El pregó de Claudio Magris

Claudio Magris ha estat aquest any l’autor que l’ajuntament de Barcelona ha convidat a fer el pregó de Sant Jordi, un pregó que, malauradament per als que l’escoltàvem, no va ser deixat íntegrament a les seves mans, sinó que tal com sembla que darrerament és costum va consistir en una mena de col·loqui. Llàstima, trobo jo. Perquè sentir parlar Claudio Magris sempre és un plaer, i tant!, i hauria estat més interessant sentir-lo parlar lliurement sense la cotilla d’una entrevista.

La conversa de dijous passat al Saló de Cent va anar naturalment de llibres, i Magris en un moment donat va dir que els llibres els escriu la vida, que arrossega històries com el vent i fa que l’escriptor se les trobi i les pugui fer seves. I sí, així deu ser com funciona, almenys ell, perquè diverses obres seves parteixen efectivament d’un fet que la vida li posa al davant i que ell sap convertir en una novel·la d’un abast molt superior.

És el que fa amb No és procedent, l’última que ha publicat (en català a Edicions de 1984), on a partir d’un triestí real que va es va dedicar a col·leccionar armes de tota mena amb la intenció de fer un museu per a la pau, construeix un mosaic en el qual hi caben la Inquisició, el Tercer Reich i el camp de concentració de la Risiera de San Sabba, els indis caribenys i amazònics, l’emperador Maximilià de Mèxic, i el tràfic d’esclaus negres des de l’Àfrica i l’èxode del poble jueu curiosament trenats.

La lectura de Magris potser no és fàcil, però és intensa. És intensa i propera perquè sap portar totes aquestes històries fins a nosaltres, sap convertir cada fet més o menys llunyà en una emoció que coneixem i que compartim. I és increïblement enriquidora, perquè és un mestre lligant reflexions originals amb els seus coneixements infinits i un pou d’humor intel·ligent. Per vèncer qualsevol possible dificultat de lectura, només cal que llegim assaborint cada frase i cada plana sense impaciència, sense -tal com diu ell tantes vegades- el neguit per viure, per fer, és a dir, per haver fet i haver viscut, que és una manera de córrer cap a la mort, una forma educada de suïcidi.

No vull acabar sense fer constar públicament el meu agraïment per la relació que Claudio Magris manté amb els seus traductors. No únicament ha estat sempre obert a respondre qualsevol pregunta, com tants altres, sinó que des del primer llibre que li vaig traduir, fa una bona colla d’anys, ha tingut sempre que ha calgut la deferència d’escriure una llarga carta (de vegades de trenta o quaranta folis) als traductors per compartir-hi les dificultats del procés creatiu, les complicacions o les referències, per explicar-nos tot el que li semblava que ens podria ajudar a convertir amb èxit el seu llibre en -segons les seves paraules- el “nostre” llibre.