El franquisme, el crim perfecte

15.06.2017

La setmana passada, l’alemanya Verena Boos presentava a Barcelona el seu debut literari Taronges de sang (Editorial Bromera), una novel·la ambientada durant la Guerra Civil espanyola.

El general Francisco Franco amb el braç alçat

Dijous passat, 8 de juny, literatura, memòria i història van omplir l’Institut Goethe de Barcelona de la mà de l’assagista i traductora literària Rosa Sala Rose  i l’autora, Verena Boos, sociòloga, filòloga i escriptora.

A Taronges de sangVerena Boos furga entre les ombres de la història contemporània espanyola, una història molt marcada pel silenci. El silenci envolta com una boirina espessa la vida de la protagonista de la novel·la, Maite, una jove valenciana, filla d’una família benestant, que se’n va a Munic a estudiar. El silenci, que s’escola arreu, esdevé el nervi de la novel·la, com ho és en la història contemporània espanyola. I és aquest silenci, que encara perdura avui, en paraules de Boos, el que “va fer del franquisme el crim perfecte”.

Si bé és cert que una boirina silenciosa continua envoltant la narrativa històrica, afortunadament les fissures comencen a obrir-se arreu. Taronges de sang  és una d’aquestes esquerdes, una esquerada que, paradoxalment, brota des d’Alemanya. De la mateixa manera que Munic revelarà a Maite (la protagonista) alguns secrets sobre el seu passat, des d’Alemanya Verena Boos transformarà alguns silencis que planen al voltant del franquisme en paraules. De la mà de Verena i Maite, la novel·la es converteix en un pont entre dues històries marcades per la violència i el silenci: l’Alemanya de Hitler i l’Espanya de Franco.

Dijous passat a l’Institut Goethe, l’assagista Rosa Sala Rose apuntava a la impossibilitat d’escriure narrativa històrica a casa nostra: “Per què una vegada més han de venir de fora a explicar-nos la nostra història?”. Certament, han hagut de passar una bona colla d’anys perquè hagi brotat una narrativa històrica sense embuts; però, que potser no s’ha conreat i es conrea la literatura històrica a casa nostra? No és la Guerra Civil un dels temes més recurrents de la nostra literatura? Fa poc parlàvem a Núvol de dues novel·les recents amb la història contemporània espanyola com a teló de fons, La sorra vermella, de J. N. Santaeulàlia i El color del silenci, de la valenciana Elia Barceló.

Rosa Sala Rose i Verena Boos apuntaven a la necessitat d’una mirada distanciada, ja sigui marcada per la geografia o pel pas del temps. En el cas alemany, el boom de la narrativa històrica centrada en el nazisme va arribar de la mà de la tercera generació, l’anomenada “Revolució dels néts”. I a Espanya, ha arribat aquesta revolució? Tant Barceló com Santaeulàlia escriuen des d’una mirada allunyada. Barceló escriu des d’Àustria, el seu país d’acollida. I Santaeulàlia, en canvi, escriu des de casa nostra: però, després d’haver viscut a l’estranger. Casualitat?

Verena Boos | © Joachim Gern

Segons Sala Rose, a casa nostra la “memòria no acaba d’abraçar la història”. Estem, encara, immersos en el procés de creació i construcció d’una memòria històrica, que no deixa de ser un discurs compartit sobre la història. La literatura es converteix en veu (o altaveu) d’aquesta història viva, escrita entre tots. I Taronges de sang és una veu més en aquest recorregut a mig fer, en aquest entramat que és la memòria històrica. En paraules de Sala Rose, és una novel·la calidoscòpica amb infinitat de miralls, veus i perspectives, que recorda la novel·la familiar de Thomas Mann, Els Buddenbrook. D’alguna manera, la novel·la és un retrat de l’Espanya de finals del segle passat, però, també de l’Espanya d’avui. Boos aconsegueix esbossar un retrat polièdric i plural de la idiosincràcia i la història contemporània espanyoles. Dues famílies, dos països, tres generacions i un sense fi d’històries: una novel·la que neix de la distància, però també de l’empatia.  A Taronges de sang l’ara i l’ahir, l’aquí i l’allà, l’oblit i la memòria, la paraula i el silenci s’entrellacen. Som fruit de la nostra memòria però també de l’oblit, com ens recordava Paul Ricoeur. Es pot viure sense oblidar? I sense recordar?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. L’autora utilitza tres vegades l’expressió “de la mà de” al llarg del text. A més de la poca cura que demostra repetir tants cops una mateixa expressió en un text tant breu, aquesta locució no està reconeguda al GDLC, encara que últimament se sent a tot arreu (també en castellà i també erròniament). La locució més propera, “de pròpia mà”, té un significat (‘autògraf’ o ‘personalment’) que no s’adiu amb l’ús que es fa d’aquesta frase inventada, la qual es remplaça fàcilment per “per obra de” o “gràcies a” i fins i tot, a vegades, simplement per les preposicions “per” o “amb”.
    Faig aquest comentari perquè crec que un digital de cultura tan excel·lent com Núvol ha de posar una cura especial en la llengua.