El pilar de la mòmia. Tocant el cel amb la mà

A la nostra colla castellera, els Minyons de Terrassa, hi ha un personatge venerable: 84 anys, barba de vell profeta, escardalenc però fort com un roure, i amb un cervell que mai descansa. Li diem Pare Vallhonrat. De fet, ara ja és l’avi: han fet castells fills seus i ara puja un nét. Això ho explico perquè fa 5 anys, quan la colla en va fer 30, el Pare Vallhonrat, el Josep, va ser un dels  promotors d’anar a fer un pilar al cim de les Castellasses a la serralada de Sant Llorenç del Munt.

També diu la crònica minyona que el Pare Vallhonrat va ser dels que va embolicar la troca el 1982 quan, insistint en els arguments i fent repetir una votació, la Colla va decidir no participar en el Concurs de Castells de Tarragona d’aquell any, posicionament, i a voltes embolic, en què encara avui participem. Per a nosaltres, els castells són una forma de lleure, cultura, participació social, expressió de valors i reptes col·lectius, una festa. No entenem els castells com una competició, amb rànquings, puntuació, penalitzacions i cobrant entrada per veure un espectacle des de les grades.

Ve a tomb perquè, enguany, per celebrar els 35 anys, els Minyons vam decidir anar a fer un pilar a l’agulla de la Mòmia a Montserrat, rememorant el de les Castellasses. I un dels promotors, conjuntament amb el Pinxo, n’ha estat el nét Vallhonrat, el Bru. I la generació del mig, el David, que durant molts anys va parar castells al tronc de Minyons, i mític escalador, era enfilat a l’agulla del davant, coneguda com la Prenyada, ajudant els fotògrafs de l’esdeveniment. Com veieu, una gran nissaga grimpaire!

Som una Colla de supermotivats: els que van escollir l’agulla de la Mòmia, cercant la foto de més impacte i una via d’escalada en què poguessin pujar-hi 38 persones de diverses condicions. La dotzena de participants que van anar-hi caminant des de Terrassa de nit sortint de l’assaig de castells. Els que van equipar la via per començar-hi a pujar amb seguretat a les 9 del matí. És fàcil fer coses amb gent tan implicada!

No vull amagar que darrera el pilar de la Mòmia hi ha un important equip de comunicació, encapçalats per la Maria Júlia, que ha trucat a redaccions i televisions, ha pujat vídeos, ha fet notes de premsa…  i un brutal treball de la Mireia i l’Edu, fotògrafs de la colla, i el Marc Subirana amb el “dron”. M’ha quedat un escrit molt personalitzat, però a dalt la Mòmia hi van pujar 38 persones, 3 a tocar-hi la gralla, molt fan!

Els castells i la muntanya tenen coses en comú: són activitats físiques que no tenen un fons de competició, sinó de satisfacció i superació. Totes dues activitats tenen la força de l’absurd: puges una muntanya per torna-la a baixar i això t’omple. Com els castells, enfilats uns sobre els altres, suats i bruts, sense més premi que passar-ho bé després de patir una estona!

Tornant al mestratge del Pare Vallhonrat, és evident que el pilar de La Mòmia no cap en cap rànquing ni taula de puntuació: no es pot mesurar objectivament l’emoció i el sentiment i la força que desprèn. Diu Kant a la Metafísica dels Costums: “Tot el que no té un preu té una dignitat”. I ja sabeu que de dignitat en aquest món sempre n’anem faltats. I fer castells és de les coses que no tenen preu.

Des de Terrassa, al capvespre, la posta de sol és per la banda de Montserrat, i a voltes, si t’ho mires bé, sempre hi trobes els tons liles malves dels Minyons de Terrassa. I s’hi us hi fixeu més, hi podreu veure una enxaneta tocant el cel amb la mà. Literalment.