El misteri de l’eternitat no s’explica. El veus

21.10.2016

Què tenen en comú Dante Alighieri i Ramon Llull? Què uneix la vida i l’obra de dos dels més grans pensadors de l’Edat Mitjana? En primer lloc, el sistema conceptual sobre el coneixement de l’Univers que mena fins a la més elevada de les vides, la contemplativa, a través d’una fe extraordinàriament racional. En segon lloc, la preferència per la conservació de l’ordre social, civil i religiós, apuntalat per la influència feudal i eclesiàstica. En tercer lloc, l’ús de llengües vulgars convertides a la categoria de llengües cultes. I moltes coses més. L’escriptor, antropòleg i hel·lenista Joan Francesc Mira va parlar-ne el passat dijous al CCCB i ens va descobrir aquesta relació fascinant i poc estudiada entre els dos fundadors de les primeres literatures nacionals.

Fragment de l'Infern del Jardí de les delícies inspirat en la Divina comèdia

Fragment de l’Infern del Jardí de les delícies inspirat en la Divina comèdia.

Presentat per Vicenç Villatoro, Joan Francesc Mira comença a parlar sense gaire projecció. El seu micròfon no funciona. “Això és la cultura contemporània”, exclama somrient, mentre el tècnic de so intenta arreglar-li. Al cap d’uns minuts de batzegades auditives, li col·loquen un altre micròfon, i Mira pot embolcallar tots els expectants assistents a l’auditori del CCCB, que està ple a vessar, amb les seves explicacions sobre “Dante i Llull: cultures, llengües i mons” i la seva ars combinatòria entre humor i erudició.

Comença parlant del seu context històric i geogràfic. I aquest seu fa referència a un context compartit, perquè Llull (Palma, 1232 – Tunis, 1316) i Dante (Florència, 1265 – Ravenna, 1321), en efecte, van ser coetanis. “Tots dos procedien d’un context urbà força equivalent, més consolidat el de Dante (Florència) i en creixement el de Llull (Palma)”, i tot dos van viatjar molt “de ciutat en ciutat”. Medievals urbanites i literats amb referents filosòfics molt semblants, que “no paren d’escriure”, que han conegut l’entorn universitari i que han viatjat pel Mediterrani escampant la fe i el coneixement, incidits per Aristòtil i pel Cristianisme.

Tant l’un com l’altre es crien en una atmosfera cortesana, en una època en la qual es manifestava obertament el conflicte entre la burgesia i l’aristocràcia. Dante, que “literàriament és molt revolucionari però ideològicament és molt conservador”, enyora la “senzillesa i la sobrietat” de la vida aristocràtica i no li agraden “els nouvinguts i els guanys massa sobtats” que, al seu entendre, atorguen “orgull i desmesura” a la seva Florència. Llull, en canvi, no sembla tan preocupat per aquestes qüestions, sinó pel conflicte entre Orient i Occident, ço és, entre l’Islam i la cristiandat. Un enfrontament absolutament contemporani.

Ramon Llull

Ramon Llull

 

La inspiració divina i la vida contemplativa

Llull, que era partidari de tornar a impulsar croades cap a l’est per recuperar la unitat de l’espai cristià mediterrani, opta per la raó com a arma de conquesta religiosa. Per això fou un missioner tan actiu i un predicador tan singular; no només parlava i escrivia en àrab, sinó que a més intentava convertir els musulmans “a base de la combinació matemàtica”. Paradoxa fantàstica. I és que, tal com diu Mira, Llull és inspirat per Déu. “És una mena d’intèrpret, i naturalment, s’ho creu”. Una consciència de la pròpia superioritat que també trobem en Dante tot llegint la Divina comèdia: “El saber que Déu m’ha donat a mi”. No resulta gaire sorprenent, per tant, que la seva estructura del coneixement (al marge de les seves peripècies vitals, també coincidents) sigui tan semblant.

Tots dos entenen la plenitud espiritual per mitjà de la vida contemplativa: Llull considera que la vida d’un ermità està “per damunt” de la vida d’un Papa i Dante concep el Paradís –conduït per Beatriu– com l’ascensió última per aquesta vida contemplativa, que revela el coneixement més excels. L’analogia és palmària: el misteri de l’eternitat no s’explica; el veus. Heus aquí la contemplació que mena al coneixement de Déu, amb la particularitat que s’hi arriba transitant per un tot “ordenat, distribuït i classificat numèricament”. Així ho fa Dante quan parla dels pecats i les virtuts, de l’Infern, el Purgatori i el Paradís, i així ho fa Llull a L’arbre de la ciència, que Mira considera “una enciclopèdia del coneixement humà” admirada i examinada minuciosament per grans medievalistes com Martí de Riquer, que el va definir com “el bosc més meravellós que ha creat l’Edat Mitjana”. Déu n’hi do! –parlant de coneixement cristià.

Retrat de Dante

Dante Alighieri

 

La reivindicació inèdita del llenguatge vulgar

Ens queda fer referència a l’última i possiblement més destacada relació entre Llull i Dante: l’ús completament revolucionari de la llengua vulgar com a llengua de pensament, que fa que les seves obres, en aquest sentit, no tinguin precedent. Ara bé, tot i que tant l’un com l’altre utilitzen les seves llengües amb una voluntat d’influència molt clara, no tots dos ho fan emparant-se en els mateixos arguments. Dante ho fa, principalment, per ideologia i per “consciència de la llengua”. Llull, més pragmàtic, ho fa per pura “eficàcia comunicativa”. L’objectiu de tots dos sí que és el mateix: fer arribar la llengua vulgar a un públic més ampli, essencialment els homes cultes que no tenien la pràctica de llegir en llatí.

Mira explica que Dante aposta per “dignificar la llengua del seu poble”; la seva llengua primera; el toscà vulgar, l’incipient italià modern. Llull utilitza la llengua bàsicament com un instrument, “per simplificar i per comunicar”, cosa que no vol dir que no s’hi senti identificat (“…parlar bellament en vulgar”, escriu). Segons l’escriptor valencià, senzillament, l’objectiu del filòsof mallorquí amb l’ús del català d’aleshores era l’efectivitat de la transmissió, per la qual cosa “no era tan literari com el de Dante”, defensor de la “unificació de la llengua” amb una impetuosa “voluntat nacional”. Amb uns o altres propòsits, ambdós van omplir manuscrits de tinta “al servei de la societat” i ens van deixar obres d’alta volada escrites en les llengües populars, que contribuïen decisivament a la creació d’un espai cultural europeu que trencava les barreres de la diversitat lingüística sota el domini del llatí, poc anys després de l’esplendor de l’occità trobadoresc. Llull i Dante es van convertir en els dos primers pensadors en versió original.