El decàleg de Xavier Albertí

14.11.2012

Ahir Xavier Albertí, el nou director del Teatre Nacional de Catalunya a partir de juliol 2013, va presentar davant d’un centenar de professionals de la cultura les línies del seu projecte per al TNC.

La conferència d’Albertí s’inscrivia dins del programa d’entrevistes i debats de l’Associació de Professionals de la Gestió Cultural de Catalunya (APGCC) amb els principals responsables de polítiques culturals, organitzacions i equipaments culturals. L’acte va consistir en una entrevista a càrrec de Milagros Pérez Oliva i un debat posterior amb els assistents.

 

Xavier Albertí

 

Xavier Albertí va explicar que se sent molt còmode en la cohabitació amb Sergi Belbel durant aquest any de transició. El director entrant del TNC va  descabdellar les línies principals del seu projecte. De totes les idees que va avançar a la Sala Petita del TNC, n’hem garbellat deu per confegir aquest decàleg provisional.

1. El teatre és una radiografia de l’ànima. L’escenari és un dels pocs altars cívics que queden a l’ésser humà.

2. La industrialització de la cultura és perillosa, perquè sotmet el fet cultural a les lleis del mercat i el converteix en producte.

3. Un Teatre Nacional ha de crear identitat col·lectiva. El TNC no ha de ser teatre d’elits ni de minories. El paper del teatre és educar l’espectador. I com millors siguin les produccions que aixequem, millors seran els espectadors.

4. El cànon de teatre català és, per definició, rellegible. I la nostra obligació és rellegir-lo. El dia que ens imposin un cànon haurem perdut la guerra. El teatre no es pot basar en una recostrucció històrica d’una època passada. Cal revisitar els clàssics amb una mirada contemporània.

5. El compromís ideològic al teatre és essencial. Ens cal un teatre compromès ideològicament, però no partidista ni moralitzador. El TNC ha de servir espectadors sense fronteres ideològiques ni polítiques.

6. La veritat escènica és irrenunciable. Una veritat que, això sí, està construïda des de la més absoluta mentida. Però si al teatre no es parteix d’un punt de vista ideològic, no té sentit, és pura masturbació.

7. A la ciutat de Barcelona li ha fet por assumir un model cultural urbà propi, com el del Paral·lel. El TNC no és el teatre nacional de Barcelona, però ha de donar expressió a la cultura urbana.

8. Teatre familiar. Cal obrir un debat amb autoritats pedagògiques. No ens convé complaure’ns amb un teatre que satisfaci estèticament als nens sinó un teatre que impliqui elements educacionals perquè aquests nens siguin uns bons espectadors i per tant bons ciutadans.

9. Cal restaurar el discurs secundari. Cal programar activitats, taules rodones i edicions que ens ajudin a entendre la línia de programació i reinterpretar el patrimoni teatral.

10. El país s’ha de vertrebrar millor perquè està sembrat de cadàvers teatrals, és a dir, equpaments que es deien teatres i que ara són cadàvers que tenen usos diferents. Cal reanimar la xarxa de teatres locals amb una transfusió de sang nova i el Teatre Nacional hi ha de poder aportar continguts.