtic, l’actor, guionista i director aconsegueix sistemàticament que la televisió catalana arrisqui amb ell com no ho havia fet abans. Plats Bruts va modernitzar la sitcom, Porca Misèria va dur-nos el dramedy, i El Crac ha estat la nostra primera “sèrie del jo”. La gran virtut que recorre aquest currículum és el desacomplexament: les produccions de Joan tenen personalitat pròpia i no semblen una còpia dolenta i descontextualitzada de les influències anglosaxones de les quals beu -el pecat original de les sèries catalanes i espanyoles- perquè saben lligar la ficció amb la realitat catalana en comptes d’intentar dissimular-la.
Anem a l’episodi d’ahir per veure un exemple immillorable de tot això. Després d’un inici surrealista i hilarant amb el cameo de Quim Masferrer fent el Foraster a Papua Nova Guinea, trobem un Joel Joan amb parracs i pintures tribals per fora i una sobredosi de manuals d’autoajuda per dins. D’entre totes les motivacions que podrien justificar la traïció als seus nous principis, Joan i Hector Claramunt, els guionistes, troben la més autoparòdica imaginable: una nominació als Gaudí. La idea és brillant perquè normalitza i dignifica els premis de l’Acadèmia del Cinema Català precisament perquè s’atreveix a ridiculitzar-los. Un guardó petit, jove, i necessàriament secundari, s’utilitza per revolucionar la trama com si fos un Òscar. El moment als lavabos entre Julio Manrique i Joan durant la gala captura perfectament aquesta contradicció que ens fa riure: “Però no vas ser tu qui va inventar tot això dels Gaudí? Sí, perquè en aquell moment em va semblar que era bo per la nostra indústria però, ja et dic, els premis són una collonada”.

La segona temporada sembla que seguirà una línia -potser excessivament- continuista amb la primera i que, després d’un primer episodi per situar-nos, repetirà l’esquema narratiu de l’any passat: la competència amb un rival professional serà el motor que impulsarà la trama i que, al mateix temps, durà el Joel al fracàs emocional. Si en Roger Coma era un antagonista que feia riure per la seva insuportable puresa i perfecció, en Julio Manrique serà un alter ego d’en Joel, amb la mateixa doble moral i caràcter peterpanesc del nostre protagonista. Citant el subtítol d’aquesta temporada “només n’hi pot haver un”.
El triangle amorós amb la Sandra i la Carla es manté, i haurà d’evolucionar molt per no caure en els problemes de la primera temporada. I és que el personatge de la Sandra s’esgota molt aviat per culpa d’un paper d’aixafaguitarres sentimental que sempre es veu obligada a posar el contrapunt de realisme i moderació, mentre que la Carla pot exhibir una excentricitat molt més llaminera. En una obra eminentment humorística on els personatges excessius atrauen els focus, caldrà que la Sandra rebi més amor per part dels guionistes.

Per la seva pròpia naturalesa, El Crac no és una sèrie per a tothom. S’adreça a un univers força específic, el de la faràndula catalana, que allunyarà a certs espectadors i farà que moltes bromes internes d’aquest ecosistema passin desapercebudes al gran públic. Qui va adonar-se a la primera temporada que el personatge de Kity Fullola era una caricatura de l’actual presidenta de l’Acadèmia, Isona Passola? Molts sospitem que Nico Carrillo, el director que interpretava Miki Esparbé, podia estar inspirat en cert individu real amb un nom molt semblant. Aquesta temporada segur que estarà plena de picades d’ull als treatrèfils, que podran interpretar -i gaudir- millor que ningú amb el retrat que la sèrie farà del món del teatre. A Núvol, es preveuen col·laboracions entre la secció de Pantalles i l’Apuntador.

De la nova fornada de sèries catalanes que han suposat un enorme i benvingut salt qualitatiu i que ens estan oferint les segones temporades durant el curs 2016-2017, El Crac és la més innovadora i la menys generalista. Sempre passa amb l’humor que no té por al surrealisme: determinats públics hi connecten molt, mentre que altres ni tan sols entenen perquè allò els hauria de fer gràcia. Al mateix temps, diu molt de nosaltres que El Crac es vengui com una sèrie irreverent en un univers televisiu global on South Park fa 20 anys que triomfa i el còmic més important del món és Louie CK. El mèrit de Joel Joan i Hector Claramunt és que han tornat a fer de trencaglaç: fer avançar una passa més els límits de l’humor que pot tolerar el prime time català. La sèrie mereix un aplaudiment per ser capaç de fer riure i innovar dins d’unes fronteres tan conservadores. Qui és el crac nacional quan es tracta de negociar amb aquests marges? El puto Joel Joan.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Doncs jo vaig trobar que era una serie mol dolenta, mediocre, avorrida i que fa adormir.
    Molt malt interpretada, amb un guió que fa pena, amb unes escenes allargades com si el Joel Joan les fes aturar una estona per tal que l’aplaudeixin. Pretensiosa, pedant.
    Aquesta vegada crec que TV3 no l’ha encertat gens.

  2. A mi també em va semblar que el nivell era francament baix. Humor barroer i fàcil, que vol passar per subtil i original sense ser-ho. El nou producte mediàtic (de treball creatiu en té ben poca cosa) del Joel Joan podria haver estat un revulsiu per la neftalínica TV3 però s’ha quedat a mig camí. Un desengany, que no desentona gens amb la programació de “la crosta”

  3. No he pogut veure el primer capítol fins ara, però m’ho he passat molt bé. Amb l’estrena de la primera temporada ja vaig tenir la sensació que la sèrie havia anat més enllà del que s’havia pogut veure fins llavors, la metàfora del trencaglaç és molt pertinent. Esperem que mantingui el nivell!