El llenguatge poètic en la pintura de Victor Silva

¿Què s’amaga darrere d’un títol tan suggestiu com “Lluny A Prop Fora Dins Paisatge Pintura” sota el qual s’aixopluguen les cinquanta obres de l’artista Víctor Silva exposades a l’Espai Rö Gallery? Fora massa fàcil despatxar l’assumpte apel·lant només a les arrels xilenes de l’artista. Es veritat que els títols són una canterella cristal·lina que remeten a uns espais concrets – paisaje, potrero, la casa, constelación, cordillera, maiz, aguas negras, paisaje, cosntelación, flor, jardín de mi madre, flor nido, gallo, poesia… – que dibuixen i perfilen amb insistència la cosmogonia de la qual neix la mirada i la memòria de l’artista. Però no menys cert és que, tornant al títol de la mostra, Silva ens proposa un doble joc semàntic.

El significat de “lluny” i “a prop” poden ser llegits de dues maneres en funció de la posició que adopti davant de l’obra tant l’artista com l’espectador. En el cas del primer, “lluny” tant pot dir la distància geogràfica que separa l’artista del país d’origen, com l’allunyament progressiu que experimenta del motiu que està pintant (l’experiència de la terra natal) i que imposa el pas del temps. En queda només la memòria que “apropa” el record, que el fa sentir, encara, com una cosa pròpia en el sentit de “propera”. És aquest rastre o la imatge que n’ha deixat, el que l’acció de pintar trasllada o representa damunt la superfície de la tela o el paper i ens aboca finalment “dins” la Pintura entesa com a experiència (ara si!) que ens anuncia el títol de l’exposició. En canvi, per l’espectador, tot i moure’s dins de les mateixes coordenades, aquestes adquireixen un altre significat. En el seu cas “lluny” i “a prop” tenen a veure amb la distància que s’interposa entre la persona de l’espectador i l’obra exposada. En aquest sentit tant pot allunyar-se per contemplar les obres en el seu conjunt (les obres estan reunides formant petits mosaics que componen un tot), com apropar-se per contemplar-les en la seva singularitat. Això permet entrar “dins” de l’obra de l’artista i descobrir els ressorts que la mouen.

En primer lloc hi veiem que l’artista fa servir com a suport del seu llenguatge poètic el paper. No es un paper qualsevol. És un paper especial que l’artista va portar del seu Xile natal i que el fa estar “a prop” i que l’uneix, en el sentit físic, al motiu pintat. El segon aspecte que descobrim es que Silva treballa amb uns formats minúsculs (11 x 14 cm.). El paper representa la fragilitat (de la memòria o del record fugisser), mentre que l’elecció d’un format tan petit obliga a un exercici de concentració i de síntesi que fa més intenses les emocions. En aquest espai tan reduït que es pot qualificar de miniaturisme, Silva desplega un virtuosisme que li permet aplicar una subtil amalgama de tècniques que van des de l’aquarel·la fins al col·lage passant per l’ús del llapis, la tinta o els pastels. Aquest virtuosisme no s’ha de confondre amb el domini de les diverses tècniques pictòriques que serveixen tan sovint per amagar l’absència de talent, sinó que està posat al servei de crear un llenguatge pictòric propi. L’obra de Silva va de l’abstracció al figurativisme i a l’inrevés fins a esborrar-ne les fronteres: tant es pot lliurar a l’abstracció més radical (vegis per exemple “Poesia”, on es fa evident la cal·ligrafia de Cy Twombly; o el cas d’un “Paisatge” on, una taca de pintura vermella al centre del quadre, dóna la sensació de profunditat tal com passa sovint en la pintura de Howard Hodgkin), com a la composició feta amb elements figuratius fins a disoldrel’s en la pintura i alliberant-la de la ganga autobiogràfica. L’artista ha conduït l’espectador fins aquest punt, i a partir d’aquí serà aquest el que haurà de fer la resta del camí, entre la descoberta i el gaudi.

Entre la cinquantena d’obres exposades n’hi ha cinc del mateix format però realitzades damunt tela on el gruix de l’empastament de la pintura deixa escoltar, potser, el batec de futures propostes. D’altra banda les obres poden ser ampliades en formats més grans sempre que es respecti la proporció de l’original. Com? Mitjançant una reproducció fotogràfica digitalitzada amb una tècnica d’impressió (Giclée) que permet reproduir les pinzellades com si haguessin estat fetes manualment. En aquest sentit, la possibilitat de canviar el tamany de l’obra original reproduint-la per mtijans tècnics també actua com un significant més del “lluny” o l'”a prop” que s’explicava a l’inici del text. A l’exposició, el visitant en pot veure fins a quatre exemples d’aquesta tècnica d’una sorprenent fidelitat i que permet captar el més mínim detall i revelant-ne alguns de quasi imperceptibles a les obres originals.