La pau del senyor Hereu

Ahir us parlàvem del mural de la Pau de l’església de sant Martí de Palafrugell, que darrerament ha estat motiu de polèmica des que el seu autor, el pintor italià Tano Pisano va denunciar a la Revista de Palafrugell que el nou rector de la parròquia, Felip Hereu, no manté il·luminada la capella on hi ha instal·lada la seva obra. El mural de la Pau va ser sufragat gràcies a una subscripció col·lectiva impulsada pel rector anterior, Mossèn Martirià, però el relleu a la parròquia ha portat aires nous.

Núvol ha fet una investigació per aclarir si la decisió del rector es deu a motius purament econòmics o bé si hi ha alguna reticència moral o ideològica. El primer dia que vam anar a la parròquia no el vam trobar, però vam poder parlar amb el sagristà, Francisco Lago, més conegut per Paco, que ens va convidar a passar i va tenir l’amabilitat d’il·luminar-nos el mural de la Pau. Francisco és un home d’una fe de pedra picada. Devot de la Divina Pastora, ens va recitar uns versos dedicats a la verge, que ell ha acompanyat en processó fins a Llafranc i Sant Sebastià.  ens va explicar que mossèn Martirià tenia el Santíssim al sagrari del mural de la pau, un moble d’un metre d’alçada situat davant de mosaic que s’integra en la instal·lació dissenyada per Tano Pisano. Tenir el Santíssim davant del mural de la Pau havia convertit aquest altar en un espai predilecte de recolliment per a molts feligresos. “Había parejas que se besaban por encima del sagrario. Nuestro Señor no puede estar ahí”, ens va dir el sagristà. El nou rector, Felip Hereu, va considerar que el Santíssim havia de retornar a l’altar major.

Vam intentar contactar amb mossèn Hereu per telèfon per concertar una cita, però el rector va ser taxatiu sobre el cas Pisano: “És un tema tancat. No hi ha res a parlar”. Però Hereu es va mostrar disposat a rebre’ns aquell mateix dia a la parròquia, abans o després de l’eucaristia. Vam quedar que ens veuríem a missa, aquell mateix vespre.

Felip Hereu va arribar a Palafrugell ara fa dos anys. En una entrevista concedida a Elisa Bisbe, de la Revista de Palafrugell, Hereu declarava que venia a la parròquia amb un propòsit concret: “Que la gent es trobi amb Jesucrist. Aquesta és la meva missió única i essencial. I per tant, no faré grans muntatges. No vinc a suplir res, no vinc a organitzar res, per dir-ho així, vinc a apropar Jesucrist al cor de la gent i que ells es trobin amb Ell”, manifestava Hereu en una entrevista en què també reconeixia la seva pertinença a l’Opus Dei.Abans de ser destinat a Palafrugell, Hereu havia estat el rector de Pineda durant deu anys. “ El senyor Bisbe em va dir si veia bé de fer un canvi, i jo li vaig dir que sí, perquè em semblava que ja havia acabat una etapa de deu anys. En deu anys es pot fer un treball pastoral, i per tant es pot iniciar una altra etapa, a més corres el risc d’entrar en la rutina i el que nosaltres no hem de fer és instal·lar-nos i deixar-nos anar”, deia el rector a Elisa Bisbe en aquesta mateixa entrevista. “Quan un es fa capellà ho deixa tot. Tens moltes ganes i moltes temptacions d’arrelar-te, de frenar aquesta donació, però si veus que la teva entrega disminueix i no és com ha de ser… La gent tard o d’hora ho sofrirà, si jo em relaxo!”

Aquell mateix vespre em planto a la sagristia deu minuts abans de la missa. El Francisco em rep com si ja m’esperés. Li dic que vull parlar amb el rector, però mossèn Hereu encara està passant el rosari i quan finalment fa acte de presència a la sagristia té pocs minuts per vestir-se per l’eucaristia. Li pregunto pel mural de la Pau. Ell insisteix que el mural de Pisano no és cap problema, que és un tema tancat. M’agradaria dir-li que potser aquest és el problema, pensar que està tancat quan en realitat és una ferida oberta, però no tenim temps, la missa és a punt de començar i el rector surt a l’altar.

És un dia de cada dia. L’església és mig plena o mig buida, depèn de com es vulgui mirar.  En començar la missa, el Francisco encén els llums del mural de la Pau i la capella de Tano Pisano s’il·lumina amb tot el seu esplendor. El sagristà em fa senyals des de la porta de la sagristia. “Ho veus? Estàs content?”. Mentre el rector diu missa, m’estic al primer banc i tinc una bona estona per observar-lo. Hereu és un home d’uns seixanta anys, però està molt ben conservat. Es mou amb una gran agilitat. Te l’imaginaries perfectament conduint un esportiu descapotable per les corbes de Tamariu. Tot i tenir els cabells blancs, no presenta l’aspecte xaruc ni l’aire marcit d’altres capellans de la seva edat ni fa com aquells religiosos que, de tant lliurar-se als altres, acaben abandonant la seva persona. Hereu vesteix amb la pulcritud i correcció pròpia d’un gentleman eclesial que té molt present el lloc que ocupa en la jerarquia. D’una elegància una mica distant, fa la impressió de ser un home segur de si mateix, més aviat reservat, un punt hermètic, que no es lliura a gaires efusions, i menys amb desconeguts. La seva arribada a la parròquia no ha estat un camí de roses. Una part dels feligresos més progres han marxat a la parròquia de Palamós. S’ha trobat amb una situació econòmica de mínims, que l’ha obligat a passar el platet fins i tot en els enterraments. Actualment afronta les obres del campanar petit, que amenaçava de caure, i el poc pressupost que té se’n va en obres majors.

En el moment de la consagració, el mossèn eleva el cos de Crist amb una gran majestat. Després de la comunió, restitueix les hòsties que han sobrat al Santíssim, que es troba protegit rere un armari de doble porta que es tanca amb una clau i que està blindada amb una alarma. El rector obre i tanca les portetes del Santíssim amb una gran cerimònia, i la contemplació d’aquesta maniobra tan meticulosa, gairebé ritual, ajuda a entendre moltes coses.

Després de la missa, torno a la sagristia, però Mossèn Hereu es nega a fer judicis de valor sobre el mural de la Pau. No es pronuncia a favor ni en contra, en aquest sentit és d’una neutralitat inamovible, i ha assegurat per activa i per passiva que no pensa tocar-ne cap peça ni treure’l del lloc on està. Tampoc té res en contra del Tano Pisano, per bé que reconeix que li va doldre la carta que el pintor va publicar contra ell a la Revista de Palafrugell.

Amb tot, per més que eviti pronunciar-se, és evident que la dimensió lúdica i l’ecumenisme que emana del mural queda una mica lluny de la seva concepció de la religió cristiana. “El diàleg intereligiós és necessari, però no descafeïnem. Jo no puc descafeïnar, i ja et dic que això és nuclear, NO PUC DESCAFEINAR JESUCRIST”, declarava Hereu a la revista de Palafrugell. “No tot val, ni tot és. No podem crear el sincretisme. I Jesucrist és essencial, perquè és ressuscitat d’entre els morts”.

Li recordo que el mural de la Pau es va finançar amb els donatius dels feligresos, que van aportar fins a 40.000€, i que potser mereixieria una atenció especial. Tano Pisano no va cobrar ni un cèntim, i la subscripció pública es va dedicar a pagar els artesans i els materials. A més a més, el mural ja surt en algunes guies turístiques i sovint hi ha gent que es presenta a l’església per contemplar l’obra de Pisano. Mossèn Hereu em diu que no pot mantenir el mural sempre il·luminat, però suggereix que es podria instal·lar a l’altar un detector de persones que activés els focus cada vegada que algú s’hi acostés. Seria sens dubte un gest de pau, li dic. Un primer pas per superar aquesta situació tan absurda, que ha convertit el mural de la pau en l’altar de la discòrdia. El rector em diu que voldria estendre aquesta instal·lació a totes les capelles de l’església i que ho farà quan el pressupost li ho permeti.

Ara per ara el Santíssim ja no és al sagrari que va dissenyar Tano Pisano per al mural de la Pau, però l’obra del pintor italià, ben il·luminada, brillarà amb tota la seva esplendor. Felip Hereu ha estès la mà i obre una escletxa d’esperança. Cal esperar que amb el temps es tanquin les ferides i que la pau torni a resplendir al mural.

La pau del Senyor sigui amb tots vosaltres.