El nou Rent

14.02.2016

M’agrada viure un nou espectacle musical o teatral quan ja han passat les prèvies, les corredisses d’última hora, els últims assajos, la promoció siusplau per força, els nervis de la nit d’estrena, amb el públic fred i amb cara gèlida de jutge, i quan el muntatge ja ha agafat un cert rodatge després del preescalfament.

Rent

Els espectadors ja no són només els amics i convidats que fan claca sinó el públic de carrer que passa per taquilla i que ha triat anar, com en aquest cas, si és que no hi viu a prop, al Casino l’Aliança del Poblenou, amb el romanticisme que encara arrossega aquest teatre perifèric de Barcelona arran dels primers moviments obrers de la vella Icària de finals del segle XIX, la reconversió de classe mitjana i botiguera posterior amb la Dictadura de Primo de Rivera i el moment convuls que va viure en ser requisat a causa de la guerra civil per les milícies antifeixistes, a més del seu paper durant la Dictadura i la represa a l’hora de la Nova Cançó o del Teatre Independent fins a la lluita per la normalització actual.

Tot això l’ha convertit en una mena d’off-Barcelona, un espai idoni per estrenar-hi de nou «Rent», de la mateixa manera que aquest musical, fa vint anys, va ser estrenat també a l’off-Broadway, primer en unes prèvies de tres setmanes del 1994, al New York Theater Workshop, per instal·lar-se després, ja com a estrena definitiva, el 26 de gener del 1996, al Nederlander Theatre de Broadway.

El lector atent s’haurà adonat de l’efemèride: el 26 de gener del 2016 es complia el vintè aniversari de l’estrena oficial a Nova York, que havia de ser el 25 de gener del 1996, l’endemà de la inesperada mort del seu autor, Jonathan Larsson, un jove de 29 anys, amb orígens d’una família liberal jueva, que ja havia creat nombroses cançons i que feia temps que, com a actor i autor, anava darrere del projecte de fer una òpera-rock ambientada a l’Est Village de Nova York, que es titularia «Rent» —atenent al doble significat que té “rent” de “lloguer” i “divisió” o “marginació”—, inspirat en la coneguda òpera «La bohème», de Giacomo Puccini, ambientada al París bohemi de finals del segle XIX.

El director Daniel Anglès i la seva companyia van triar, doncs, la data de l’efemèride (26 gener) per arrencar amb aquesta nova versió de «Rent», la primera que es fa en català —la 23a llengua a la qual s’adapta arreu del món—, després que ell mateix protagonitzés, en el paper de Mark Cohen, la que es va fer en espanyol, el 1999, al Teatre Principal de Barcelona, dirigida per la nord-americana Abby Epstein, amb 147 funcions i 76.606 espectadors, segons la productora Focus, del 29 d’octubre del 1999 al 26 de març del 2000, per passar després al Teatre Coliseum de Madrid, del 10 d’octubre al 26 de novembre del 2000, amb 51 funcions i 24.333 espectadors.

La importància d’aquesta nova aventura de teatre musical de Daniel Anglès —que diria que el persegueix sentimentalment per la relació intensa que hi va establir de jove fa vint anys— és que la majoria d’intèrprets de l’actual «Rent», amb alguna excepció, aquell 1999, encara feien P-5 o, a tot estirar, algun curs de l’antiga EGB o del desaparegut BUP.Estan tots molt lluny, doncs, de tenir-ne memòria visual directa i això aporta al muntatge actual una mirada fresca, renovada, lliure de prejudicis i, malgrat que la temàtica de fons de la plaga de la sida i les relacions sexuals o de parella que hi ha a «Rent» quedin actualment més superades, que no vol dir resoltes, recuperen un cert aire nostàlgic que lliga amb la sensibilitat social de la societat del segle XXI en relació al drama dels desnonaments, la lluita okupa, l’atur, les dificultats de la crisi i la incertesa de futur per als joves amb inquietuds artístiques que els ha tornat, en certa manera, a la bohèmia, ni que sigui per obligació.

Quan els espectadors més veterans entren a la platea o els balcons del teatre de l’Aliança del Poblenou, els pot fer l’efecte que entrin al mateix escenari de vint anys enrere del Teatre Principal. I això és així perquè «Rent», com totes les grans produccions d’importació, manté unes característiques escenogràfiques que s’han de mantenir al peu de la lletra. Les bastides, doncs, d’un solar abandonat i d’un edifici deshabitat són les mateixes que permeten als diferents personatges de «Rent» que s’hi moguin de dalt a baix, que s’hi enfilin o que s’hi deixin anar en picat, a més d’aprofitar les llotges de prosceni com a càpsules escèniques o els balcons que envolten la platea en algun moment coral de l’espectacle.

Els canvis escenogràfics de «Rent», més suggerits que físicament reals, serveixen per emmarcar cadascun dels espais de les diverses accions: el vell habitatge on hi ha els joves protagonistes que es queda sovint a les fosques, el carrer de tercer ordre, el parc dels indigents, el Life Cafe…Explicat tot això, és hora de dir que la companyia al complet, intèrprets i músics —aquests encapsulats en un lateral del fons per exigències del teatre que no té fossat— fa que «Rent» continuï apassionant els espectadors del segle XXI, als quals no els cal dir dues vegades que botin de les butaques a l’hora dels aplaudiments finals. Bis de «Rent», doncs, a peu dret. I és comprensible que sigui així perquè els valors musicals, interpretatius i corals es mantenen vius i enèrgics durant les més de dues hores d’espectacle. Hi ha bones veus, hi ha domini de l’escena i hi ha també i sobretot sentit d’espectacle musical.

Si en algun moment «Rent» no toca prou la fibra de l’auditori no és perquè els intèrprets no es fonguin prou en cadascun dels seus personatges i el seu drama personal sinó que, com deia abans, perquè les qüestions que planteja la trama de «Rent» ja no representen avui un rabiós trencament amb les convencions socials, acostumats a hores d’ara a conviure envoltats de parelles gais, de relacions convulses, i encara amb les conseqüències de la sida, menys mortals que als anys noranta, i amb la pèrdua de persones estimades en plena joventut. Però aquesta lleu observació queda compensada, sobretot, en les escenes de parella, les que, dins de la trama, aporten un discurs dramàtic i romàntic més evident i en les quals s’entreveu una manifesta complicitat entre cadascun dels dos intèrprets que les protagonitzen. Sigui com sigui, si a «La bohème» hi havia la tuberculosi i hi havia la Mimi i, passi el temps que passi, sempre hi queda París, a «Rent» hi continua havent la sida i hi continua havent la Mimi i, passi el temps que passi, sempre hi queda Nova York. Dos mites urbans de dos segles diferents que han deixat empremta en generacions posteriors i que s’afegeixen ara a l’aura menestral i reivindicativa de la història acumulada del Poblenou.

En aquest ambient, els espectadors d’aquest nou «Rent», hi trobaran noms del teatre musical més recent, alguns més coneguts que altres, que mostren una vegada més el bon camí recorregut en els últims vint anys. Vegi’s, sinó, les peces a dues veus de Víctor Arbelo (Roger Davis) o Mireia Òrrit (Mimi Márquez) —amb un registre adolescent, ingenu i molt lliure, que trenca amb la intenció mateixa que demana «Rent»—; o les d’Albert Bolea (Angel Dumott) i Xavi Navarro (Tom Collins); o les d’Anna Herebia (Maureen Johnson) i Queralt Albinyana (Joanne Jefferson); o les intervencions de Roger Berruezo (Benjamin Benny Coffin); i les de Nil Bofill com a guionista i aspirant a documentalista (Mark Cohen), una mena d’alter ego del mateix autor, Jonathan Larson.

Tot un seguit d’apostes d’un càsting que combina intèrprets d’última fornada (Mireia Òrrit, 19 anys) amb d’altres que ja els porten uns anys d’avantatge trepitjant escenaris, i que tots tenen en comú haver-se format en algunes de les escoles musicals que han proliferat en els últims anys, com la mateixa Escola Aules, que fa tretze anys van fundar el director Daniel Anglès i Susanna Domènech, amb seu a la Vila Olímpica, veïna del Poblenou, i on segurament que s’ha cuinat en bona part aquesta nova versió de «Rent» que, un cop ha agafat rodatge, continua fent vibrar els més grans i esgarrapa novament ben fort els més joves.