El dia que hi haurà bones novel·listes

15.11.2013

Els dies 8, 9 i 10 de novembre Roger Vilà va visitar la 32e Foire du Livre de Brive, el segon esdeveniment literari de França després del Saló de París. Tot pasturant pels estands de la fira, Vilà és fa una pregunta capciosa: per què, quan algú demana que li recomanin alguna gran novel·lista, en general costa tant obtenir una resposta ràpida i concreta, amb noms i cognoms i títols d’obres?

 

32e Foire du Livre de Brive.

Al llarg d’un  cap de setmana més de quatre-cents escriptors signen llibres, participen en taules rodones, protagonitzen lectures, parlen amb els lectors… La gernació és impressionant i un queda meravellat que tot plegat passi en una vila de cinquanta mil habitants perduda en el centre de França, a dos-cents quilòmetres de ciutats importants com Tolosa o Bordeus, i on, tot s’ha de dir, no hi ha cap llibreria amb cara i ulls.

Sí, la tranquil·la i burgesa vila de Brive es transforma per esdevenir unes hores el centre cultural de França. L’esdeveniment comença divendres a la tarda de manera espectacular a l’estació de Brive, quan arriben els set vagons del mític Orient Express en què han viatjat escriptors i editors, procedents de París. Perquè, ho torno a dir per si de cas, més de quatre-cents escriptors junts no els veus cada dia.

La dimensió de l’esdeveniment fa que calgui tenir paciència a l’hora d’accedir als diversos recintes on tenen lloc les activitats, ja que les cues —sovint sota la pluja— hi estan assegurades en tot moment. Però val la pena fer l’esforç. És en aquestes cues on t’adones que la cosa és seriosa, sobretot quan sents els comentaris dels qui han vingut de lluny per passar tot el cap de setmana a Brive o dels qui tenen els horaris de tots els escriptors que volen escoltar o saludar.

I és justament en una d’aquestes cues de la Foire du Livre, sentint una conversa entre dues dones, on em va venir de nou al cap una pregunta que no és ni la segona ni la tercera vegada que em formulo o que em formulen o que ens formulem els uns als altres quan coincidim al voltant d’una taula uns quants lectors.

La pregunta, ho reconec d’entrada, és delicada, capciosa. El sol fet de formular-la posa en evidència els prejudicis que hom pugui tenir i la posició que adopta davant la qüestió que n’és el nucli. Però el millor és anar al gra i deixar-se de disquisicions prèvies: per què, quan algú demana que li recomanin alguna gran novel·lista, en general costa tant obtenir una resposta ràpida i concreta, amb noms i cognoms i títols d’obres?

Aquesta pregunta va sorgir recentment en un sopar on vam coincidir un grup de lectors (i per una vegada especificaré que hi havia tants homes com dones). Després de rumiar-hi una bona estona, van aparèixer alguns noms, més aviat pocs: Virginia Woolf, Mercè Rodoreda… Una idea surava en l’ambient i condicionava les respostes, una mena de premissa que tots ens havíem autoimposat prèviament sense dir-nos-ho: tots miràvem de trobar novel·les que no es notés massa que havien estat escrites per dones.

Aquesta reserva pot generar encara dos interrogants més, força discordants segons com s’enfoqui la qüestió, i que orientaran el debat i les postures de manera molt diferent. La primera podria ser: quin problema hi ha en el fet que es noti que una novel·la ha estat escrita per una dona? Ara mateix no m’interessa aquest plantejament ni la resposta o el debat que pugui generar.

La segona podria ser: què vol dir que es noti que una novel·la ha estat escrita per una dona? La resposta, per força, és complexa, múltiple, i quan jo mateix provo de respondre-hi m’adono que és a la recent Foire du Livre de Brive on trobo alguna pista interessant. Allà vaig poder escoltar les intervencions de quatre escriptores; tres d’aquestes coincidien sorprenentment en un fet al meu entendre paradigmàtic: la història que narraven en les seves darreres novel·les era explicada des del punt de vista d’una nena de deu anys. A la mateixa fira, els participants a la taula rodona titulada “La ronda dels sentiments” eren només dones. Ve-t’ho aquí: cedir la veu narrativa a nenes de deu anys o escriure novel·les que parlen bàsicament de sentiments. Aquest és el tòpic que tenalla la producció novel·lística que sorgeix de les dones: massa sentiment.

Qualsevol tòpic —com qualsevol generalització— té un component d’injustícia, però també té a la base alguna certitud que li dóna cos. Sempre podrem trobar casos concrets que queden fora del camp d’acció d’aquesta mena de clixés. Ara em torna a venir al cap Virginia Woolf, o Núria Perpinyà, per posar un exemple proper. Són bones escriptores, i avall. Hi ha homes que escriuen bé i homes que escriuen malament. En el cas de les dones passa el mateix, però hi deu haver una part de raó en aquesta afirmació: durant molt temps les dones han excel·lit sobretot en l’àmbit de la poesia o la prosa poètica, mentre que la novel·la ha estat un terreny on han produït poques obres excepcionals.

El gran escriptor francès Julien Gracq tocava de passada aquesta qüestió en el llibre En lisant en écrivant, on deia el següent: “Una emoció a flor de pell pot acolorir i fer viure durant molt de temps la poesia ‘fugitiva’ […]. Però no animar una novel·la. El període d’entre guerres ha estat ric, i sobretot en la literatura anglosaxona (Rosamund Lehmann, Margaret Kennedy, etc.), en novel·les vibrants com una arpa eòlica, d’una sensibilitat femenina ben viva però que no innervava cap imatge interior central, ordenadora […]. No n’hi ha prou que una novel·la es recolzi en l’escalfor d’una emoció sincera.”

Si acceptéssim que el panorama és aquest, almenys fins a un cert punt, hauríem de ser capaços d’intuir-ne algunes de les causes i adonar-nos de com canviarà forçosament durant les properes dècades. Si pensem que les dones no van tenir un accés normalitzat i lliure a la formació i a la cultura fins a mitjan segle XX, es pot comprendre que fins ara no hagin sorgit generacions farcides de bones novel·listes. Hi ha algun cas molt aïllat abans del segle XVIII i alguns noms destacats als segles XIX i XX. Però els temps que vénen ens portaran una collita molt més destacada. I alguna cosa em fa pensar que la trajectòria dels novel·listes serà justament la inversa.

Per què ho dic? Una mirada ràpida al nostre voltant ens permetrà comprovar una realitat innegable: la cultura atrau especialment les dones. Elles són el públic dominant en bona part de les manifestacions culturals: xerrades, presentacions de llibres, lectures, recitals… Els teatres i els museus són plens de dones, i elles omplen cursos i tallers a les escoles d’adults, a les cases de cultura; són les dones les que més es formen, les que tenen curiositat, les que llegeixen i les que escriuen. De fet, a partir d’una certa edat els homes desapareixen de tots aquests llocs. Això ho he constatat llargament a Catalunya. I aquest fet tard o d’hora s’acabarà notant en tots els camps, inclòs l’àmbit de la creació literària.

Però torno a Gracq: “No n’hi ha prou que una novel·la es recolzi en l’escalfor d’una emoció sincera”. Massa sentiments poden fer malbé una gran obra. El dia que hi haurà bones novel·listes que sense peatges de gènere escriguin grans obres, si no ha arribat, és ben pròxim. Al capdavall, no hi ha millor perspectiva que la que ofereix simplement la maduresa humana.

 

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris
  1. La irrenunciable lluita per la supervivència de les nostres companyes de raça les equipara, en certa manera, al combat contra l’aniquilació de les nacions minoritzades (i, en general, tots els ens amenaçats). Qui menja sopes, se les pensa totes. Tant de bo no afluixin, o no afluixem, quan se sabran, ens sabrem, alliberats. De moment, resulten un extraordinari mirall de coratge i voluntat de ser.

  2. Benvolgut Roger,

    Crec que plantejar-se si dins dels “bons” novel·listes hi ha menys proporció de dones que d’homes, els motius que hi ha al darrera, i les altres qüestions a les que això pot donar pas, com ara si es nota que un autor sigui home o dona, etc., no tindria per què significar això que tu dius: “posar en evidència els prejudicis que hom pugui tenir i la posició que adopta davant la qüestió que n’és el nucli”. Però la veritat és, em temo, que després d’haver llegit l’article és ben bé en això en allò que sembla sustentar-se, ja que el biax es troba ja en les mateixes premisses de les quals parteix el text. Intentaré exposar les raons per les quals dic això:

    Obviaré el títol i que la pregunta de la qual sorgeix l’article “per què, quan algú demana que li recomanin alguna gran novel·lista, en general costa tant obtenir una resposta ràpida i concreta, amb noms i cognoms i títols d’obres?” dongui per fet que la raó és que n’hi ha poques, i vaig cap a les premisses “qualitatives”.

    La primera és que per a que una novel·lista sigui “bona” no ha de s’ha de notar que és dona. La segona, ímplicita en la primera, i explícita en l’article en forma de pregunta, és que el fet que es noti que una novel·la estigui escrita per una dona és un problema. I hi ha una tercera premissa però primer vull comentar aquestes dues.

    Si estem buscant bones novel·listes, igual que quan busquem bons novel·listes, la premissa no és, simplement i per definició, que escriguin Literatura (amb majúscules, o “alta literatura”)?

    A un novel·lista també se li demana que per ser bo no se li noti que és un home? De què estem parlant quan parlem de “bons” novel·listes”? Depèn de que l’autor sigui home o dona? Què fa que una novel·la sigui una “gran” novel·la? De debò es pot notar si una “gran” novel·la ha estat escrita per un home o una dona? En què es nota: en el tema? (Si el tema central són les relacions humanes, podem dir que és una novel·la escrita per una dona, i si ho és un assassinat, una novel·la escrita per un home?) En les estructures sintàctiques predominants? En el lèxic? No varien totes aquestes qüestions d’un autor (sigui home o dona) a un altre? Varien més, i d’una forma determinda, quan els autors són de diferent sexe? Seria un problema que una bona novel·la es notés que ha estat escrita per una dona? Per què? I per un home? Per què no?

    Responent a una d’aquestes preguntes, però, trobem la tercera premissa: allò que fa que es noti que una novel·la ha estat escrita per una dona (allò que la primera premissa estableix que no s’ha de notar per tal que la novel·lista sigui bona, i que la tercera estableix que és un problema) són els sentiments. En fi. Diria que el que passa sovint, quan no es menysprea els sentiments directament, és que potser es confonen amb “sentimentalisme”. Però ja que estem amb els sentiments: no és poc usual trobar-los, en la (nostra) societat actual, al fons d’un profund menysteniment que sembla nèixer de la seva contraposició convencional amb la tan excelsa “raó” i, per extensió, amb la cultura (a l’article això queda clar: “Si pensem que les dones no van tenir un accés normalitzat i lliure a la formació i a la cultura fins a mitjan segle XX…”). De debò la cultura es fonamenta només en la “raó”? De debò l’art, part fonamental de la cultura, i dins de l’art, la literatura, són fills únics de la “raó”? És que no estem fets de setiments? És que no és de l’ànima humana, del que acaben parlant, d’una manera o altra, les “bones” novel·les, les que acaben sent immortals? No és perquè emocionen, que són immortals?

    En fi. Un tema que pot ser molt interessant si no s’esbiaxa d’entrada i es qüestiona de debò.

    Salutacions,

    Laura

  3. crec que només hi ha literatura (o poesia) bona, mediocre o dolenta. tant si és feta per homes com per dones com per cactus!

    • Josefa, em sembla que tots estarem d’acord, pequè no veig que pugui ser d’una altra manera, que només hi ha literatura bona, mediocre o dolenta, l’escrigui qui l’escrigui. Jo plantejo una qüestió i l’emmarco exclusivament en el camp de la novel·la.

      Laura, agraeixo les teves puntualitzacions. I ara miraré d’afinar una mica més un parell d’idees. En primer lloc, els sentiments són un dels motors que ho mouen tot i que ens fan humans, i és lògic que tinguin una presència destacable en la literatura. Però els excessos duen al sentimentalisme, que és una altra cosa.

      En segon lloc, deu ser normal que els cànons literaris incloguin moltes més novel·les escrites per homes que no pas per dones, senzillament perquè fins fa ben poques dècades els homes publicaven molt més. Avui potser hi ha tants homes com dones que escriuen i publiquen novel·les, o en tot cas la diferència no deu ser significativa si ho comparem amb el que passava en èpoques anteriors.

      Per tant, els futurs cànons és probable que incloguin tantes bones obres d’ells com d’elles. Esclar que això no ho sabrem fins que no passi almenys una generació o dues, perquè la posteritat és una qüestió que es fa esperar. En tot cas, ara ells i elles estan en principi en igualtat de condicions per escriure bons llibres. Potser és normal que algunes escriptores arrosseguin el llast que en tants àmbits de l’existència han hagut de suportar les dones, que durant segles han jugat amb desavantatge.

      De fet, la mateixa Virginia Wolf ja deia –tal com recordava la desapareguda Doris Lessing– que les escriptores seran lliures en el moment en què no pensin que estan escrivint com una dona. I és evident que si algunes ho pensen, n’hi ha moltes que viuen l’escriptura de tota una altra manera.

      • “Potser és normal que algunes escriptores arrosseguin el llast que en tants àmbits de l’existència han hagut de suportar les dones, que durant segles han jugat amb desavantatge.”
        Moltes gràcies per la puntualització i per descobrir-nos que el llast ja està superat. Com aquell qui diu, ja no hi ha
        excuses, que guanyi el millor!
        Potser comprendràs, però, que senti certa debilitat per la bona literatura escrita per dones en temps de llast. És una feblesa no una revanxa!

  4. “Massa sentiments poden fer malbé una gran obra”… i la manca de sentiments també pot arruïnar una gran obra. Escrita per un home o per una dona.

    En quant a la pregunta ” per què, quan algú demana que li recomanin alguna gran novel·lista, en general costa tant obtenir una resposta ràpida i concreta, amb noms i cognoms i títols d’obres?” … depèn de a qui la facis. Hi ha homes que reconeixen que no els agrada la literatura “de dones ” ( etiqueta que no suporto) i per tant no les coneixen i no poden contestar la pregunta.

    O potser és una qüestió numèrica simplement. No se com anem d’estadístiques i quants escriptors homes/ dones hi ha hagut al llarg de la història i quants de vius hi ha ara. Potser en els últims 30 anys la cosa es comença a equiparar.
    En tot cas, quan vaig a llegir un llibre, la última cosa que em preocupa és de si l’ha escrit ( o traduit, o corregit, o editat , o venut) un home o una dona. I al cap de l’any si els compto i m’entretinc a mirar la proporció entre escriptors i escriptores , la cosa sempre cau al voltant del 50%, algunes bones, algunes dolentes….
    Deixem-nos de gèneres i parlem de literatura

  5. Si us plau, si no es troben els noms de les escriptores és que no s’han llegit. Valen només les novel·listes? Ho dic perquè des de Madame de La Fayette, que va escriure la novel·la “La princesa de Cléves”, fins la gran Alice Munro, sobretot autora de contes, n’hi ha per donar i per vendre de les que expliquen alguna cosa de la qual no sé si s’han adonat bona part dels homes escriptors, que encara van de fatxendes sense rentar ni un plat: aquella distància, aquella ferida, que hi ha entre el món interior i l’exterior. En fi, que n’hi ha moltes per llegir, a part de Virginia Woolf i Mercè Rodoreda: Jane Austen, les Bronte, Katharine Mansfield, Carson McCullers, Djuna Barnes i, entre altres, la Doris Lessing que acaba de morir i a la qual menyspreava algun pope del cànon, que és una invenció ben masculina.

    • Imma,

      Efectivament, jo parlo només de novel·listes. Estic completament d’acord amb tu que el cànon és una invenció masculina, el resultat d’una tria feta per homes; de fet, el cànon no només és injust amb les dones, però això és el que defenso que canviarà. Avui, un cànon mínimament rigorós ja no pot menystenir la seva aportació.

      També és evident que si no es troben noms d’escriptores és perquè no s’han llegit. Això és el que volia plantejar: com és que en ple segle XXI hi ha bons lectors i lectores que no saben dir noms d’escriptores i títols d’obres, com és que no han llegit novel·les escrites per dones. Això passa, i com dic, també entre les lectores.

      Quant als escriptors fatxendes, sí, són insuportables, a banda d’un clixé com qualsevol altre.

      • Benvolgut Roger:: d’entrada una salutació i una abraçada i perdona que entres una mica a la brava…. Doncs estem d’acord: és perquè no s’han llegit…. i, mira, només unes quantes franceses, però a la llista hi afegiria Marguerite Yourcenar, Marguerite Duras, Nathalie Sarraute…. i d’altres. À suivre