El Crac. No rodeu amb canalla

31.01.2017

Fins al darrer moment de la gala dels Gaudí, vaig mantenir l’esperança de veure una picada d’ull al primer episodi d’El Crac. TV3 va estar fent servir la conversa als lavabos entre el Julio i el Joan als clips promocionals de la sèrie durant tota la setmana, en una estratègia de publicitat autoreferencial molt afortunada que reforçava els dos productes mútuament. Els esquetxos que anaven apareixent durant la cerimònia alimentaven encara més aquestes expectatives fins que, finalment, Joel Joan va rebre en el polèmic –i boníssim- gag del porta a porta, però ens vam quedar sense menció explícita a la sèrie. Això sí: quan van reproduir el clip de Clara Segura a 100 metros per la seva nominació jo, que no he vist la pel·lícula, només podia estar pendent de si hi apareixia plorant.

Però anem a l’episodi d’ahir, que va estar molt lluny dels moments estel·lars del primer. Com a homenatge a Buscant en Nemo, va ser un capítol ple d’aventures i corredisses, amb en Joel amunt i avall intentant trobar el seu fill perdut. Això ens permet constatar dues coses: que un estil visual tan ortodox com el d’El Crac no afavoreix l’humor físic, que encaixa més amb l’exageració d’una sitcom tradicional o amb els trucs de càmera que permet el format de fals documental (The Office, Modern Family); i que els diàlegs empitjoren quan ens allunyem dels personatges principals. Sobre el perill de rodar amb nens no hem descobert res que no digués Hithcock, però escoltar la canalla al final de l’episodi ens recorda que un silenci enigmàtic sempre és preferible a un doblatge artificial de les veus infantils, sobretot quan no coincideix amb el moviment labial i el to de veu és especialment irritant. Si l’Omar era mut, ja no venia d’aquí d’estendre una epidèmia de mudesa infantil transitòria.

La trama de l’adopció va permetre el millor moment de l’episodi, just al principi, durant l’entrevista que Núria Solé va fer a la Carla i a en Joel. Allà hi veiem la fórmula secreta de la sèrie perfectament concentrada: un bon cameo tevetresí i en Joel fent un discurs ple de tòpics bonistes i políticament correctes des de l’absoluta hipocresia. La parella funciona còmicament perquè la Carla és l’únic personatge més passat de voltes que en Joel i la seva bogeria és de les poques coses que veritablement infon terror al seu marit. La mirada i el somriure psicopàtics de l’actriu fan que el personatge introdueixi una interessant tensió còmica allà on s’involucra.

Ens està quedant clar que la Sandra està feta d’una altra fusta que la resta dels protagonistes, amb motivacions realistes, respostes emocionals mesurades i uns estàndards morals convencionals. El somni de veure com es deixa anar una mica es manté, però cada cop es troba més lluny. Precisament per això, un mecanisme dramàtic mandrós com el del rellotge biològic, prou gastat per poder exigir un plus d’inventiva que el justifiqui, està molt lluny de generar l’empatia que tindria en un context realista. Voler formar una família amb algun dels homes d’El Crac només pot ser fruit de la rauxa inexplicable, però és un desig que grinyola quan prové del personatge més racional de la sèrie. Qui pot mirar el panorama i pensar a tenir fills? La Carla, és clar.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Sí, tot i estar lluny dels cap. anteriors, la veritat és que cada dilluns espero l’episodi del Crac com aigua de maig. I no em deixo temptar per pantojes ni concursos s’esplai de dissabte ala tarda sobre musiquetes famoses.