El foc morè d’Albert Tugues

23.06.2016

L’editorial Emboscall continua la seva tasca publicant obres que destaquen per la seva capacitat de sorpresa. Ara aquesta llegendària editorial torna per defensar un dels autors de la casa, Albert Tugues, que escriu de bell nou en llengua catalana, segurament el seu poemari més personal però no personalista: Balada de l’aprenent de joieria que tenia la mare puta. Jaume C. Pons Alorda ens comenta la lectura que n’ha fet.

alberttugues-fototext-andreunin-1unnamed_zps851c3ebf

Barcelona sempre s’ha entès com a ciutat literària, des de qualsevol perspectiva i òptica i front a tenir en compte, tant creatiu com editorial, tant empresarial com lector. Però no ha estat fins fa poc que la capital catalana ha pogut rebre aquesta denominació de forma oficial des de l’entrada de la urbs en la xarxa gestionada per la UNESCO. Una molt bona notícia, sens dubte, però de tot cor i de tot os espero que aquesta etiqueta de tan nobles expectatives no sigui res més que un altre engany tipus “Europa Guai” perquè uns quants s’embutxaquin diners de forma fraudulenta i dissimulada… Sigui com sigui, tenim molta feina per davant per tal d’aconseguir explotar Barcelona com a escenari, sí, però també com a espai de debat, de difusió, de creació i de celebració d’obres de cada latitud. En aquest sentit, un dels personatges vius més interessants de la ciutat és Albert Tugues (Barcelona, 1947).

La seva obra completa es pot entendre com un mapa mutant d’un territori que ha anat transformant-se de forma salvatge durant aquest darrer mig segle, sobretot a partir del bum turístic i dels Jocs Olímpics. De fet, si llegim i rellegim els seus volums de ben segur podem muntar una autèntica ruta psicogeogràfica per carrers i places, espais que amb els anys han canviat de nom i, fins i tot, de cara: Guía urbana de infancias, calles y espectros; Guía urbana de perplejos; El archivo del copista; Distritos postales para ausentes; Historias breves de este mundo o Sang de violí a la teulada, trets, la gran majoria, sota l’auspici de Jesús Aumatell a Emboscall. Molt em temo que llegir Tugues és una mena d’investigació policial, com explicava Roberto Bolaño, i el lector esdevé un detectiu obsessionat per desentranyar el misteri que s’amaga darrere d’un llibre seu o de tots, perquè Tugues és un expert en fer conversar les seves criatures o en obligar-les a anar de banda a banda en una cosmovisió expansiva. Afegit a això, només cal que recordem com Borges demanava que qualsevol llibre hauria d’escriure’s com si fos una novel·la policíaca: amb un misteri, un enigma, un secret ben al fons del pou del seu interior, i que aquesta negror hermètica hauria d’esdevenir la clau de lectura però també la pulsió que empenyés els lectors a seguir, voraços, fins a resoldre totes i cadascuna de les preguntes que ens arrosseguessin.

Tugues, com aquests mestres ja esmentats però també com un Macedonio Fernández a la catalana, és un expert en la raresa, l’extravagància, l’ignot, el surreal, el poderós, l’ocult i el nostàlgic, sense que això signifiqui melangia en cap cas. Aquest autor ha sabut convertir els carrers de Barcelona en un camp de batalla en què es desenvolupa la lluita entre la mística i la putrefacció, entre la puresa i la misèria, sempre amb una ganyota d’horror o amb un somriure còmplice, cosa que l’acosta a una altra figura mitològica barcelonesa com José María Fonollosa, que amb el seu cicle vital i total de Ciudad el hombre, recentment recuperat gràcies a Edhasa en el seu aniversari, elabora una radiografia coral de la seva existència i del seu pensament líric a partir de l’impacte dels carrers barcelonins. Fonollosa té en Tugues, o també en un altre imprescindible talment Daniel Busquets, els seus hereus directes.

Tot això esmentat fins ara és el que podrem trobar, possiblement a un punt culminant, dins el nou llibre de Tugues, també aparegut a Emboscall: Balada de l’aprenent de joiera que tenia la mare puta. Però qui pensi que en travessar aquestes portes es trobarà amb una glosa de la vida i obra de Tugues, en format autoficció o autobiografia, s’equivoca de forma total. Aquests versos, disposats com si fossin una sèrie de cants antièpics que s’amaren de la tradició que va d’Homer fins a Walcott, passant per referents més propers com Tomàs Arias o fins i tot Carles Hac Mor, són també un convit al gaudi d’experimentar i de jugar. I no per això s’ha de considerar una provatura: aquest llibre és un seguit de mecanismes que estan molt ben conxorxats per fer lluir una producció simpàtica però també funesta a més no poder, amb la negror que Tugues practica amb el savi ofici de la mala llet sense arribar al punt del mediocre escarniment.

La cita de Vladimir Nabokov, extreta de Pale Fire, que Tugues ens ofereix al principi del volum és una aclucada d’ull en tota regla: ara ja sabem que estem sota l’ombra estesa dels límits entre veritat, ficció i qualitat onírica quan aquestes es toquen, però també aquí dins entra en joc un element fonamental com la bogeria escrita o, fins i tot, la metaliteratura practicada per Vila-Matas, per exemple, per tal d’oferir un artefacte literari complex, ambiciós, curiós i excitant, però sobretot entremaliat.

beneyto-carleshmor-alberttugues-foto3

Quan ens enfrontem a Balada de l’aprenent de joieria que tenia la mare puta encarem un conjunt de màscares i miralls per part de personalitats múltiples, o no, que conformen una complexa arquitectura en què hi ha una autoria responsable dels versos, sí, però també una sèrie de lectors i d’editors que estan al darrere per oferir la versió final d’un llibre possiblement maleït farcit de l’esperit de l’època que retrata de forma implacable: per això trobem unes quantes imatges antològiques com els anuncis de l’època, la d’Anís del Mono, per comentar un cas, és de bandera. El cas és que és un llibre de poemes que està construït sota una sèrie de premisses, de trames i de contratrames fins a un punt interessantment embogidor, com una autèntica novel·la o com un conte sàdic, però tanmateix en cap cas no deixa de ser un recull coherent, i cohesionat, de poemes. Perquè on més destaca Tugues és en el domini de la lírica, tot oferint alguns versos que són memorables pel que tenen de saviesa extrema dita com si no-res: Ho va veure a l’albada / i ara ho somia. De caire oriental, però també narratiu, Tugues remena una sèrie de materials que només ell sap capgirar per assolir una conjunció única, inclassificable, que va del relat pulp, tant del gust de la tropa de Males Herbes, fins al poema provocació, que tan bé enganxaria dins la boca de qualsevol slammer.

També el sentit de l’humor és una eina de coneixement a través d’aquestes pàgines. El riure hieràtic que ens fa esgrimir Tugues és el mateix que escopien els primers escoltadors de Kafka quan aquest els recitava en viva veu alguns fragments dels primers esborranys de La metamorfosi, el mateix somriure violent que oferim quan escoltem els espectacles orals d’un Miguel Noguera irredempt i terrible en la seva tendra crueltat. L’entrada que Tugues ens ofereix el pròleg a aquesta balada desesperada, a cavall entre Joaquín Sabina i Dolors Miquel, ja ho diu tot: Fills de puta, aquests cants són per vosaltres. Com reaccionar davant d’aquesta entrada que beu de Charles Baudelaire i de les seves flors malignes? Els lectors del segle XXI no som hipòcrites ni germans de ningú, ja som directament fills de puta. M’encanta.

El llibre m’ha semblat sorprenent i engrescador, un genial compendi d’energies literàries perfectes. Està molt ben escrit, amb la mestria que Tugues ha sabut mostrar fins ara sense fotre escarafalls ni tampoc perdre els anells. Els que coneixem el seu treball sabem que l’autor ha arribat a un punt difícil de superar, però això no serà un impediment sinó més aviat una motivació perquè aquest autor furtiu i poc conegut, massa pel meu gust, pugui continuar escrivint el seu particular univers barceloní, oda a un món desaparegut però encara habitat per fantasmes com els que trobem dins Balada de l’aprenent de joieria que tenia la mare puta, un diamant amagat o directament un petit deliciós secret que tant de bo es vagi coneixent a crits. Perles com aquesta són les que una ciutat veritablement literària com Barcelona hauria de reivindicar i potenciar.