El disseny segons Anton Granero

El passat 23 de desembre, Anton Granero va guanyar el Premi de Disseny EARTVIC 2014, de creació recent, atorgat per l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Vic, per la seva trajectòria com a dissenyador, difusor, promotor i pioner del disseny a la comarca d’Osona al llarg dels seus anys de treball a la Universitat de Vic i al capdavant de l’estudi de disseny Eumogràfic.

Els premis EARTVIC tenen la intenció de fomentar les bones pràctiques en l’art i el disseny i alhora donar visibilitat a l’Escola d’Art. Són de periodicitat anual i d’àmbit comarcal. El jurat el forma el claustre de professors de l’Escola i el guardó ha estat dissenyat en concurs per Pau Sardiné, Pol Guinart i Laura Padrisa, alumnes de 4t curs d’estudis superiors de disseny. Els finalistes al millor disseny han estat: L’albergueria, per l’exposició «Foroba Yelen», de Matteo Ferroni, i Miquel Surinyac i Pous, pel conjunt d’elements de senyalització de les portes de Vic i els recorreguts pel centre històric de la ciutat.

I el Premi d’Art 2014 va ser atorgat al projecte «Art i Escola» del Centre Pedagògic d’Osona i AcVic, per la difusió i el treball d’art realitzat a les escoles. Van quedar finalistes d’aquest premi l’artista Manolo Gómez, per la seva obra exposada al Museu de l’Art de la Pell, juntament amb el treball de BB Intervencions, estudi de disseny format per Belén Atienza i Bet Parramon, per la utilització de l’art com a reclam per a la rehabilitació d’espais comercials en desús.

Quan Anton Granero va recollir el guardó, les seves paraules d’agraïment van ser per a l’equip humà que els darrers anys han format Eumogràfic. En sortir de l’acte vaig trobar al claustre de l’escola la seva dona, la Maria Carme Bernal, i quan li vaig comentar la meva intenció de fer aquesta entrevista ella em va dir que, «sobretot, ell és una persona que tot el que ha fet, sempre ho ha fet en equip». L’endemà del lliurament dels premis anem a fer el vermut al Casino de Vic, ben disposada a escoltar el seu relat d’aquests darrers 40 anys.

Anton Granero va començar la seva trajectòria l’any 1974 quan tenia 20 anys i va venir de Manresa a Vic. Abans havia estudiat a l’Escola d’Arts i Oficis de Manresa i des de petit formava part del Moviment Escolta, que per a ell «va ser la descoberta del treball col·laboratiu, de la natura i de la solidaritat». I ja llavors es movia en el món artístic manresà com a pintor. Quan arriba a Vic, recorda com descobreix, sorprès de la seva modernitat, el món artístic d’aquí: en Josep Vernis, en Pep Ricart, en Ferran Sanz, en Robert Uribe, en Pladevall, en Tiua… Aleshores és quan participa amb el seu grup, Cul de got, en una exposició en un espai artístic al soterrani del Banc Mercantil de Manresa a la plaça de Vic.

Seran també els seus anys inicials en el cartellisme, de conreu del disseny i de la pintura. L’any 1979 fan les primeres eleccions municipals i Granero porta la campanya gràfica de l’Entesa Democràtica de Vic. Hi va fer la marca, els cartells i abans ja havia fet uns altres cartells amb el PSUC.

Per bé que es considera autodidacte, es forma amb una sòlida experiència a l’Impremta Daví, de Vic, que portaven tres germans, en Manel, l’Eugeni i en Jordi, inquiets i cultes. Allí descobreix revistes estrangeres de disseny. És la seva primera escola, on passa moltes hores experimentant amb l’ampliadora i utilitzant artesanalment la tipografia, la fotografia… per aprendre experimentant: «Els impressors d’aquell moment tenien molts criteris tipogràfics, sobre la composició dels llibres, dels espais… és una cosa que amb l’ordinador se n’ha fet un mal ús. Aquesta gent com que tenien pautes a l’hora de compondre les pàgines d’un llibre, tenien uns criteris tradicionals, però impecables. En Manel, però, també tenia inquietud innovadora, tenia gust i interès pel disseny i compartíem això.»

A principis dels anys vuitanta crea l’empresa «Cano Granero Associats», juntament amb el seu amic i artista Jordi Cano. Són els anys en què dissenyen els aparadors a la llibreria La Tralla de Vic: «Hi havia l’Anna Espona i altres socis, també la Imma Bellafont , i ens deixaven fer l’aparador dos cops l’any. Era un aparador complicat perquè era llarg i estret. Vaig començar amb un sol llibre. Vaig posar un maniquí en pijama, un lavabo i un mirall, fent veure que s’afaitava. En una mà tenia el llibre i en l’altre la màquina d’afaitar.» Això va provocar que l’actor Albert Vidal, quan ho va veure, decidís substituir el maniquí i fer l’acció el darrer dia. «Un altre que vam fer molt interessant va ser a partir del llibre L’elogi del suïcidi, de Vicenç Altaió. Vam buscar una banyera grossa, que dins l’aparador ens hi cabia justa; llavors la vam omplir d’aigua i tot el voltant amb terra i herba al damunt, darrere unes canyes on vam posar la fotografia de la pintura d’Ofèlia del prerafaelita Millais, ampliada a mida natural, submergida dins la banyera. Només hi havia el llibre que he esmentat, i gràcies al microclima dels llums, curiosament va créixer l’herba.»

L’any 1979 es matricula a Magisteri, a l’Escola de Mestres d’Osona, fundada l’any 1977 i embrió de la Universitat de Vic. Fa la marca de l’Escola i de l’Editorial Eumo (Escola Universitària de Mestres d’Osona). I l’any 1981 fa tota la imatge gràfica del Primer Simposi sobre l’Ensenyament del Català a no Catalanoparlants, amb en Josep Tió com a principal promotor. El seu primer llibre com a dissenyador va ser Pont, creat per professors de l’Escola de Mestres d’Osona, i era el primer mètode per ensenyar català a no catalanoparlants. Va tenir molt d’èxit, i els dibuixos eren de la Pilarín Bayés. Arran d’aquesta experiència va començar a treballar a l’Editorial Eumo. Pont era el quart llibre que feien. Aquesta editorial va sorgir amb ganes de proveir mestres i alumnes de llibres en català perquè hi havia poca cosa al mercat: «Jo vaig entrar-hi com a cap de Producció, el director era en Ricard Torrents, que també era el director de l’Escola de Mestres. Vam engegar moltes col·leccions, com ara la de «Textos pedagògics», amb autors clàssics de la pedagogia mundial, traduïts al català. També vam treure el Primer Diccionari. Amb aquest llibre vam ser una mica pioners: era un diccionari per a nois i noies de 8-14 anys. Això a l’estranger ja existia, a França, Anglaterra, però a Espanya no se n’havia fet cap. El que van fer els autors, i això va ser una feinada de dos o tres anys, va ser buidar els llibres de text en els ordinadors incipients de llavors, per buscar la freqüència de paraules. Es va fer amb dibuixos perquè fos entenedor i no hi havia cap paraula en les definicions que no poguessis resoldre amb el diccionari. Encara es ven, encara existeix. N’han anat fent revisions i l’han anat actualitzant. Eumo és una editorial que els mestres valoren molt perquè molts dels seus llibres estan experimentats a l’escola, basats en la pràctica.»

La col·lecció «Textos literaris» i la revista de poesia Reduccions, que encara existeix, comencen l’any 1977, pràcticament al mateix temps que l’Escola de Mestres. Els fundadors van ser intel·lectuals i escriptors de prestigi: en Ricard Torrents, en Miquel Martí i Pol, en Segimon Serrallonga, en Lluís Solà, en Jordi Sarrate i l’Antoni Pous. En Ricard Torrents, traductor de l’alemany, va ser el primer rector de la Universitat de Vic; en Segimon Serrallonga era professor, poeta i traductor de moltes llengües. «Reduccions és la millor revista de poesia que hi ha als Països Catalans; en surten quatre números l’any. Després Eumo va llançar la col·lecció «Narratives», que conduïen l’escriptor Víctor Sunyol i en Miquel Tuneu. Era tota una novetat, perquè combinava llibres catalans no coneguts amb grans llibres internacionals no traduïts al castellà amb molt bones traduccions: «Vam treure els primers llibres de Josep Grau, alguns de Rafael Vallbona i d’Anton Baulenas. I vam publicar Kafka, La carta al pare, i altres autors alemanys, perquè el traductor Ramon Farrés era lector de català a universitats alemanyes i estava al corrent de tot. Tot això ens va donar prestigi. La línia editorial pedagògica no tenia gaire ressò als diaris, però en canvi amb els quatre o cinc títols de «Narratives» a l’any sí que en vam tenir, de ressò. Vam treure llibres de Raymond Carver i altres autors del Dirty Realism americà; estàvem molt amatents a una editorial anglesa que treia títol nous, i després de nosaltres els va treure Anagrama. També érem de les primeres editorials que vam fer una gràfica amb fotografia, després ens va seguir Columna, perquè amb en Ricard Badia ens coneixíem.. Això passava a finals dels anys vuitanta. A més, els llibres funcionaven al mercat: en trèiem pocs però també tenien fama de ser molt bons llibres i molt bones traduccions.»

Eumo Editorial també edita als anys vuitanta, amb en Víctor Sunyol al capdavant, set números de la segona etapa d’una revista de literatura que es deia Clot: «Era el primer intent de fer una revista de literatura il·lustrada, amb fotografies, era de gran format, grapada, amb entrevistes, crítica de llibres, etc.»

«A mida que s’anaven fent projectes nous als Estudis Universitaris de Vic, nosaltres anàvem treballant per a aquests projectes en paral·lel des de l’Editorial. Així van engegar una col·lecció que es deia «Salut», després de la incorporació al projecte universitari de l’Escola d’Infermeria de Vic que ja existia. I la col·lecció «Referències», que es la millor encara ara en temes d’Història social. No fa gaires setmanes va ser el llibre de no ficció, més venut, La formació d’una identitat, d’en Josep Fontana. Altres col·leccions eren més rendibles, per exemple els llibres de text donaven diners perquè en fèiem tiratges més grans. «Narratives», s’autofinançava. Però aquesta d’Història feta en català té pocs lectors, com també en té pocs la de «Textos pedagògics». Tot plegat era una mica la voluntat de fer país, de fer un fons editorial en diferents matèries.»

L’any 1984 Anton Granero i Jordi Cano creen Eumogràfic, com a participants del projecte de l’Escola de Mestres i incorporen nous clients: «El més curiós és que tothom es pensava que Eumogràfic era una empresa que era nostra. Com quan ens van convidar a Madrid a una trobada europea de disseny, que es deia «Todo es diseño». Es va fer una exposició col·lectiva de dissenyadors i van triar 40 estudis d’Espanya i 20 d’Europa i quan veus la llista dels 40 dissenyadors, pràcticament tots són noms propis, Enric Satué, Daniel Gil, Mariscal, Peret, Mario Eskenazi, etc. Només hi havia dos estudis, d’aquests 40, un era Summa, un estudi de Barcelona que de fet són dos dissenyadors i l’altre estudi era Eumogràfic, perquè, és clar, el disseny és una cosa d’autoria; en canvi nosaltres vam sacrificar amb generositat els nostres noms per una marca vinculada a un projecte universitari amb ganes de generar idees, com ara fer tot el disseny de la institució, i de generar recursos, perquè vam tenir beneficis força anys i es van invertir tots en el projecte universitari.»

Des d’Eumogràfic també es fan catàlegs i llibres d’art per a diferents institucions culturals. Una d’aquestes institucions és H. Associació per a les Arts Contemporànies, a la qual ell sempre ha estat molt vinculat. Allí dissenya la col·lecció «Textos per a les Arts Contemporànies»: «D’això ja fa 25 anys, el primer llibre deuria sortir l’any 1992. I aquesta associació encara existeix. Com que teníem pocs recursos, fèiem llibrets petits, el darrer és el de l’artista Francesc Abad. Actualment és una col·lecció que compta amb 46 títols.»

Anton Granero recorda especialment totes les anècdotes del catàleg de l’artista Santiago Sierra per a l’exposició de la Biennal de Venècia, comissariada per la crítica Rosa Martínez: «Ell sempre treballava amb la lletra Arial i nosaltres li vam proposar passar a l’Helvètica; li vam explicar que la tipografia Arial era una còpia de Microsoft de l’Helvètica per no pagar drets. I ell ho va acceptar». Després des d’Eumogràfic fan també el catàleg de Muntadas de la Biennal de Venècia, el comissari en aquesta ocasió és Bartomeu Marí, i l’encàrrec ve del Ministerio de Cultura: «Allà, a part de fer els catàlegs, la gran dificultat és que sempre vas amb el temps just i per fer arribar els catàlegs t’has de refiar de la màfia del transport, com que nosaltres ja érem experts amb el Sierra… Amb l’encàrrec de Muntades vam anar tard, perquè ens van avisar el mes de desembre i ell viatjava al gener als Estats Units i, naturalment, el catàleg havia d’estar al maig. Ens trobàvem que encara s’havien d’encarregar textos, s’havia de fer la traducció. Amb tot, però, va sortir un producte excel·lent, un catàleg amb tapa dura, estret, gris, que era com una guia de viatge. De fet, ell va fer una instal·lació, qüestionant la idea dels pavellons, dels països que no estaven representats, etc. L’anàvem construint a mesura que ens donaven els textos.»

Eumogràfic va rebre diversos premis Laus: «Ens van venir premis Laus de reconeixement, sobretot, pels llibres. Tenim un estil de disseny molt net; de fet, ens diuen de vegades que el nostre estil és suís, més aviat conceptual, molt simple, gens abarrocat. Amb els llibres ens hem fet especialistes perquè ens ha agradat dedicar-nos a la tipografia, hem volgut tenir un bon criteri d’espais, de marges. Hem procurat cuidar el paper i les textures. El llibre d’art ha estat interessant perquè hem treballat amb comissaris i artistes sensibles a aquests temes, fèiem coses més experimentals i arriscàvem força. Hem treballat amb Glòria Picazo, José Luis Brea, Pep Duran, Jordi Colomer. Amb la gent del Macba vam fer el catàleg de l’Ignasi Aballí… La gran recompensa és que hem treballat amb molt bons clients. Els premis Laus, que atorga el FAD, són un guardó en forma de rectangle vertical que es descompon en dues peces; si el desarmes, cap de les dues no s’aguanta. És un disseny de l’any 1970 de Tomás Vellvé que és una meravella i realment donen un guardó al client i un al dissenyador, valoren que les bones feines surten quan pots dialogar amb un client, per això els concursos. A vegades els altres concursos són dubtosos, perquè hi ha jurats que no són professionals i premien treballs que no ha estat fruit d’un diàleg, d’un intercanvi client-professional. Nosaltres hem estat molt polits en això. A vegades també hi ha mals clients que es pensen que en saben més que tu i has d’acabar fent el que ells volen i tu, mira, vols això? doncs et faig això i no ho considero meu i s’ha acabat.»

«Un altra qüestió que hem cuidat molt és la de la gent que ha vingut a fer pràctiques, sempre hem intentat que siguin alumnes que surtin amb feines que han fet ells, que hagin sortit publicades, siguin marques, felicitacions, un tríptic, un cartell… Això haig de dir que ho hem cuidat molt.» Anton Granero també ha estat 16 anys fent classes de disseny a la Universitat Pompeu Fabra, concretament als Estudis de Comunicació, i a l’Escola Elisava, durant un parell d’anys.

I des d’Eumogràfic ha fet també un munt de treballs no remunerats, amb el grup Defensa del Ter, amb la Fundació Kabk’uh, Salvem les Adoberies, o el projecte de la Vegueria de l’Alt Ter i del de l’Assemblea.cat, entre d’altres.

Anton Granero té un record especial de quan era membre del consell de redacció de la revista Transversal, que es feia a Lleida, amb el disseny d’Eumogràfic: «Van sortir 31 números, era molt bona, especialitzada en cultura contemporània. Cada número era un monogràfic, sobre teatre, música o arts visuals. Al consell de redacció hi havia gent molt potent en el món cultural, com Manel Guerrero, Glòria Picazo, Víctor Sunyol, Xavier Antich… de Lleida hi havia en Lluís Sanmartin, Josep M. Sala Sanahuja i en Marius Bernadó, i ho portaven des de Cultura de l’Ajuntament de Lleida. L’ànima era l’Antoni Llebot, el regidor de Cultura. És ell qui va crear el Centre d’Art la Panera. Era una meravella, aquesta revista. El número dedicat al disseny el vam fer en Juli Capella i jo; el de cinema el va capitanejar en Jordi Balló. En Víctor Sunyol i jo anàvem a Lleida un cop per setmana, llàstima que es perdés. Hi havia gent de Barcelona, de Girona, era «transversal», com l’Eix, que encara no funcionava. El nom el vàrem proposar nosaltres.»