El Crac. Riure a càmera lenta

14.02.2017

La Sandra s’ha quedat sola a casa i volta per la cuina, trista però estoica: l’absència del Julio li dol però creu que està justificada. Fins que comença a lligar caps. Una per una, troba pistes visuals que coincideixen amb les excuses que el Julio li ha anat colant: el títol de l’obra és Philadelphia, com un dels productes de la llista de la compra, aquesta es farà a Venècia, com les fotos enganxades a la porta de la nevera i, per acabar-ho d’arrodonir, Novacheck, el nom de l’autor, és la marca a la base de les tasses per esmorzar com la que acaba de caure-li de les mans. Som davant un gir important per a la trama de l’episodi d’ahir, que fa que la Sara s’adoni d’un engany i se senti ferida fins al punt de voler trucar al Joel. I això és que està molt ferida. Com és que l’escena ens fa riure?

Els companys d’El Crac

Que una mateixa situació ens faci gràcia o no depèn de la manera com la representem tant o més que del seu contingut. L’humor sempre és una resposta determinada a una incongruència però, moltes vegades, com en la revelació de la Sandra, per més que busquem no trobarem cap desordre en el fons, perquè és a la forma. El moment del got esberlat és el més indicatiu: abandonant una realització natural, l’escena se’ns mostra amb càmera lenta i música lacrimògena. Representant l’instant més dramàtic d’una manera excessivament afectada, aconseguim que l’espectador es fixi en el desajust entre el nivell argumental, seriós, i el nivell de la posada en escena, lleuger. L’humor encara funciona a un nivell més subtil: parodiant el clímax detectivesc de la Sandra, lligant-lo a detalls tan banals com els objectes de la cuina i a una casualitat com que el got li caigui a terra i la base quedi perfectament exposada, les expectatives que hem anat formant-nos d’un descobriment seriós a l’estil Sherlock Holmes es veuen frustrades. La ironia trenca el drama perquè els autors desplacen el focus dels fets en ells mateixos cap a les convencions que tenim gravades i que l’humor ens fa revisar.

Aquesta escena és un exemple paradigmàtic de com El Crac pot resoldre bé els moments en què la trama ha de transcórrer per la seriositat: ridiculitzant-los. En una sèrie que pot acabar amb Joel Joan parlant amb putxinel·lis que li fan d’amics imaginaris, no caldria dir que l’humor absurd pesa molt més –com ens alegrem que passi- que la formalitat. Les llicències surrealistes que es pren la sèrie tenen dues cares: d’una banda, són la marca d’identitat del producte, el que més ens fa riure; però, de l’altra, són com un forat negre que xucla la seriositat de la narració i que ens torna més exigents amb les situacions normals. Quan combines drama i comèdia en les proporcions en què ho fa El Crac, ja no pots repenjar-te en el melodrama –present en cert grau en totes les sèries-, sinó que has d’estar jugant constantment, sempre preparat per afegir un contrapunt còmic. Un altre exemple de com fer-ho: al final de la primera temporada, amb el Joel destrossat emocionalment, per què fer-lo plorar si el pots llençar-lo al mar en una barqueta mentre sona Perrocker?

Tot i que el capítol va deixar la relació entre la Sandra i el Joel com estava perquè ell no va aprofitar l’oportunitat, la reacció del Julio ens va permetre descobrir coses importants sobre el personatge. Per primer cop a la temporada, el Joel es va presentar com una alternativa romàntica viable per a la Sandra fins al punt de fer-la anar a buscar la seva companyia, amb contacte tendre entre mans -que no se sap com hauria acabat sense l’incendi- inclòs. Davant del repte, el Julio va decidir reaccionar en el més pur estil Joel Joan, però amb el plus de maldat que li dóna ser més hàbil en tot el que fa. Així, en lloc d’optar per una confessió davant la Sandra, que seria l’única manera de construir una relació sana entre iguals, el Julio va fer una cabriola cínica que transforma l’engany en una arma de seducció. És per això que la cançó romàntica amb la qual tapa la farsa sonava més inquietant que dolça, com si la Sandra fos el trofeu d’una competició, quan el Julio canta “t’he trobat, ara ets meva fins a la fi”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. L’escena en que la Sandra lliga caps copia una escena del final de la pel.lícula “Sospechosos habituales”

    • És cert, Anna. Igual que l’escena entre el Joel i la Sandra a la cabana està inspirada en el principi de “Malditos Bastardos”. Ho vaig trobar sublim… Per la pipa, pel clima de tensió, per la gent amagada sota terra, pel got de llet! He de dir que, en certa manera, he trobat estrany que l’admirat Joan Burdeus no en fes cap tipus d’esment. 😉