El fracàs noble de Duane Michals

30.05.2017

Ara és ara. Però ja no, perquè ara és ara. I tampoc, perquè ara torna a ser ara, i no pas abans. Però si tan complicat és captar el moment actual, es pot retratar la realitat? Aquesta és només una de les preguntes que es fa Duane Michals, geni de la fotografia al qual la Fundació Mapfre dedica una gran retrospectiva.

Duane Michals, El mirall màgic de la incertesa del Dr. Heisenberg, 1998 | © Duane Michals

Fa 85 anys que el fotògraf Duane Michals volta pel món, 60 dels quals els ha dedicat a la fotografia. Dedicat, i ben dedicat: és considerat un dels artistes contemporanis que més ha renovat el llenguatge fotogràfic. Com? Reflexionant sobre els límits del que es veu i el que no es veu, barrejant fotografia i surrealisme, afegint text a les imatges, enaltint el vessant metafísica de la fotografia, revolucionant la seva forma i el seu contingut.

L’avantguarda feta píxel. “Quan veus les meves fotografies, estàs veient els meus pensaments”, afirma Michals. I els seus pensaments són extremadament divertits i alhora profunds. Pablo Jiménez Burillo, director de l’àrea de cultura de la Fundació Mapfre, destaca que el fotògraf nordamericà té “una gran ironia i unes grans idees, i utilitza la foto per fer-nos arribar a un món molt personal”.

La retrospectiva de la Fundació Mapfre és la més gran que s’ha dedicat mai a l’artista. Probablement, això és degut al fet que Michals és igual de prolífic amb 85 anys que amb 35, i totes les retrospectives que se li fan acaben essent incompletes perquè el fotògraf no para de sumar obres. A la Mapfre s’hi exposen 275 peces, moltes d’inèdites, i 15 curtmetratges realitzats els últims mesos.

La mostra “permet revisar la seva increïble trajectòria”, afirma la seva comissària, Enrica Viganó. Una trajectòria que va començar quan amb 15 anys, Michals va viatjar a Rússia amb una càmera prestada, i en plena Guerra Freda, va descobrir que el mitjà perfecte per a expressar-se era la càmera.

Però no espereu les fotografies habituals: Duane Michals creu en la imaginació. El que no veu és infinitament més important que el que veu. Per això va tenir la necessitat de superar les formes convencionals. L’artista afirma que va tenir sort de no cursar mai estudis fotogràfics, perquè així no arribar a conèixer-ne mai les regles i se les va poder saltar, fet que en el seu moment no va agradar a l’establishment fotogràfic.

Duane Michals, L'avi se'n va al cel, 1989 | © Duane Michals

Duane Michals, L’avi se’n va al cel, 1989 | © Duane Michals

Michals no va pertànyer mai a cap escola ni tampoc hi pertany ara. Combina imatge, filosofia, poesia, literatura, cinema i també ciència. El 1982 va superposar una imatge de la seva cara amb la del pubis d’una dona per fer-se un “autoretrat amb barba femenina”, per posar només un exemple de qui és i què fa. “La fotografia es basa en preguntar, en anar al terreny del desconegut”, explica, “I això pot ser perillós perquè les il·lusions són vagues i transitòries”.

I les seves fotografies són perilloses. Els culpables de l’alliberament de la fantasia de Duane Michals són tres pintors, i ben coneguts: Magritte, Balthus i Dechirico. “Adoro Magritte perquè va agafar un vocabulari ordinari i va crear un misteri”, destaca Michals, que quan va descobrir les seves obres va quedar tan impactat, que va decidir que havia de fer alguna cosa. “No li enviaré una carta d’amor, però li faré fotos”, va pensar, i així ho va fer. Per això a l’exposició de Mapfre hi podem veure retrats que l’artista ha fet a Magritte –de fet, als tres pintors en qüestió-.

Aquesta és una de les majors virtuts de Michals: “Si penso una cosa dilluns, el divendres ja l’he fet”. Això l’allunya de ser un bocamoll, cosa que odia, però també l’apropa a l’error, cosa que no el preocupa: la perfecció és l’enemic, diu ell mateix, que creu que la poesia rau en l’equivocació. Per això se sent un principiant tota la vida. I li agrada, i ho recalca. Seré un principiant tota la vida.

Però la vida acaba amb la mort, un tema que ha tractat en les seves fotografies, sobretot en les seqüències. Fotograma a fotograma, aquestes li han permès plasmar el moviment de la mort, de la qual se’n riu -i amb raó, degut a la seva avançada edat-. “Probablement no em tornareu a veure més, així que m’hauríeu de fer preguntes”, deixa anar als periodistes durant la roda de premsa; “D’aquí a deu anys m’hauré mort. D’aquí a deu anys, no d’aquí a deu minuts!”, repeteix més tard, rient.

Tot l’art de Michals gira al voltant d’un problema d’expressió. El silenci de la fotografia el frustrava, per això va decidir posar-hi text. Per a ell, el llenguatge escrit és més específic. Al voltant de les seves fotografies hi trobem comentaris escrits a mà amb plomí i tinta xinesa. “La fotografia és innocent, el que importa és què fem amb ella”, raona, mentre posa l’exemple d’una foto de la seva mare, la qual per si sola a nosaltres no ens diria res.

Sort del text, que ens apropa a aquell aleshores. A un aleshores concret. Al seu aleshores. Perquè l’ara no existeix. Ara és ara. Però ja no, perquè ara és ara. I tampoc, perquè ara torna a ser ara, i no pas abans. Per això Duane Michals ha patit un desengany: “Jo pensava que fotografiava la realitat, però només n’estava fotografiant una versió”. Aquestes reflexions el van portar a apropar-se a la mecànica quàntica i a la teoria de la incertesa de Heidelberg, que postula que no es pot saber amb certesa la posició d’una partícula.

Tot és un punt de vista: “L’acte de mirar afecta la imatge que es veu”, anuncia el fotògraf, que es considera un dels últims blackandwhiters. Sobre el moment actual de la seva disciplina, no es mostra retrògrad. Avui en dia, explica, tothom fa fotografies i algunes d’elles molt boniques, però aquest no és el problema. “El llenguatge hi és, però la pregunta segueix sent la mateixa: què expressem?”. L’etern interrogant de la seva trajectòria.

De moment, Duane Michals està treballant en una exposició contra Donald Trump, a qui afirma odiar, i seguirà endavant amb la seva obra. “Moriré i fracassaré, però serà un fracàs un noble”, declara. Mentrestant, la resta de mortals teniu fins el 10 de setembre per admirar la trajectòria d’un geni a la Fundació Mapfre. És imperdible: tant de bo tothom fracassés igual.