El gran moment de Josep Maria Miró

14.01.2017

El passat dimecres es van presentar a la llibreria Documenta dos volums amb textos de Josep Maria Miró. Comanegra, en col·laboració amb l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, ha publicat La travessia, acompanyada de Boira, de Lluïsa Cunillé. I l’editorial argentina Losada ha tret al mercat la traducció a l’espanyol de cinc textos de Miró: El principi d’Arquimedes, Fum, Nerium Park, Obac i La travessia.

Josep Maria Miró | Foto d’Isaïas Fanlo

“Que Losada hagi publicat cinc peces d’un autor tan jove i no argentí és un miracle”. D’aquesta manera va començar Xavier Albertí la seva intervenció a la Documenta, on una trentena de persones es va reunir per conèixer els dos volums publicats recentment. Albertí va recordar com va conèixer Josep Maria Miró al primer Obrador d’Estiu de la Sala Beckett (que va tenir lloc a Argelaguer, el 2005). D’allà es va iniciar una relació d’amistat i professional en la qual durant els primers anys Miró va fer d’ajudant de direcció de diversos espectacles d’Albertí, i en la qual el dramaturg ha acabat estrenant alguns dels seus textos al TNC. La primera notícia que el gran públic va tenir de Josep Maria Miró va ser durant “aquella distorsió enorme” que va suposar el T6, amb Gang bang (Obert fins a l’hora de l’Àngelus), una obra que va provocar polèmica abans i tot de la seva estrena i que va patir un atac per part dels Legionarios de Cristo. Això va obligar el TNC a posar detectors de metalls al vestíbul de la Sala Tallers, cosa que no va fer cap favor a una obra d’una potència extraordinària, segons Albertí, i l’escàndol va acabar pesant més que el propi text. Miró és conegut aquí i a tot arreu, principalment, per El principi d’Arquimedes, una obra que es va estrenar a la Sala Beckett el juliol del 2012 i de la qual se n’han fet una trentena de produccions a tot el món. Albertí defineix el teatre de Miró com un teatre més ideològic que polític, on ens podem sentir reconeguts en tots els seus personatges. Els polítics s’han apoderat de la ideologia, afirma, però aquesta pertany a tothom. Tots els personatges del teatre de Miró són profundament ideològics, i si el seu teatre es pot considerar polític ho és un sentit poètic.

“Publicar un llibre sempre és una alegria. Publicar teatre és un miracle”. Miró va continuar amb el símil miraculós per parlar del fet que té dos nous llibres al mercat. Per al dramaturg l’alegria és doble: a Dramaticles (la col·lecció que Comanegra publica juntament amb l’Institut del Teatre) Miró està content de fer de “teloner” de Lluïsa Cunillé i el seu text Boira (“cosí germà de Barcelona, mapa d’ombres). Pel que fa a la publicació del volum argentí, Miró és encara més contundent: “Entrar a Losada és entrar a un catàleg d’autors que estimo”. El dramaturg va recordar el paper que va desenvolupar l’editorial durant el franquisme, essent (l’única) porta d’entrada d’autors prohibits durant el franquisme. Miró ha viatjat, impartit cursos i estrenat nombrosos textos a Llatinoamèrica, arribant a aquesta conclusió: allà la gent llegeix teatre. Arran de la publicació del volum amb els seus cinc textos a Losada, el dramaturg ha rebut correus de gent interessada en representar les seves obres a diversos països. “És important que les editorials viatgin, i publiquin autors d’altres llocs”, segueix, afirmant que ell és l’autor que és gràcies a tot el teatre que ha vist i ha llegit.

El principi d’Arquimedes va començar la seva “cursa americana” a Puerto Rico, i quan va arribar a Buenos Aires es va estrenar al Teatro San Martín, on ha tingut una vida de gairebé tres anys, acabant al Teatro Margarita Xirgu, cosa que li fa una especial il·lusió. Els països de Llatinoamèrica tenen la mirada posada en el teatre d’Argentina (com aquí havíem tingut fa un temps la mirada dirigida a França, o darrerament al teatre britànic o alemany). Atenció a la dada: Miró estrenarà Obac abans a Argentina que a Catalunya, al març i també al Teatro San Martín de Buenos Aires. L’obra inaugurarà la recentment reformada sala Cunill Cabanellas, la mateixa on fa tres anys va estrenar-se El principi d’Arquimedes a Buenos Aires.

El principi d’Arquimedes de Josep Maria Miró i Coromina | Foto: David Ruano.

“Sóc un autor que em vaig començar a dirigir les meves obres perquè no em dirigia ningú. I em volia ensenyar”. Miró ha dirigit textos d’altres autors com Lluïsa Cunillé (El carrer Franklin) o Jean Cocteau (La voix humaine), i considera que hi ha massa dramaturgs catalans que no escriuen si no saben que podran estrenar la seva obra. Cunillé és l’excepció dins d’aquesta dinàmica, ja que escriu contínuament i és d’aquelles autores que sempre et pot ensenyar un text nou. La trobada va comptar amb intervencions dels assistents i del llibreter de la Documenta, que va explicar que la secció de teatre d’una llibreria és de les més dures (per sota de la de filosofia), i que sempre acaba estant formada per Shakespeare i les darreres novetats. Miró enyora que ja no hi hagi llibreria al TNC ni al Teatre Lliure, i Albertí va explicar la desencoratjadora anècdota sobre El professor Bernhardi, un espectacle que tot i que el van veure uns 25.000 espectadors se’n van vendre només quatre o cinc exemplars del text, que es venia a la taquilla del teatre. Promoure la lectura de textos teatrals a les escoles i instituts és, encara, una de les (moltes) feines pendents que tenim en aquest país, i Miró recorda que el van fer llegir Revolta de bruixes de Benet i Jornet quan feia tercer de BUP i que això el va permetre descobrir un teatre amb personatges d’aquí i que parlen com nosaltres. Xavier Albertí va voler destacar l’èxit que tenen els Clubs de lectura organitzats pel TNC, que han fet pujar considerablement el préstec de textos teatrals a la xarxa de biblioteques públiques de Catalunya. La vetllada va acabar amb unes cerveses gentilesa de la casa, signatura de llibres i animades converses al pati del darrere de la Documenta.