El dia que Irene Polo va guanyar al bingo

2.08.2016

Irene Polo tenia 21 anys quan va guanyar una partida de bingo sense saber-ho. No va comprar cap cartró, no va emplenar cap número. No va seure en cap cadira, ni va entrecreuar les cames que duia mig amagades rere unes faldilles. De fet, el bingo es va vetar a Espanya el 1922 i no es va legalitzar fins al 1977. I en canvi, el 1930 Irene Polo va guanyar una partida d’un bingo que no podia ni existir.

Irene Polo | Foto: Gabriel Casas

Irene Polo | Foto: Gabriel Casas

“El 2012 va començar a circular a les xarxes socials una imatge que, tot simulant un cartró de bingo, recollia les principals explicacions o excuses que proporcionen els comitès organitzadors de conferències acadèmiques quan se’ls interroga sobre la baixa o nul·la presència de dones entre els principals ponents convidats”, expliquen al Col·legi de Periodistes de Catalunya el col·lectiu #OnSónLesDones, que reclamen una major representació d’aquestes als mitjans de comunicació.

A part de reclamar, el grup en qüestió duu a terme una anàlisi sobre quantes opinadores tenen presència als nostres mitjans. Els resultats de la recol·lecció de dades del mes de juliol demostren que en els diaris de paper analitzats (Diari Ara, La Vanguardia, El Periódico i El Punt-Avui), les dones firmen només un 17% de les peces. En els diaris digitals (Nació Digital, Vilaweb, El Nacional), les dones hi són en un 23%. A la televisió (Els Matins, Divendres, 8 al dia, L’illa de Robinson), hi surten representades en un 23%, i a la ràdio (L’oracle, El matí de Catalunya Ràdio, El món a Rac1, Via Lliure), en un 22%.

Coses del bingo. Les oportunitats que et toqui el número inadequat són múltiples. “Seleccionem els millors opinadors”; “Hi ha més homes opinadors qualificats que no pas dones”, “No es pot deixar fora un home només per incloure més dones”; “Les dones són més tímides”; “No podem fer res si hi ha certs camps que estan masculinitzats”. I Irene Polo, en quina casella va caure? Com s’ho va fer per guanyar la partida?

En cap. I res. No va caure en cap casella i no va haver de fer res estrany per guanyar el cartró. Polo tenia 21 anys quan va col·laborar per primer cop en un mitjà de comunicació, concretament a la desapareguda revista Imatges. No tenia estudis, i havia treballat des de molt jove per mantenir la seva mare i dues germanes petites. I tot i així, es va convertir en una periodista professional, respectada pels membres de la professió –que no cal dir que eren homes- i valorada pels lectors. Una referent.

Una referent com a dona i com a periodista, amb un estil particular que es basava en incloure descripcions i comentaris entremig de les seves cròniques. Irene Polo no només va escriure notables articles que podeu trobar al llibre La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936), sinó que també va donar veu a dones que mai n’havien tingut.

És el cas, per exemple, de les modistes del “taller de la més important de les cases de modes de Barcelona”, que Polo va entrevistar el dia abans de Santa Llúcia, patrona del gremi. A part de ser una crònica divertida, on es nota com d’alterades estaven les treballadores davant d’aquesta efemèride, hi podem veure les opinions que les modistes donen sobre l’aprovació del vot femení uns mesos abans, durant la Segona República.

Diu una d’aquestes modistes: “Jo quan ho vaig llegir als diaris […] vaig tenir una alegria fenomenal. Em va fer una il·lusió! De bona gana li hauria fet un petó a Clara Campoamor! En canvi, la Kent!… Diu que votarem els capellans…; es deu pensar que a Espanya les úniques dones que hi ha són les beates de missa de sis! I nosaltres, ¿que no comptem? Ja em veureu a mi!” (12,XII,1931)

De fet, la mateixa Irene Polo va entrevistar Clara Campoamor, diputada del Congrés dels diputats de la Segona República Espanyola, decisiva per la defensa que va fer del vot femení. Diu Campoamor a Polo:

-“Jo crec que hi ha el mateix perill de què votin els capellans, els homes, com les dones…

-Pensi que hi ha moltes <<beates>> a Espanya, Clara…

-Tantes com <<beatos>>, ¿estem?” (12, I, 1932)

Podríem seguir parlant de Polo. De com va entrevistar Pío Baroja, de com va fer crònica política, de com va treballar a diversos diaris i al costat de bons professionals. També de com va destacar pel seu estil propi, pel seu humor i pel seu caràcter. De com mai va deixar de ser reivindicativa: va demanar a les autoritats que solucionessin el problema dels indigents, va revelar les pobres condicions en què treballaven els minaires de Sallent, va col·laborar en la creació de l’Agrupació Professional de Periodistes, va reivindicar la reducció del preu del pa a Barcelona.

Podríem explicar que el seu seguiment de les vagues mineres la van portar a tenir la CNT-FAI en contra, fins al punt que l’òrgan de la CNT, Solidaridad Obrera, li va dedicar aquestes paraules el 22 d’abril de 1933:

“Irenita es fresca como su apellido. Ayer tuvo el atrevimiento (no queremos decir poca vergüenza, por respeto al sexo) de presentarse en el Sindicato del Ramo de Construcción para hacer la información (¡bueno, esto de la información es un decir!) sobre el conflicto que estos camaradas tienen planteado […] Doña Irene, la fiera corrupia de las Ramblas, que por su hermosura ostenta el título de “Miss Opinió”, ha visto los “colmillos” de la FAI. Doña Irene ¿no se la tiraron a usted por la ventana? Es que aún tenemos educación. Lo cortés no quita lo valiente, maca dona de las grandes gafas”

Podríem dir que a més, per acabar-ho d’adobar, a Irene li agradaven les dones. I aquí entra la Xirgu, que li va proposar que fos representant de la seva companyia de teatre, i que va fer que la reputada periodista marxés de Barcelona amb 26 anys el gener de 1936. Polo va marxar pensant que tornaria, però en realitat anava directa a un exili d’on ja no va tornar. La periodista es va suïcidar a Buenos Aires el 3 d’abril de 1942 quan només tenia 32 anys.

Però tot això no cal tenir-ho gaire en compte, perquè Irene Polo és una excepció. Una excepció en un moment molt més complicat que el nostre. Aquesta periodista forma part de les dones que sense saber-ho, van tirar el cartró del bingo a terra i hi van passar per sobre.

Irene Polo és una excepció i també un exemple. Un exemple per totes aquelles persones que davant la pregunta #OnSónLesDones, contesten amb una casella del bingo. Perquè Polo és només una petita mostra de com de bé ho podem fer, de com de bones podem ser, de com d’interessant pot ser la nostra opinió i de com d’excelsa pot ser la nostra feina… si ens donen visibilitat. El món està ple de dones brillants. Tireu el bingo i trepitgeu-lo. En farem un de nou. Aquest cop, el tauler estarà anivellat. Les dones també podrem guanyar.

Irene, BINGO!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. El meu homenatge sincer i agraït a Irene Polo. Ens fa molta falta que fos viva per que retornen els masclismes que va patir i que va saber trampejar amb la seva intel·ligència. I l’admiració i qualitat literària que traspua l’article de Cristina Rius em corprèn. Tinc unes preguntes…Irene Polo era membre o simpatitzava amb algun partit?. O la resposta de la FAI utilitzant el mot “opinió” es referia al Grup de “l’Opinió” una dissidència, aglutinada entorn de la mateixa publicació, de ERC a l’inici dels anys 30?. El masclisme tant brutal també la van partir les dones de “Mujeres Libres” organització de dones de la CNT-FAI nascuda el 1936.

  2. Gràcies pel descobriment Clàudia! El periodisme d’Irene Polo que descrius m’ha fet sentir com a casa. I trobar una dona duent-lo a terme encara més.