El misteri de “la monja enterrada en vida”

23.09.2012

“Interin gaudeamus”, dibuix de Ramon Puiggarí publicat a El Tupé, núm. 3, 30 juny 1881.

Fa uns mesos, el nou teatre de la Seca / Espai Brossa de Barcelona programà una obra estrenada el 1886, ara fa 126 anys, ressuscitada per la dramatúrgia de Marcel Borràs i Nao Albert, que tingué un gran èxit en la seva estrena i en les diferents reposicions que es feren ja en el segle XX, però des de feia molts anys “La monja…” havia restat arraconada en l’oblit.

En realitat la meva recerca començà fa mesos, quan encara no sabia que es representaria aquesta obra de nom tan truculent, pertanyent al gènere ara conegut com “grand guignol”, que tant del gust era dels nostres rebesavis. El seu autor fou Jaume Piquet, que té un carrer dedicat al seu nom a Sarrià. El títol sencer de l’obra es “La monja enterrada en vida o Secrets d’aquell convent.”

 

L’AUTOR

 

Qui fou Jaume Piquet?, nascut a les Corts de Sarrià, llavors municipi independent, el 1839 i mort el 1896. De jove fou un obrer gravador de corrons per a fàbriques d’estampats, però la seva gran afició pel teatre el féu provar èxit com a escriptor de comèdies i drames. Va començar a tenir èxit i amb el temps es va convertir en un autor popular, l’autor predilecte del teatre Odeón, a Barcelona.

Les seves comèdies i drames anaven destinats a un públic popular gens exigent, que ell coneixia bé i que demanava obres de noms truculents, de vegades del gènere de “sang i fetge” i accions inversemblants. A les seves obres es produïen coses curioses com a “Carles II, l’Embruixat”, en el qual féu tornar a la vida un frare que feia el paper de traïdor i que a petició del públic fou tornat a matar…o sigui que morí dues vegades…

Un altre cop a “Lo siti de la Seu d’Urgell” (en el català de l’època), deixà en l’aire el final de l’obra, que arranjà després de saber que les tropes del govern havien derrotat a les carlistes. A vegades les seves obres estaven inspirades en fets reals, com a “La catàstrofe de Casamicciola” amb motiu d’uns terratrèmols a Itàlia, i la mateixa La monja enterrada…” basats en uns fets entre reals i de llegenda urbana. Entre les seves obres tenim també títols com Lo Rosari de l’Aurora”, “El curandero de Sants”, “El port de la salvació”, “El Pronunciamiento”, “La Verge de les Mercès” i “L’aigua de la Puda”, aquesta darrera ambientada al desaparegut balneari de la Puda existent al peu de Montserrat.

Piquet va ser, a més de comediògraf, empresari teatral. Va representar les seves obres a l’antic Teatre Odeón del carrer de l’Hospital número 45, que ha estat qualificat com el “bressol del teatre català”,  un local que fins al 1835 havia estat la biblioteca dels religiosos agustins, reinaugurant-se el 1850, l’Odeón visqué doncs l’èxit de “La monja enterrada en vida…” (1)

REALITAT O LLEGENDA URBANA?

 

En una Barcelona de finals del segle XIX, en què es pot dir que l’Esglèsia catòlica era la primera immobiliaria de la ciutat, propietària d’esglésies, capelles, oratoris, seminaris, convents de frares i monges que ocupaven els millors llocs de la ciutat, en especial del casc antic i també del naixent Eixample, no és estrany que l’hermetisme i l’opacitat que sempre ha mostrat aquesta institució amb una història de més de 2.000 anys, davant d’escàndols i fets poc ètics succeïts darrere les tàpies i muralles d’aquell poder fàctic, excitessin la imaginació popular, tot atiant l’anticlericalisme.

 

Gravat de l’obra “Secretos, intrigas y misterios de los conventos”, de C.A. Alejandro Román, Barcelona, 1856

A partir del gener de 1885 les pàgines dels diaris portaven sovint notícies sobre el cas de “la monja enterrada en vida”, també conegut com “L’assumpte de la monja”, encara que assumptes semblants ocupaven sovint les pàgines de la premsa, com en un altre cas anomenat de la “monja de Trujillo”, del qual va parlar el diari barceloní  La Democracia el 1885. Aquest cas concret es referí a una jove monja de clausura, on es feien vots a perpetuïtat, que volent penjar els hàbits va haver de demanar l’ajut de l’autoritat civil per a sortir-ne. Normalment pel mig hi havien dots, herències i importants qüestions econòmiques que anaven a parar al tresor de l’Esglèsia sense el més mínim control…

El març de 1886, La Democracia recuperava el tema i del segon de tres articles titulats “Los conventos de monjas” és el següent fragment: “(…) ¿Nos dejan estos rumores? Pues es pronto, al derribar una casa o hacer una alcantarilla, se descubrirá la oculta mina que unía dos conventos, uno de monjas y otro de frailes, y en ella los oscuros antros que guardan esqueletos y olvidados instrumentos de tortura, los nichos horribles en que pasaron largos años de olvido y tinieblas las pobres condenadas a emparedamiento, o bien esparcidos allí y allá los huesos de tiernos infantes arrojados allí acaso en vida o después de horrible muerte, para cubrir el honor de la casa. (…)”  ( 2 )

 

D’ ”EL DILUVIO”… AL “BRUSI

 

Aquest diari progressista barceloní en castellà amb nom de programa meteorològic, va cobrir una gran part del periodisme dels segles XIX i XX, es va fer ressó d’unes informacions aparegudes al citat diari La Democracia: “(…) Han ido tomando tal cuerpo los rumores de que en anteriores números nos hicimos eco, acerca de una tentativa frustrada contra una religiosa novicia de uno de los conventos de esta capital, que anda de boca en boca una verdadera historia, propia para servir de argumento a un drama.(…)” ( 3 )

En resum es tractava del següent: un matrimoni veia des de casa seva l’hort d’un convent amb una sèrie de tarongers curulls de taronges, per satisfer el caprici de la seva dona el marit va demanar permís al capellà del convent per obtenir un d’aquells fruits, cosa que li va denegar. En fer-se fosc, l’home escalà les tàpies de l’hort per obtenir les cobejades taronges, però sense buscar-ho fou testimoni d’una escena inesperada:

“(…) Los rumores dicen que el marido citado vió salir del convento a cuatro monjas y al cura, los cuales siguieron hacia el fondo del huerto. ¿Qué pasó allí? No pudo verlo; pero al mirar que solo regresaban tres monjas y el cura, entró en sospechas, y después de haber esperado que se retiraran al edificio del convento, llevado de la curiosidad, quiso enterarse de lo que podía haber sucedido. Buscó, miró, registró el huerto, y al fin pudo dar con una compuerta que encerraba una especie de subterráneo, o mejor, de pozo, levantó la compuerta y oyó gemidos, y horrorizado por lo que temió podía haber sucedido, fuese a su casa, llamó a un hermano suyo, y ambos volvieron al huerto, sacando del inmundo subterráneo a una pobre novícia en lastimoso estado, que condujeron a la casa de los salvadores. (…)”

 

“Los frailes y sus conventos”, de Víctor Balaguer”, dibuix de Ramon Puiggarí, Barcelona, 1851.

Evidentment, un cop fet públic l’escàndol, la premsa conservadora com el Diario de Barcelona i El Correo Catalán negaren els fets, però la bola de neu s’anà fent gran fins que el Vicariat general de la Diòcesi de Barcelona es va veure obligat a publicar un desmentit a la premsa, heus ací la nota fragmentària publicada al diari  “La  Renaixensa”   ( 4 ): “L’alarma produïda en aquesta capital per la narració d’un fet completament fals i fins inverossímil que han insertat vàrios periòdics, (…)” enumerant les seves raons: “És completament fals que en el Convent de les Jerònimes, ni en el de les Mínimes, ni en el de les Saleses (en el Passeig de Sant Joan) ni en cap altre (…) hagi ocorregut el fet que conten els periòdics(…)

Que cap persona ha denunciat pública, ni reservadament, a aquest Tribunal, (…)cap fet que pugui tenir relació(…) per a ordir la fàbula esmentada.” A continuació deia que el bisbe havia fet les oportunes indagacions sobre el tema del “conte que narraren els periòdics”. En el següent punt denunciava “(…) que existeix en aquesta capital una Associació secreta que té per objecte inventar calúmnies contra el clergat i les monges,(…)”. O sigui la clàssica estratègia de passar-li la patata calenta als “sospitosos habituals”: massons, anarquistes, socialistes… que donà tants bons resultats a l’Esglèsia en la repressió posterior dels fets de la Setmana Tràgica de 1909.

 

La darrera raó donada fa somriure i deia: “(…) que els horts dels al.ludits convents son infranquejables per una o dues persones a causa de l’elevació dels murs i de la seva especial situació, i que segons les disposicions canòniques vigents,(…) cap novícia entra i surt del convent sense l’autorització expressa (…) del prelat (…)”

D’EL CÒNSUL AL GOVERNADOR

 

El pastís anà creixent i per exemple El Diluvio publicà la carta del cònsul francès  (30-1-1885) desmentint que a França s’hagués produït un fet semblant. A més el diari demanava que el sistema judicial comencés a fer investigacions…

A continuació aparegué al mateix diari i dia un breu en el que s’anuncia que el diumenge 8 de febrer s’estrenaria a l’Odeón l’obra de “palpitant actualitat”, “La monja enterrada en vida o El secret d’aquell convent”. Però l’alegria durà poc, l’endemà 31 gener el propi Piquet, empresari del Teatre Odeón, notificava que havia rebut una nota del Governador Civil en que s’ordenava “la suspensión del estreno hasta nueva orden”.

El redactor s’ho prenia amb humor i escrigué: “(…)Y tomado este camino, aconsejamos al celoso Gobierno Civil la busca y captura de la antigua novela que se publicó años atrás, sin previsión alguna, también con el título “La monja enterrada en vida o el convento de…” cuyas señas quizá podrá adquirirlas en alguna librería de lance.”

Es referia a una popular novel.la de títol molt semblant a l’obra teatral –“La monja enterrada en vida o el convento de San Plácido”- escrita en castellà anys abans en 1858 per un tal Garci Sánchez del Pinar, que no era un altre que el català Pere Mata i Fontanet.

Per arrodonir el tema, el 2 de febrer s’informava de l’edició d’un full volant que es va editar: “Ayer se repartía gratuitamente en la Rambla una hoja suelta titulada “La verdad sobre el suceso de la monja.” El título es una confesión de que ha habido tal suceso; pero lo más curioso del papel en cuestión, es que pretende resolver ese misterio sobreponiendose a la resolución que todavía han de dictar los tribunales de justícia, única respetable autoridad que entiende en el asunto.”

 

L’ESTRENA

Entre estires i arronses, l’obra de Piquet no s’arribà a estrenar fins al desembre de 1886 al Teatre Odeón, amb un gran èxit de públic. Possiblement “La monja enterrada…” va ser el major èxit del dramaturg favorit de les classes populars barcelonines, de l’home del carrer del segle XIX, si exceptuem Pitarra.

 

“Vinieron a España por lana y saldremos trasquilados”, dibuix de Ramón Puiggarí, “El Loro” núm. 55, 11 des. 1880.

Però, fins aquí he investigat el tema, “el cas de la monja” estava més a prop de la realitat o de la llegenda urbana?. Que varen resoldre els tribunals de justícia sobre aquell cas?, es va arxivar?, se li va tirar terra a sobre com ha passat i passa sovint?, molts interrogants, molts dubtes i incerteses que esmalten tota la llarga història d’una institució que s’autodefineix alhora divina i humana, divina?…

En els primers anys d’aquest segle XXI, a l’era d’internet, ja no valen les muralles, i l’Esglèsia no ha pogut amagar ja com ho feia fa cent anys els escàndols, especialment econòmics, de corrupció i de pedofília que han estat abastament demostrats i documentats.

Per acabar he de dir que no m’ha estat possible l’accés ni a la novel.la de Pere Mata ni a l’obra teatral de Piquet, i les imatges de gravats cercades a internet no tenen una qualitat mínima. Per tant els dibuixos aquí publicats corresponen a altres obres de temàtica clerical. Podeu consultar la web del teatre La Seca / Espai Brossa.

NOTES

( 1 ) Nota biogràfica de Jaume Piquet a “L’Aygua de la Puda”, Lectura popular, Biblioteca d’autors catalans, Ilustració Catalana, ca. 1891.

El Duende de la Rambla. “La calle del Hospital”, “La Actualidad” núm. 449,               13 març 1915.

( 2 ) L.R. “La monja de Trujillo y los conventos”, “La Democracia”, Barcelona, 9 març 1885. Constancio Miralta. “Los conventos de monjas” II, 18-3, i III, 19-3-1886.

( 3 ) “El Diluvio”, 26 gener 1885 i dies següents

( 4 ) “La Renaixença” núm. 2.478, 30 gener 1885.