El gran viatge

25.04.2012

Foto de Tomeu Coll

 

Avui s’estrena a Nova York Terribles.com, un projecte artístic col·laboratiu i interdisciplinar que reflexiona al voltant de les noves dictadures digitals

Fa dies que amb una sobredosi de positivisme que, francament, no sé d’on em ve, penso que potser aquests seran els millors anys de la nostra vida. Hi penso sobretot quan miro el funcionament de l’engranatge artístic i intel.lectual dels Balcans, una àrea acostumada, des de fa anys a funcionar amb pressupostos irrisoris i a aconseguir resultats francament suggerents. I també quan no paro de rebre invitacions a esdeveniments de Facebook – tant dels que són a l’atur, com dels que segueixen amb la seva formació, com dels que dibuixen una carrera professional meteòrica –. Potser el país s’atura, però els seus habitants mai s’havien mogut tant, llàstima que tots marxin.

La Marina Planas (Palma de Mallorca, 1982) ha marxat a Nova York i allà estrena aquesta matinada (hora mallorquina) Terribles.com, un projecte col·laboratiu on vuit artistes i col·lectius, molts d’ells catalans, reflexionen sobre com nosaltres, els éssers humans, reaccionem a un món on les noves tecnologies i els seus grans monopolis intervenen cada cop més en es nostres relaciones personals.

El diàleg s’estableix mitjançats els audiovisuals i la dansa – a cavall entre la performance i la instal·lació – i  entre els artistes no hi ha ni de bon tros una relació casual, sinó que es remunta a  pel cap baix set anys enllà a Barcelona.

Gerard Quinto (Manresa-Barcelona 1978) personifica la dictadura digital i és, entre un enorme etcètera de coses tals com actor i director, el responsable, des de fa una pila d’anys, d’explicar de què van les pel·lícules de la tele als lectors de La Vanguardia, Lessa Millet artesana d’allò digital (Barcelona, 1984) explora els espais virtuals abandonats de les plataformes que han anat caient en desgracia, i Tomeu Coll (Palma de Mallorca, 1981) retorna a la dimensió real del buit amb els espais abandonats de la localitat russa de Vorkuata, construïda al llarg dels anys 30 per presoners de camps de  treball, avui, ciutat fantasma.

On abans hi havia un concepte, escriu Anna Maria Guasch en el seu llibre Autobiografias visuales, ara sembla imposar-se una biografia que sens dubte pot inscriure’s en una camp comú, en una xarxa d’experiències. La circulació, així com la tecnologia mateixa, és un valor simbòlic, independentment dels significats i els significants. Així, la pèrdua – sigui des del record de la guerra dels Balcans amb l’assaig fílmic Salam Sister, sigui des de les imatges dels camps desolats de Rússia, comença un viatge d’alliberament a través de la creativitat en un simulacre de món on sembla que només podem ser alliberats per la música.

 

Foto de Tomeu Coll

 

Salam Sister

Parlar avui de la guerra de Bòsnia es difícil perquè es l’única relíquia dels 90 que no ha tornat a posar-se de moda. ¿Què hauria passat si Twitter hagués existit aleshores? #prayforbosnia hauria esdevingut Trending Topic mundial un dia rere un altre? Hauria canviat res?

Marta Martínez (l’Hospitalet de Llobregat, 1984) i una servidora, després de revisar les imatges per enèsima vegada, hem observat un patró: una dona amb vel és material d’arguments per a un discurs polític pesat perfecte per emmascarar en el món àrab tant els problemes com les solucions, depenent de qui manipuli les imatges.

Ens encanta veure com lluiten les dones musulmanes als telenotícies, ens encanta que siguin les bloggers més punteres, que a dia d’avui siguin iconografia d’una revolució. Ens sentim còmodes amb aquest nou estereotip, és per això que quan dues dones, obertament no feministes, es posen a construir una historia sobre un conflicte armat que ha vingut sent la seva obsessió en els últims anys, sense voler, acaben escopint quelcom a mig camí entre la pèrdua i el gènere.

La música en aquest assaig fílmic realitzat des de la productora catalana ellen james també juga un paper fonamental. Un repertori que no te res de contemporani i del que cal destacar Mozart, Chopin i Debussy, ha estat interpretat amb honestedat per Nekane García, Isaac Alamo, Lluïsa Ros i Veronica Nitai. L’acompanyament perfecte per unes imatges, principalmente robades de youtube, que viuen en un el gest d’aquest retorn constant.

Si voleu veure la prèvia del documental Salam Sister, feu clic aquí.