El poder per reescriure els nostres gens

20.04.2017

Per la majoria de nosaltres, el primer contacte amb la genètica va ser el duel entre Charles Darwin i JeanBaptiste Lamarck als llibres de ciències naturals. La imatge paradigmàtica eren les girafes: la teoria de Lamarck deia que els avantpassats de les girafes van anar desenvolupant el coll llarguerut a còpia de generacions esforçant-se per arribar a les branques més elevades.

Manel Esteller | © Xènia Fuentes Lozano

El punt important d’aquesta hipòtesi és que els canvis soferts durant la vida dels individus –en aquest cas, l’entrenament per intentar estirar el coll- es podien transmetre a les futures generacions. La teoria de Darwin no tenia res a veure: segons el naturalista britànic, les úniques variacions es donaven en el moment de la gènesi de cada individu i la selecció natural feia resta. Així, a cada camada naixien girafes amb colls més curts i d’altres amb colls més llargs, com hi ha germans més alts que altres, i la competència pel menjar feia que les que tenien la sort de tenir col llarg sobrevisquessin i es reproduïssin millor que les de coll curt. En el paradigma de Darwin, el destí de cada individu està segellat des del moment en què és concebut, determinat per l’efecte de l’atzar de les mutacions, mentre que, en el relat lamarckià, la conducta de cada individu té conseqüències per al material genètic que llegarà als seus descendents. Puc recordar la tristor que a molts ens va suposar saber que la més que aparentment plausible explicació de Lamarck era el gran derrotat i que la teoria Darwiniana era l’única que la comunitat científica acceptava en aquell moment. Mai oblidaré el clàssic contraexemple amb què la mestra de naturals demolia Lamarck: oi que si us talleu una ma no tindreu fills sense mans? Molts anys després, la -molt relativa- venjança de Lamark ha arribat i es diu epigenètica. Manel Esteller, metge, investigador i una de les màximes autoritats mundials en el tema, ha escrit No sóc el meu ADN (La Magrana), per explicar-nos què vol dir aquesta paraula, per què ha revolucionat la nostra comprensió de la genètica i, efectivament, com ens pot ajudar a tractar malalties com el càncer o l’alzheimer.

Com és que els descendents de qui van patir la Fam Holandesa han heretat problemes per regular el pes? Si els gens són absolutament determinats, com pot ser que, de dos bessons idèntics, l’un contragui un càncer i l’altre no? Per què un clon pot ser diferent de l’original? Aquestes són les preguntes de l’epigenètica. Un tret epigenètic és aquella modificació de l’ADN estable i hereditària que es produeix sense canviar la seqüència bàsica i que, per tant, es deu a causes ambientals explicables per la història de cada individu. La metàfora que Esteller fa servir al llarg del llibre és que, si els trets que manifestem del nostre genoma són el resultat de llegir un text, l’ADN de tota la vida correspondria a les lletres i les paraules mentre que els trets epigenètics serien els signes de puntuació. Ens calen tots dos perquè el text tingui sentit. Però la gran diferència entre els nucleòtids de tota la vida i el material epigenètic és que, mentre que els primers estan fixats des de la nostra concepció, els segons poden canviar en funció de coses tan controlables i quotidianes com la dieta, l’exposició a la contaminació o l’estrès.

Com en la teoria de Lamark, l’epigenètica ens atrau perquè escapa al determinisme. No hi ha res més frustrant que pensar que el nostre futur biològic està decidit des del moment que naixem, amb una sentència del tipus “càncer als 55” o “alzheimer als 70” contra la qual no podrem fer res. Sempre s’ha sabut que els hàbits són determinants per a la salut, però fins a l’adveniment relativament recent de l’epigenètica (la primera conferència sobre aquesta disciplina es va fer el 1996), no se sabia que els factors externs modificaven directament aspectes del nostre material genètic. Amb l’epigenètica prenem consciència de la nostra major autonomia i això vol dir que d’una banda guanyem llibertat i, de l’altra, responsabilitat amb les futures generacions.

El llibre d’Esteller està pensat per divulgar la matèria d’una manera ràpida, clara i, sobretot, senzilla. Cada episodi correspon a un cas concret o anècdota que il·lustra algun aspecte de l’epigenètica i acaba amb una recapitulació en forma de preguntes i respostes breus, com si fossin contes amb la moralina resumida al final. El llenguatge és equilibrat, sempre directe i ple d’exemples, i l’argumentació avança amb compte perquè sigui fàcil de seguir. Es pot dir que, a vegades, el text peca de paternalista per les excessives interrupcions per demanar al lector que no s’espanti o recordar-li el que ja hauria de saber. Es tracta, doncs, d’una lliçó per a profans en la matèria explicada amb molt de rigor i amb molta cura. El llibre inclou un glossari i un manual amb els aspectes més tècnics de l’epigenètica al final i està dissenyat de manera que el lector pugui cruspir-se la meitat més amena del text havent-ne assimilat el contingut sense que calgui topar-se amb paraules estranyes ni diagrames en forma d’hèlix però, si ho vol, pugui aprofitar la meitat més especialitzada de l’obra per aprofundir en els aspectes tècnics de la mà de l’autoritat d’Esteller.

La gran virtut de No sóc el meu ADN és la magnífica tria dels exemples que converteixen l’epigenètica en un assumpte proper amb implicacions directes per molts aspectes de la nostra vida. L’honestedat del doctor és clau per quan entra a discutir els temes relacionats amb malalties com ara el càncer, la seva especialitat. Esteller rens recorda en tot moment que l’epigenètica és una ciència jove en la qual hi ha moltes esperances dipositades i amb molt de fonament però que encara queda molt per fer. No hi ha promeses en va ni venda de fum, només prediccions raonables i basades en les dades. Precisament perquè els fàrmacs epigenètics encara es troben en bolquers, la veu d’Esteller no para de recordar-nos que un estil de vida saludable és el mecanisme de prevenció epigenètica més important que hi ha ara mateix. Si el títol del llibre vol posar l’èmfasi en la nostra responsabilitat individual i en les possibilitats de la medicina de solucionar problemes que abans pensàvem que estaven gravats a foc en el nostre genoma, una forma de reformular-lo podria ser “sí que som el nostre ADN, però us explicaré com podem canviar-lo”.