El debat Garolera, en un clic

4.06.2014

El debat Garolera ha arribat a la seva fi. I hem concedit la prerrogativa de tancar-lo als dos elements que n’havien causat la ignició: Narcís Garolera i Oriol Ponsatí-Murlà. Amb aquest article tanquem la polèmica generada pel cas Garolera, que podeu recuperar en un sumari general aquí.

 

Narcís Garolera, editor d'El quadern gris

En una de les últimes aportacions al debat, el traductor Joan Sellent s’ha posicionat a favor de Garolera, i ha manifestat que està d’acord amb la gran majoria d’exemples que fa servir per il·lustrar i denunciar l’empobriment galopant en què està immers el català que ara es parla i s’escriu, tant en privat com en públic.

Sellent atribueix la col·lisió entre els participants en el debat a una raó generacional. Segons el traductor de Shakespeare, tant ell com Garolera “van aprendre a parlar durant els anys més hostils per a la nostra llengua materna. Uns anys en què, en aquest país, la majoria de la gent pensava en català i cometia unes catalanades descomunals quan es veia obligada a traduir-se a la “lengua del Imperio”. Uns anys en què el catalanoparlant més illetrat s’expressava amb un bagatge de recursos genuïns i amb un control dels pronoms febles (sense saber tan sols què era un pronom, ni feble ni robust) que donaven mil voltes al lamentable engendro que xafa actualment un percentatge tan elevat dels productes de l’escola catalana. Paradoxes de la història”.

L’editor i escriptor Oriol Ponsatí-Murlà, que va ser l’iniciador d’aquest debat, ha respost Sellent amb un article titulat “Nosaltres som els purs, ells ens emmerden”, en què afirma que “Sellent i Garolera viuen als núvols. No deuen haver llegit cap novel·la escrita en català els primers anys del segle XX. Ni cap diari català de les primeres tres dècades del mateix segle. És literalment al·lucinant aquesta evocació irreal d’una arcàdia catalana, d’una època daurada en què fins i tot el més llec en qüestions lingüístiques feia anar els pronoms febles com si fos un Pompeu Fabra”.

El cas Garolera ha anat oscil·lant de forma pendular entre la conversa filològica a la menuda i la sociolingüística. Les darreres intervencions d’aquest debat s’han decantat clarament per la sociologia. Ponsatí-Murlà acusa Sellent i Garolera de no explicar exactament “a partir de quin moment va tenir lloc aquesta hecatombe de la castellanització, ni què la va causar. Després de llegir els seus textos, ens queda la sensació que, en aquest país, no s’han viscut tres segles de persecució furibunda de la nostra llengua i que el castellà i la castellanització no han fet aparició a casa nostra fins que no ens hem inventat l’escola en català i la immersió lingüística. Nosaltres som els purs, ells ens emmerden“.

Narcís Garolera s’ha mantingut al marge de la discussió que s’ha originat arran del seu article sobre la degradació de la llengua catalana als mitjans de comunicació, publicat a Els Marges. El debat ha estat viu i interessant, i considerem que és bo de tancar-lo amb comentari de Garolera, que és posterior a la darrera intervenció d’Oriol Ponsatí-Murlà, que és qui va propiciar la primera ronda d’aquesta conversa.

 

Oriol Ponsatí-Murlà a l'entrada de la llibreria La Impossible

 

Narcís Garolera insisteix en la tesi generacional: “Vam aprendre la llengua de boca dels pares i els familiars (que, a pesar del franquisme, la parlaven amb naturalitat, riquesa i precisió) i la fèiem servir habitualment en la comunicació amb els amics. Els qui hem superat els 60 anys no vam tenir la sort d’aprendre el català normatiu a l’escola, i tampoc no vam poder escoltar un model estàndard de la llengua que parlàvem, ni a la ràdio ni a la televisió (que encara no havia entrat a les cases), i encara menys al cinema, on les pel·lícules, espanyoles o estrangeres, eren totes parlades en castellà. Però vam aprendre a parlar bé una llengua transmesa oralment de generació en generació, que havia incorporat uns quants castellanismes -sobretot lexicals- que no n’afectaven l’estructura (fonètica, morfològica i sintàctica)”.

Avui, segons Garolera, al cap de més de trenta anys de la normalització del català en tots els àmbits -públics i privats- de la comunicació, la llengua presenta, en nombre excessiu i creixent, calcs o interferències del castellà que els parlants d’una certa edat no hem dit ni escrit mai de la vida. “Als més grans ens costa, doncs, incorporar a la nostra parla o a la nostra escriptura innovacions lingüístiques que ens sonen a innecessaris calcs del castellà, l’altra llengua dels mitjans de comunicació. I el diccionari normatiu ens ho confirma”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

10 Comentaris
  1. Dades de 2008: 1.949.500 parlants de català com a llengua primera; 4.823.400 parlants de català totals. Hi ha doncs 2.873.900 persones que tenen el català com a segona llengua, dels quals la immensa majoria són castellanoparlants de primera. I espereu que la llengua no se’n ressenti? Potser la corrupció del codi és el preu de la resiliència.

  2. Per coincidència generacional amb Garolera, puc certificar tot el que diu. Em trobo entre els que no vam poder aprendre en català. I no hem sabut qué era un pronom feble, malgrat els hem fet servir amb fluidesa. Tot i aixó puc comprendre el català normatiu, però em grinyolen molt certes expresions, cada vegada mes frequents, traduïdes literalment del castellà a la radio, televisió, i als mitjans en general, inclosa prensa escrita.
    En qualsevol cas aquesta polèmica es enriquidora i us felicito per haverla portat de la forma que l’heu portat.

  3. No he tingut ocasió de llegir la totalitat de l’article que en Narcís Garolera va escriure als Marges i que ha generat tanta polèmica però estic totalment d’acord amb el que diu sobre el nivell del català que es pot sentir en els mitjans de comunicació. Com en Garolera i en Sellent passo dels seixanta anys i no vaig tenir l’oportunitat d’anar a una escola catalana però sí que és cert que el català que es parlava a casa (els meus pares són pagesos) no estava gens contaminat per la llengua dominant. Em vaig haver d’espavilar per poder escriure la meva llengua amb el màxim de correcció.
    He fet de mestra durant més de trenta anys i, he pogut constatar que, a mida que anaven passant els cursos, els pronoms febles anaven desapareixent de la parla dels ensenyants i els calcs del castellà anaven agafant més protagonisme. I voldria preguntar:
    -Com és que cada vegada que algú posa el crit al cel sobre el nivell parlat i escrit del català se li tiren tots el lleons a sobre?
    -Com és que en aquest país no es fa mai cas de les persones que tenen una autoritat contrastada en matèria lingüística?
    Crec que ens aniria molt bé una reflexió sobre aquest tema!

  4. Hola: tinc 87 anys. Les darreres lliçons de català les vaig rebre sentint xiular les bombes dels avions italians l’any 1938. Subscric totalment l’opinió del senyor Garolera. Podeu fer un petit exercici de ‘masoquisme’, llegint els comentaris dels lectors que es publiquen als articles de la premsa catalana.

  5. En principi, em sembla que les “tesis” de Garolera / Sellent són més sòlides i reals que les altres. Al País Valencià, per exemple, fem servir la pronominalització clàssica ben viva i molt ben usada, cosa que, sovint, si ho diguem al Principat, ens miren com si fórem bestioles estranyes. I no cal insistir en el fet que si no fem les neutralitzacions vocàliques del català central molta gent creu que parlem en un castellà estrany. Sóc testimoni del que dic. I això no són més que dos exemples. A l’escola valenciana, tant als menuts com als IES, s’explica, amb metodologies i nivells diferents, alguns principis bàsics de dialectologia perquè els alumnes entenguen la diversitat en la unitat del nostre sistema lingüístic i puguen llegir novel·les i textos del català oriental sense problemes. Però en més d’una ocasió he acudit a reunions entre ensenyants que s’han negat a fer el mateix en algunes escoles o IES del Principat. Són fets. I què dir quan escoltem “lis diuen”, etc.? O quan la responsable d’espectacles de TV3, en el seu comentari sobre PRIMERA HISTÒRIA D’ESTHER d’Espriu, en la versió del Sr. Broggi per al TNC, no parava de dir que era una obra difícil i quasi inintel·ligible? El problema no és “generacional”, en això no estic d’acord; sinó de formació, educacional i d’obertura a la realitat plural de la pròpia llengua i de tot l’àmbit lingüístic. I un altre fet: abans els xiquets jugàvem en català (“valencià”) i estudiàvem en castellà (obligats), ara juguen en castellà i aprenen “valencià” (català): el canvi em sembla significatiu i inquietant. I per cert, jo sí he llegit i llig les darreres novel·les i obres de teatre en català des del Sr. Jordi Puntí a Màrius Serra, Sebastià Almazora o Núria Cadenes, per posar només quatre noms; i quant al teatre, des d’en Casanovas a Faura o Clua, Galceran, Cavallé, Mestres i un llarg etcètera. Tinc per costum acudir al TNC i altres sales sempre que puc i cada dia llig diversos diaris en català, des d’El Periódico a Vilaweb, així com veure la TV3 per l’ordinador. Dic això darrer perquè em sembla un fals argument acusar Garolera / Sellent de no haver llegit cap novel·la del segle XXI. Aquesta mostra d’incapacitat dialèctica, quasi insultant i pròpia de certs comentaristes de mitjans “castellans”, és una manifestació més del canvi mental que s’ha produït i no sempre per a millor precisament.

  6. Interessant debat. Remoure la llengua és com intentar posar ordre als mals endreços. L’ús intensiu d’unes formes ens orienten sobre el caràcter, la ideologia i la psicologia d’una persona. D’entrada, una que parla bé segons el criteri fabrià, en sigui o no conscient, m’indica que es tracta d’una persona que manté un respecte general per les coses. Poden haver-hi excepcions. El contrari m’indica una certa deixadesa, un cert orgull, un cert “passotisme”. També poden haver-hi excepcions. El que dic és una generalització, ho sé, però no està gaire lluny d’allò que és. Per dir-ho em baso en l’experiència no d’observador o estudiós del tema sinó de l’instint natural amb què ens fixem amb les coses d’una manera deliberada o indeliberada. Us puc assegurar que en el meu cas em decanto més en una valoració espontània, per mi inevitable, més pròpia d’un profà que d’un expert. I, tanmateix, no crec anar gaire errat.

  7. Crec que la millor eina per a poder parlar i escriure un català correcte és la lectura, i Garolera té raó quan demana que els mitjans facin una difusió correcte i acurada del català. La lectura, ja sigui de premsa o llibres, és la nostra millor defensa contra la contaminació del castellà.

    • Això, per desgràcia, ja no val. La llengua escrita ja no és un criteri segur a l’hora d’aprendre català perquè té una ralció ancil·lar amb la llengua de Castella. Jo només tinc com a criteri Carner i el català medeval. La resta és sempre sospitós si no directament rebutjable.

  8. xarnego i anglès, oidà! els que no hem volgut estudiar mai anglès (rescordeu el vietnam) ara ens trobem calcs de l’anglès al català i també al xarnego i no tenim ganes de far cap esforç per entendre’ls, com tampoc vosaltres els de la classe dels caganers no ens voleu escoltar als qui vam viure el genocidi lingüístic francoxarneguista!