El diàleg entre creients i no creients

20.04.2013

En la nova edició dels Diàlegs de Pedralbes ―i ja en van cinc―, el filòsof Rafael Argullol i el teòleg Armand Puig van ser convocats al Monestir de Pedralbes perquè discutissin sota la premissa «El diàleg entre creients i no creients».

 

Armand Puig, Francesc Torralba i Rafael Argullol, en primer pla | Foto Fragmenta

 

Francesc Torralba, en qualitat de mestre de cerimònies, va guixar els contorns del ring: perquè el diàleg sigui possible, sota aquesta o sota qualsevol altra premissa, hi ha d’haver una voluntat d’exposar honestament els arguments de cada part així com un desig de conèixer la perspectiva de la part contrària. Claredat i ganes de parar l’oïda. Sembla poca cosa, però s’han de passar les de Caïm per trobar un d’aquests requisits per separat; no diguem ja tots dos a la vegada.

Torralba va acudir a Ortega per erosionar la solidesa pètria dels termes creient i no creient: creure, tots els humans creuen. De fet, el que és veritablement difícil és trobar algú que no cregui en res. El que ens distingeix, això sí, és l’objecte de la creença. Al grup de persones l’objecte de creença dels quals és un ésser definit (per les Escriptures), promogut, institucionalment (per l’Església) i de la qual se’n deriven una sèrie de normes i pautes de conductes, se’ls ha anomenat creients, i a la resta, no creients; però aquesta distinció deu molt al moment històric que la va veure néixer. Torralba ens va convidar a passar de llarg d’aquesta categorització tendenciosa per pensar la creença com a mode vital compartit per tots els humans.

L’exposició d’Argullol va aprofundir en aquesta direcció. La distinció entre creients i no creients correspon a una altra època, exactament al moment en el qual es van formular les alternatives a les creences religioses en forma de perspectives utòpiques, erigides, igual com passa amb la religió, sota dogmes totals (Revolució, Ciència, Progrés). El catedràtic d’estètica va posar com a exemple els milions de persones que han mort defensant el comunisme com a exemple de la creença dels suposats no creients. La creença, com la ideologia, és més efectiva quan no s’ identifica com a tal.

En definitiva, la fe no només s’ha de buscar en territori religiós. Una de les mostres de fe més properes és la dels grans creadors. Beethoven, Leonardo, Gaudí. «La fe és l’arc que tensa la possibilitat de la creació». Per Argullol, l’ambició artística desmesurada és la prova inequívoca que la fe s’escapa de l’àmbit religiós. Perquè no es pot avançar en la creació artística o del pensament sense fe: és el requisit que es necessita per explorar i endinsar-se en territori desconegut.

Armand Puig, autor del cèlebre Jesús. Un perfil biogràfic, va optar per orbitar al voltant del concepte de fe. D’entrada, Puig va advertir que l’única manera d’establir ponts entre cosmovisions diferents és l’amistat. I que la fe tenia molt a veure amb la possibilitat de l’amistat.

Armand Puig i Rafael Argullol, en primer terme / Foto Fragmenta

La fe, deia Puig, no és una cosa que es té sinó que s’és en la fe. La fe, com havia dit Argullol, és el que empeny a la persona a la recerca de terrenys desconeguts. Puig la va descriure a partir de quatre moviments: sentir (creure és una passió), assentir (la dimensió intel·lectual, l’articulació de l’amor teològic, la paraula com a acte implícit en l’acte de creure), sortir (la fe no és possessió pacífica, sinó crítica, en constant moviment) i transformar (la reconciliació amb un mateix i amb els altres). Per a Puig, la fe és el resultat de l’alteritat, és el reconeixement de l’altre perquè és un sortir-se d’un mateix. La fe fa que el creient es torni en un ésser humil. Com defensava el filòsof, la fe és constitutiva de tota creença, amb la diferència, gens secundària, però, que per a Puig el camí de la creença està perfectament delimitat, i no hi ha la possibilitat d’un de diferent.

Amb el torn de preguntes finals es va fer evident la qualitat d’aquest creure comú. Un creure sense complements, transversal, unificador, universal, com el que descobreixen Marie Balmary i el germà de Lacan el monjo Simon a El monjo i la psicoanalista, a rel de les últimes paraules de Rimbaud al seu llit de mort: «Tu ets de la mateixa sang que jo: ¿creus?, digues, ¿tu creus?».

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Jo diria que la fe (la religiosa, no la general de “tothom creu en alguna cosa”) ha de tenir conseqüències pràctiques , no pot quedar tancada als temples, s’ha de notar al voltant i/o molt més enllà que al voltant (vull dir positivament, solidàriament, com vulgueu).

    Una fe que no sigui d’aquesta manera penso que no es pot qualificar de fe sinó de costum, d’hàbit (adquirit o innat, personal o col·lectiu) o alguna altra cosa similar. Com qui “creu” en allò de la marmota dels EUA que prediu si l’hivern serà llarg o no (ja que hi som, enguany ha fallat).

    No sé si dins aquest altre tipus de “fe” que dic i que per mi no és fe (la de la marmota, que per mi no seria fe o creença religiosa sinó una altra cosa, com deia), caldria incloure-hi la dels horòscops, tarot i companyia.

    Les “conseqüències pràctiques” que dic al començament no poden ser les que porten a “sentir-se bé”, a estalviar-se un mal o a adquirir un bé per a un mateix. Parlo de conseqüències que deriven directament d’aquesta “fe” que descric, una “fe” que “ve de fora”, es fica dins el més interior de l’ésser que “creu” i per ella mateixa impulsa a actuar cap enfora. Llavors es pot convertir en hàbit (o inclús hi pot haver un hàbit adquirit previ), però l’hàbit sol no porta a actuar necessàriament, com sí que hi empeny la “fe” que jo descric al començament. Llavors, refusar aquesta “empenta” d’aquesta fe que dic és similar al que qualifico com a costum o hàbit. Per mi no és “fe” (almenys cristiana) de debò.

    Per dir-ho amb un exemple evangèlic, el del “bon samarità”. Abans que ell, un sacerdot passa al costat de l’home malferit i no l’atén: aquest, per mi, sacerdot i tot, no tenia fe (des del meu punt de vista). El samarità que s’atura a ajudar aquell pobre home, si tenia fe, va actuar bé no sols perquè segur que tenia bon hàbits adquirits sinó perquè la fe també el va impulsar a actuar d’aquella manera.

    El que vull dir és que es pot actuar bé per diversos motius: per sentir-se bé amb un mateix, perquè tenim l’hàbit adquirit de fer-ho així, perquè encara que no tinguéssim l’hàbit tenim dins una ètica solidària que ens han ensenyat, per altres motius que ara no se m’acuden… i per la fe. O bé per tot plegat, però amb la fe com a motiu afegit. De manera que un creient que no actuï com el bon samarità no sols no és un “bon ciutadà” i no és totes les altres coses sinó que per mi tampoc no és un verdader “creient”, encara que resi el rosari cada dia o faci molta meditació transcendental o vagi a la sinagoga cada sàbat o…

    Tornem-hi per acabar: si no hi ha conseqüències pràctiques positives per a la societat, per mi no hi ha fe sinó costum (de fer tal cosa o tal altra).

    Disculpes si aquest tema es va tractar al diàleg. No hi vaig poder ser (i em sap greu) i potser això hauria de dissuadir-me de fer comentaris…