El Crac. Sucar o no sucar, aquesta és la qüestió

28.02.2017

Calia encadenar molts malentesos i repartir molt el nivell de cara gruixuda entre la resta de protagonistes perquè el Joel Joan –el personatge- acabés sent el bo de la pel·lícula. Però, efectivament, al capítol d’ahir, el Joel va demostrar estar fet “d’una altra categoria moral”. Aquesta va ser la conclusió del llarg gag inicial -14 minuts fins a l’aparició de la careta del programa amb un excel·lent pols narratiu i còmic- en què vam poder veure com la totalitat de l’elenc masculí d’ El secret de la família Kong se les empescaven per ficar-li “la llengua dins l’esòfag” a la Laura. Tots menys en Joel, que va confirmar que l’única cosa pitjor que les seves intencions són les seves habilitats per dur-les a terme.

El Gran Suquet ja estava destinat a ser un bon episodi només pel seu títol. Quan et llences a la comèdia més poca-solta sense vacil·lacions i mantens l’aposta coherent, et pots permetre fer un deliciós pla de les restes del sopar amb una cloïssa ben oberta al costat d’una pota d’escamarlà. Ja sabem que el dimoni és als detalls, però, a vegades, com més intencionadament ximples, millor. Quan en Joel i companyia encadenen acudits babaus l’un darrere l’altre, ens adonem de com n’és de fàcil que les calces humorístiques ens facin cataxof. En una època en què ens hem acostumat a la complexitat fosca de Louie o l’absurd híper-referencial de Rick & Morty, El Crac és un saludable back to basics.

L’episodi d’ahir va ser, per descomptat, una gran paròdia de Cites. Des de les trobades a cegues que la Laura va organitzar per al Joel a la paròdia del mític trio de Julio Manrique amb Núria Gago i Alfonso Bassave. No va faltar de res: ampolla d’Estrella Damm col·locada amb l’etiqueta ridículament visible, missatges de mòbils sobreimpresos amb colors llampants, i About the Changing a la banda sonora, una cançó de la catalana Saidax triada per evocar la sonoritat dels crèdits de la sèrie de Pau Freixas. Si a això li sumem els dos “moments fan” de Plats Bruts, amb una imitadora de l’Emma i la neboda de la Laura declarant que “a mi m’agradava més el Lopes”, es torna a demostrar la importància de no tenir complexos a l’hora de jugar amb referents exclusius de l’univers català, fins i tot un de tan recent com Cites. El secret és fer-ho amb prou gràcia per evitar l’endogàmia innecessària d’una banda i l’excés de cosmopolitisme per l’altra.

La decisió d’interrompre el trio va ser molt encertada. En primer lloc, ens ofereix una caricatura de com l’audiovisual retrata un tipus de situacions que són tant freqüents i fluides a les ficcions com excepcionals i delicades a la vida real. A vegades cal posar un límit a la capacitat justificadora de mostrar els protagonistes bevent un glop de vi, com si l’alcohol fos una poció màgica que dissol tota una vida de tabús sexuals en trenta segons. És vi, no burundanga. En segon lloc, precisament perquè les escenes lèsbiques s’han convertit en un clixé que exigeixen un plus d’elegància narrativa i estètica, mostrar una situació tan versemblant com un trio interruptus era una opció molt més interessant que delectar-se en una gran sucada a tres bandes.

La gràcia del trio és que no va ser una jugada merament autoconclusiva, sinó que sembla que tindrà influència en la trama. Caldrà veure cap a on ens duu el gir de la relació entre la Sandra i la Laura, ja que l’ambigüitat calculada de la posada en escena de la seva retrobada nocturna indueix a veure-hi el principi d’una relació romàntica, però ni en podem estar segurs del tot ni, si és així, podem saber en qui grau ni amb quines conseqüències. El que sí que podem intuir és que, si en Joel invertís una estona a visualitzar-ho, segurament acabaria arrossegant-se per terra per motius fisiològics.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. Fa uns dies vaig veure un capítol, lent i avorrit.
    Ahir vaig veure uns 30-35 minuts, avorriment total.
    Grans actors? Pel meu gust feien pena, tots.

  2. Un plaer seguir els teus comentaris, gràcies. I sí, sobra la Damm. Trobo la seva presènciaa ofensiva i no per la baixa qualitat d’aquesta cervesa, sinó per la pèssima qualitat cívica de la família propietària d’aquesta marca. Un pare i fill delinqüents i condemnats que van comprar la seva llibertat i que donarien molt de material per una sèrie sobre l’evasió i elusió fiscals. Boicot a la Damm i al sistema que els permet comprar la llibertat. Damn them all!!

  3. La temporada va començrar be, però a mesura que passen les setmanes els capítols són cada vegada més avorrits, lents, i plens de tòpics.

  4. A mi em fa vergonya que es puguin fer sèries tan poc constructives i que ens deixen, a les dones, en un terme tant tristament patètic.