El món del teatre es pregunta “Què podem fer?”

13.09.2016

El dilluns 12 de setembre es va presentar l’espectacle De Damasc a Idomeni al Teatre Lliure. Una iniciativa del grup Barcelona Playwrights en què seixanta dramaturgs, directors i actors han treballat desinteressadament per recaptar fons per a l’ONG Proactiva Open Arms. Montse Barderi hi va ser i ens ho explica en aquesta crònica.

Una imatge durant la funció 'De Damasc a Idomeni'

Una imatge durant la funció ‘De Damasc a Idomeni’

Costa escriure aquesta notícia precisament avui que la UE vol endurir, encara més, la política migratòria, en la cimera d’aquest divendres a Bratislava, en què els socis europeus buscaran mesures per reduir el nombre d’immigrants, i posaran a ple funcionament la nova guàrdia europea de fronteres i costes. Costa escriure i confiar en les paraules quan el discurs que empara aquestes mesures es basa en el trinomi “caos immigratori, terrorisme i globalització.”

Costa escriure quan el ministre grec d’Immigració, Iannis Muzalas, ha demanat també avui un mecanisme europeu d’expulsió per l’allau de refugiats, ja que no s’ha complert el repartiment de refugiats acordats.

Costa també escriure quan s’han complert tots els vaticinis de Guy Debord i la societat de l’espectacle, i llegeixes reaccions del públic, en les quals coincideixes, que parlen de “gran experiència teatral, sentiments a flor de pell, emotivitat màxima”. Sembla que hem esdevingut grans experts en convertir en emocions consumibles i innòcues el dolor dels altres.

Però malgrat aquestes ombres d’un present tan negre i d’una banalitat tan gran, cal reivindicar De Damasc a Idomeni perquè respon a una pregunta bàsica que ens hem fet milers de persones des de fa mesos: jo, què puc fer?

Una pregunta que es fan i saben respondre els pescadors i habitants de Lampedusa i Lesbos, els activistes d’ajuda als refugiats, les xarxes de suport, els centres d’acollida i totes aquelles veus dissidents que encara podien salvar-nos la dignitat. Perquè ens estàvem jugant alguna cosa més que vides humanes, que és el més important i urgent, ens hi jugàvem quin model de societat i persones volem ser, en quins valors sostenim la nostra vida i sobre quins valors fem créixer les nostres societats.

Estem traint els fonaments de la nostra cultura més genuïna, els fonaments més antics perquè l’hospitalitat al refugiat està present als nostres clàssics, des de Plató a Hesiòde: no oblidem que en els primers llibres de la nostra cultura, negar acollida a l’hoste era considerat una gran falta, la pitjor de totes.

Una pregunta que també s’ha fet l’associació de dramaturgs catalans Barcelona Playwrights, amb una idea que han presentat al Teatre Lliure on han convidat a molts altres. En total hi han participat els autors Marc Angelet, Gemma Brió, Marta Buchaca, Jordi Casanovas, Clàudia Cedó, Cristina Clemente, Guillem Clua, Daniela Feixas, Marta Galán, Llàtzer Garcia, Josep Maria Miró, Pau Miró, Jordi Oriol, Anna Maria Ricart, Pere Riera, Marc Rosich, Marilia Samper, Mercè Sarrias, Victoria Szpunberg i Joan Yago, que s’han reunit amb Òscar Camps, director de l’ONG Proactiva Open Arms i han dedicat part del seu temps a escriure un monòleg per a un intèrpret. Dies, setmanes de feina per crear un text d’alta qualitat com correspon a dramaturgs de la seva alçada.

Ha calgut que els directors Xavier Albertí, Sergi Belbel, Iban Beltran, Pau Carrió, Imma Colomer, Alícia Gorina, Carol López, Juan Carlos Martel, Xiscu Masó, Josep Maria Mestres, Sílvia Munt, Lluís Pasqual, Carme Portaceli, Jordi Prat i Coll, Magda Puyo, Àlex Rigola, Ramon Simó, Carlota Subirós, Oriol Tarrasón i Ferran Utzet invertissin hores per a dirigir els seus intèrprets en diverses hores d’assaig.

Ha calgut que actors i actrius de primera línia com David Bagés, Sílvia Bel, Ivan Benet, Jordi Bosch, Àlex Casanovas, Aina Clotet, Mamen Duch, Eduard Farelo, Lluís Homar, Míriam Iscla, Mònica Lòpez, Pol López, Marta Marco, Àurea Márquez, Vicky Peña, Rosa Renom, Fina Rius, Rosa Maria Sardà, David Selvas, Toni Sevilla i Emma Vilarasau memoritzessin un monòleg de cinc minuts, assagessin i es dediquessin tot un dilluns, des de primera hora a realitzar un muntatge conjunt.

Un bon feix d’hores, de feina, i de talent que ens ha ofert una experiència teatral única que ha consistit en asseure’t en una taula rodona amb set persones més, i escoltar les històries que cada actor, que tens a frec, t’expliqui. Cada espectador en viu 5 de les 20 propostes possibles. Jo vaig viure Karama, un text de Marc Angelet dirigit per Oriol Tarrasón, on Vicky Peña ens mostra com es mentalitza una persona per disparar contra els refugiats: cal pensar que no són els teus fills, perquè no són els teus pares. També vaig viure com un Mar furiós s’emporta l’únic fill d’una refugiada que no té prou diners per pujar a la pastera i es queda en terra de ningú, en un temps aturat on només hi ha lloc per al dolor, en un text de Marilia Samper dirigit per Alícia Gorina i interpretat per Emma Vilarasau. I també vaig veure Refugiada en blanc i negre, de Daniela Feixas i direcció de Ramon Simó, on Rosa Renom mostra com la nostra història recent, la dels catalans refugiats, s’assembla tant a la que pateixen avui en dia els desterrats. I també l’ambigüitat d’una soliditat que demana un agraïment que traspassa els límits de la dignitat humana, a Només una setmana, un text de Jordi Casanovas dirigit per Ferran Utzet i interpretat per Míriam Iscla. De la resta no en sé res, i ho sé tot: sé que tots estan interpretats amb mestratge i els textos són impecables.

Però l’experiència teatral de proximitat absoluta, no era ni de bon tros la finalitat, sinó aconseguir 22.400 euros per mantenir el vaixell Astral de Proactiva Open Arms en actiu durant 15 dies. Quinze dies… per un trànsit constant d’ésser humans des de fa mesos i sense previsió d’aturar-se, és un got d’aigua en el desert, un quasi res que pot ser un tot pel grapat de milers de persones que es poden ajudar. Evidentment l’objectiu no és 15 dies en actiu, sinó donar a conèixer el projecte i aconseguir que aquest vaixell no s’aturi… Perquè no mori més gent ofegada a la costes del Mediterrani.

Costa escriure aquest article, igual que costa dormir a l’aixopluc d’una casa, amb una família intacta aquest dilluns al vespre. I cal no pensar “no són els meus fills, no són els meus pares”…perquè aleshores només traduiríem l’empatia en indiferència, cinisme i resignació, i cal poder-se seguir preguntant ” jo què puc fer?”, com va fer ahir a la nit el món del teatre del nostre país.

Davant d’aquesta pregunta, una bona resposta és un donatiu al número de compte corrent ES59 1491 0001 2121 8580 1020, amb la referència “De Damasc a Idomeni”. Aquesta és l’única línia útil i amb sentit d’aquest article. La resta, només són paraules maldestres que no aporten res al món.