El penúltim brigadista

3.04.2017

«Els morts estaven quiets, com solen estar els morts», escriuria molts anys després. Però aquella nit del 1936, Juan Miguel de Mora tenia catorze anys i mai no havia vist cap mort. Els ulls li havien quedat ancorats en els quatre cossos. La ciutat era a les fosques, per por dels bombardejos, però així i tot va poder distingir les formes de tres homes i una dona. Quatre cossos sense vida deixats damunt les llambordes, a l’espera que algú els carregués en un camió.

Brigadistes internacionals. | © Robert Capa

La veu de qui els havia matat li va estirar els ulls amunt. Va topar amb el rostre de l’home, decorat amb un somriure burleta. I aleshores va assistir, sense haver-ho demanat, al relat morbós de l’escena que havia precedit l’execució. Les súpliques, els plors, els crits, els trets. Quan l’home va donar el relat per acabat, Juan Miguel de Mora havia envellit trenta anys.

De totes les petites crisis que, a mesura que ens fem grans, van enterrant el nen que duem a dins, ell no en va conèixer cap. Trigaria anys a recuperar el nen que acabava de perdre.

Juan Miguel de Mora era mexicà. Era a França quan els generals feixistes s’havien alçat contra la República, i havia creuat la frontera sense demanar permís als pares. Va viure part de la guerra a Catalunya, on va treballar per les Joventuts Socialistes i fent tasques de defensa passiva. Fins i tot va aprendre a ballar sardanes, a beure vi amb porró i a dir el que fos en català. El que fos, menys allò dels jutges que mengen fetge d’un penjat; això se li va resistir sempre. Finalment, l’estiu del 1938, quan tenia setze anys, es va allistar a les Brigades Internacionals i va lluitar a la Batalla de l’Ebre.

Era, fins no fa gaire, un dels ultimíssims brigadistes que quedaven vius. Potser el penúltim. Fins fa ben poc. Per ser exactes, fins a les set del matí del dissabte 18 de març, quan la Pelona, com els mexicans anomenen la mort, es va aturar a casa seva.

Una vegada vaig tenir la sort de parlar-hi. Vaig voler regalar-me el privilegi d’escoltar algú que ha viscut, en una sola vida, més del que jo m’atreviria a viure si tingués el do de morir i tornar a néixer deu vegades. Vam parlar tota una tarda, i abans de dir-nos adéu li vaig fer una última pregunta. Li vaig demanar què trobava a faltar en els milers de pàgines que s’havien escrit sobre les Brigades Internacionals. Què hi trobava a faltar ell, que n’havia estat protagonista. La pregunta el va sorprendre tant com a mi la resposta. «Tendresa», va dir; s’havia escrit sobre batalles, morts i heroïcitats, però sovint s’havia oblidat que eren homes i dones amb amor. «Tu què en penses?», va preguntar, amb un somriure fràgil, a la Ludwika, la seva dona. «Em sembla preciosa la pregunta i em sembla preciosa la resposta», va fer ella.

Milers de pàgines, milions potser, s’han escrit sobre els brigadistes, mirant de respondre a dues preguntes essencials: qui eren i per què van venir. Alguns autors les han respost meravellosament bé i d’altres han sucumbit a les llegendes i als tòpics.

La de Juan Miguel de Mora, però, és una història singular. Perquè amb només setze anys va voler lluitar en un dels pitjors escenaris de l’Ebre, la cota 666, a la Terra Alta. Perquè durant deu dies va trepitjar l’infern, fins que una baioneta li va perforar el tors i el van evaquar. I, sobretot, perquè no ho recordaria.

Durant dècades, no ho recordaria.

Després de l’Ebre, va participar en els combats per protegir les columnes de refugiats que fugien cap a França, i, com ells, va acabar darrere les filferrades d’un camp. Era només el principi d’una vida cinematogràfica. En els anys següents seria reporter a la Guatemala de Jacobo Arbenz i al Vietnam. S’infiltraria al País Basc per escriure cròniques de la resistència antifranquista. Participaria en el naixement del primer canal de televisió a Mèxic, on es faria amic d’Avel·lí Artís-Gener. Dirigiria cinema i teatre. Seria un escriptor prolífic i publicaria més de quaranta obres entre novel·la, teatre i assaig. Traduïria obres clàssiques de la literatura hindú i seria professor de filologia sànscrita a la UNAM. Es convertiria en un dels autors més polifacètics de la història recent de Mèxic. I durant aquest llarg camí, retrobaria el nen que havia perdut. Així i tot, es faria vell sense saber què havia passat durant deu dies de la seva vida.

Juan Miguel de Mora

Tenia setanta-nou anys quan, arran d’una conversa casual, el mur que la memòria havia aixecat dins seu es va esquerdar. I els dies de l’Ebre van començar a tornar, a poc a poc. Primer a partir d’escenes mínimes, fragmentades i desordenades; després, d’olors, de veus i d’imatges que en buscaven d’altres. Durant quatre dies va assistir a un flux d’escenes que es van anar enllaçant, fins a comprondre el tros de vida que havia ignorat. Va tornar a veure els avions, que obrien el ventre damunt del seu cap. Va sentir com, de nou, amb cada bomba el cos se separava de terra i hi tornava a caure. Altre cop, el cos reproduïa les explosions com si fos una caixa de ressonància.

Va recordar que el més terrible no eren els bombardejos, sinó els minuts eterns que seguien a un bombardeig i anticipaven el següent. Que volia fugir d’allà com fos, però que les cames li deien que ara no tocava anar-se’n. La pols al coll, als pulmons. La pudor punxaguda dels arbustos recremats. El gust de la pedra. Va tornar a veure la sargantana que treia el cap entre les roques i l’observava, i es va preguntar, igual que aleshores, com era possible que allà dalt encara hi quedessin éssers vius, i si no era això també el que es preguntava ella.

En els dies següents, va abocar l’allau de records en un relat desendreçat i visceral, com només pot ser una catarsi. El titularia «Cota 666» i més tard creixeria fins a fer-se un llibre: La libertad, Sancho.

Hi ha llibres i vides que insinuen preguntes que no prevèiem, o que ens obliguen a pensar respostes noves a preguntes velles. La vida de Juan Miguel de Mora planteja una pregunta poc habitual: com es viatja d’un país en guerra a un país en pau. Com es fa per desenganxar-se de la guerra, per deixar els amics sota la tempesta i tornar a casa, i descobrir que ja no és casa perquè aquells que eren la teva gent no poden comprendre la ferida que dus a dins, no poden entendre la profunditat del que has viscut ni es poden imaginar la soledat que calles. Com es fa per tornar a la vida d’abans quan has canviat tant, quan la guerra t’ha canviat tant, que sents que ja no tens casa i no tens ningú a qui explicar-ho.

Ell deia que ni la millor de les literatures no pot explicar el que es va viure a la Cota 666. I deu ser veritat. Una cosa és haver-hi estat i una altra, llegir-ho. Però hi ha literatures que ens apropen, almenys, als éssers humans que hi van ser. En aquests relats, els de Juan Miguel de Mora, Avel·lí Artís-Gener i molts altres, s’insinua la línia íntima i humana que amaguen les grans històries.

No els protagonitzen herois de ferro sinó persones que dubten i tenen por, que enyoren casa seva mentre fan guàrdia a les nits i ploren quan ningú els veu. I que de vegades voldrien córrer lluny però les cames es resisteixen a obeir-los. Com els herois homèrics, que sota les muralles de Troia somiaven fugir i a qui els déus havien d’infondre valor.

En el fons no hem inventat res. En aquella guerra antiga que narrava la Il·líada ja hi havia engrunes de bellesa i herois que eren vulnerables. En la Guerra del 36, també. Entre la desolació, històries boniques. I potser, només per això, ja val la pena recordar-les.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Gracies pel teu article, Jordi. Sensibilitat i rigor històric. I perdoneu-me; quan una persona jove tracte aquests temes -encara molt pendents- amb aquesta visió tan sentida. És una alegria, seguir.

  2. No coneixia Juan Miguel de Mora. Ara sembla que sí, que almenys hi començo. I és d’admirar, mercès a aquest article tan ben escrit. Mercès!