El Mahler de Christoph Eschenbach fa vibrar l’Auditori

22.11.2016

En la temporada de les grans orquestres internacionals d’Ibercàmera a l’Auditori, el proppassat dimarts 15 de novembre ens va visitar l’SWR Symphonieorchester, conjunt resultant de la fusió entre l’Orquestra Simfònica de Ràdio Stuttgart i l’Orquestra Simfònica de la SWR Baden-Baden i Friburg. Sota la direcció de Christoph Eschenbach, van interpretar el Concert per a piano en sol de Ravel, amb Tzimon Barto com a solista, i la Simfonia núm. 5 de Mahler. El resultat va superar qualsevol expectativa creada, especialment en Mahler.

SWR Sinfonieorchester

SWR Sinfonieorchester

No és gaire habitual que en un concert on es programa una simfonia de Mahler hi hagi cap més peça, per la llargada, la intensitat i la completud de les seves simfonies, però en aquest cas, a la primera part l’orquestra va tocar un dels concerts per a piano més bells i reeixits del segle XX: el Concert per a piano en sol major de Ravel, una obra composta entre 1929 i 1931, de caràcter eteri i clarament mediterrani, amb un segon moviment que sembla fet de la matèria dels somnis.

El pianista americà Tzimon Barto va ser l’encarregat de tocar la part solista, acompanyat per la majestuosa SWR Symphonieorchester. Barto és un pianista competent que va fer molts matisos interessants en els dos moviments extrems, l’Allegramente i el Presto, en gran conjunció amb l’orquestra. Ara bé, precisament en la joia d’aquest concert, l’Adagio assai central, Barto no va lluir prou. Va començar el seu solo a una velocitat exasperantment lenta. El piano té molts compassos sol abans no entra la flauta per establir-hi un diàleg, i durant aquests compassos semblava que la melodia del piano es desdibuixava de tan lenta que la tocava Barto. Un Adagio assai no és en cap cas un Largo. Més endavant, amb el diàleg amb la resta d’instruments de vent va haver-hi algun petit desajust de tempo amb el corn anglès. En global, va ser un Adagio “poco” assai, que no caminava prou i que no va aconseguir crear l’atmosfera etèria que Ravel va escriure.

A la segona part del concert vam tenir la veritable revelació de la vetllada: l’SWR Symphonieorchester va sortir en ple per tocar una Cinquena simfonia de Mahler absolutament inoblidable. Christoph Eschenbach va tenir el gran encert de situar la secció de vent metall dividida a banda i banda: a la dreta, trompetes, trombons i tuba i a l’esquerra, trompes. D’aquesta manera es creava un equilibri acústic molt interessant per aconseguir dos objectius: que quan toquessin tots el so fos expandit i no focalitzat, i que en cap moment el metall no tapés la fusta ni la corda. Dos objectius que es van acomplir àmpliament, però més enllà d’aquesta precisió tècnica, Eschenbach va fer emergir un Mahler brillant, intens, potent i estratosfèric.

Al llarg dels cinc moviments de la simfonia va haver-hi una precisió màxima entre cadascuna de les parts instrumentals: s’acoblaven a la perfecció però alhora es podia distingir nítidament la melodia de cada grup d’instruments. En cap moment no hi va haver descontrol ni difuminació de cap línia melòdica. Se sentia com cadascun dels instruments tenia un paper necessari en la simfonia. En tot moment va regnar un equilibri perfecte entre corda, fusta, metall i percussió sense que ningú no quedés eclipsat. En l’Adagietto, la música que sempre més associarem a La mort a Venècia de Visconti, vam poder gaudir de la corda en solitari, una corda que semblava etèria, com si estigués en suspensió.

Eschenbach va dirigir una simfonia de dimensions colossals amb gran definició i un control ferri del so de cadascun dels instruments. El resultat va ser majestuós, apoteòsic. Malgrat que l’SWR Symphonieorchester sigui una fusió de dues orquestres forçada per motius pressupostaris, ens hem de treure el barret davant d’un dels Mahlers més ben interpretats que s’hagi pogut sentir mai.