El Faust portuguès de Fernando Pessoa

La llibreria La Central del carrer de Mallorca va acollir fa pocs dies la presentació de l’obra dramàtica de Fernando Pessoa Faust, tragèdia subjectiva que, en edició bilingüe i amb una traducció molt treballada d’Alèxia Sinoble, acaba d’editar Edicions Poncianes.

L’acte consistí en una presentació de l’editor Jordi Carulla de les activitats de l’editorial que deu a l’adjectiu poncià la seva raó de ser per seguir l’exemple i la línia de treball del pintor Joan Ponç, un dels instigadors de la revista Dau al set i la seva voluntat de crear espais d’encontre entre literatura i art.

Després, i en el mateix ordre que el llibre, prengueren la paraula l’escriptor Joaquim Sala-Sanahuja, traductor en ocasions i bon coneixedor de l’obra pessoana, l’anava a dir fàustic per excel·lència Rafael Argullol i Alèxia Sinoble traductora i curadora de l’edició.

Sala ens confessà que quan tradueix un autor reconsagrat com aquest que ara ens ocupa té la impressió que el té molt a propet i que de vegades gairebé li dicta a cau d’orella les paraules que ha de traduir. Del Faust de Pessoa en féu grans elogis sense amagar-ne en cap moment les dificultats de la seva lectura ni les que la traductora va saber surfejar.

Al pròleg Sala ens explica que el text rescatat del conegut espólio juntament amb l’extraordinari Livro do Desassossego, malgrat que tenen punts en comú pel fet d’haver estat mancats d’una ordenació mínima i estar envoltats d’una “poètica del fragment” el que més diferencia el Faust -que reconstruí a través dels fragments escrits per l’autor al llarg de tota la vida l’estudiosa Teresa Sobral Cunha- era “la persistència d’un lligam intertextual amb el mite fàustic i amb les obres que en deriven, sobretot el Faust de Goethe”.

Hi ressonen doncs al llarg de tota l’obra tots els fausts “que deambulen nocturns” i s’han anat succeint al llarg de la nostra cultura, principalment el de Goethe i en certa mesura el de Marlowe i, “al substrat de l’obra, hi ha el mite primigeni de Prometeu, del déu modelat per l’home o també a l’inrevés, i de manera subsegüent, el mite faustià de l’home que venç o vol véncer o supleix la Vida a través de la Intel·ligència.”

Argullol, per la seva banda, que al llibre dialoga amb la traductora sobre el mite de Faust en la literatura, afirma que “el Faust de Pessoa és un Faust melancòlic” on, com també Kafka, reflecteix la “tendència a la visió absurda de l’home modern”. El Faust de Pessoa ens diu Argullol “… està asssegut com l’àngel de la melangia del gravat de Dürer… que està envoltat dels instruments del coneixement i que posseeix el mateix coneixement, però que en el fons es pregunta “”i ara que faig?””.

El Faust de Pessoa que les edicions poncianes posen a l’abast del lector en una acurada edició que sembla gairebé de bibliòfil (però que al primer cop d’ull damunt els prestatges em recordà les antigues guies Michelin franceses) és d’una lectura complexa i els seus cinc actes, quatre entreactes i el final són d’una representació teatral delirant, gairebé impossible, però en canvi ha de ser sentit més que no pas llegit i, si pot ser, declamat en la versió original portuguesa tot seguint la versió traduïda simultàniament. I deixar-se endur per “la dimensió paradoxal del nihilisme” (Mais fundo o abismo entre meu ser e mim/ (…) e nesse abismo (…) nao há nada…).

Això és el que vam fer a la llibreria la Central quan un lector portuguès ens llegí alguns fragments amb una dicció excel·lent i pausada com ara aquest amb el que cloc l’article i nosaltres el vam poder sentir fascinats a la vegada que en llegíem la versió catalana:

Beber a vida nun trago, e nesse trago    Beure la vida d’un glop, i en aquest glop

Todas as sensaçôes que a vida dá             totes les sensacions que la vida dóna

Em todas as suas formas, boas, más,       en totes les seves formes, bones, dolentes,

Trabalhos e prazeres, e oficios,                   treballs i plaers, i oficis

Todos lugares, viagens, exploraçôes       tots els indrets, viatges, exploracions

Crimes, lascivias, decadências todas.     Crims, lascívies, decadències.