El Crac. Els plaers de la vergonya aliena

24.01.2017

La naturalesa de l’humor és difícil d’atrapar perquè tenim una sola paraula per definir sensacions d’orígens i efectes molt diferents. El Crac navega entre gèneres còmics amb comoditat però se sent especialment confortable en el territori de la vergonya aliena. Es tracta d’una emoció que tots coneixem perquè ens fa sentir força babaus com a espectadors: veiem els protagonistes d’una escena fent el ridícul i ens sentim temptats de canviar de canal. El plaer primitiu del riure es barreja amb la tortura de veure algú rebaixant-se. Si a la nostra banda del televisor hi tenim companyia, la situació empitjora per culpa de la possibilitat de ser jutjats contemplant l’espectacle, però la vergonya aliena és tan poderosa que ens pot fer apartar la mirada de la pantalla fins i tot en la soledat absoluta.

Julio Manrique fent de Julio Manrique a El Crac

Al llarg de la segona temporada, els seguidors d’El Crac ens haurem d’acostumar al fet que la competició entre el Julio i el Joel abusi del nostre sentit de la compassió pels altres. Des del concurs de pedanteria per veure qui veia més influències dramatúrgiques dins del text fins a la batalla per veure qui s’indignava més amb el despotisme del Gnocchi, el xoc de vanitats s’estira fins a dur el “doncs jo encara més” fins a l’absurd. Riem amb cara d’idiotes (almenys això han advertit a casa meva) alhora que acariciem el comandament a distància, preparats per canviar si l’empatia ens hi obliga. Ningú ha dit mai que la psicologia humana fos senzilla.

Hi ha una cosa pitjor que veure com algú s’humilia a ell mateix: veure com els altres l’humilien injustament. Així vam començar a conèixer al personatge de la Laura (Laura Aubert), que va haver de pagar les conseqüències de ferir l’ego d’un director de teatre amb els fums pujats. L’escena té força perquè, com diria el Gnocchi, té veritat. Tots els actors hauran viscut situacions així, sigui com a víctimes o com a còmplices silenciosos, i el moment de la lectura de text en què el Gnocchi va voler enfonsar a la Laura haurà transportat els intèrprets del país a memòries amargues. L’experiència ens diu que, a l’hora de la veritat, acostumem a actuar més com el Joel i el Julio que com la Sandra, i és per això que presenciar dinàmiques d’humiliació col·lectiva ens incomoda molt més que les individuals.

Però la nit del sopar ens tenia reservada una excursió psicològica encara més inquietant: la insondable relació entre l’humor i el fàstic. L’assaig d’orgia de la Carla ens havia preparat per gags de malentesos absurds, com el del Reinaldo arreglant la dutxa en tanga. Però dos moments em van agafar amb la guàrdia abaixada. Primer, la discussió olfactiva entre el Joel i el Julio, sobre si a l’habitació dominava la flaire de bacallà o la d’espàrrecs. Però res m’havia preparat per veure Julio Manrique ingerint una substància blanquinosa, amb pla detall inclòs, i advertint al Joel “No, no, no, Joel. Aquesta salsa està picada”. La línia que separa el profundament desagradable de l’hilarant és personalíssima i, sobretot, permeable, i ara ja sabem que El Crac pensa jugar també amb aquesta frontera. Tots avisats.

Que ningú s’ofengui: el món del teatre dóna menys joc televisiu que el del cinema, simplement perquè es tracta d’un univers més reduït, amb menys gent implicada i, per tant, menys oportunitats per dilatar la trama. Això obligarà la sèrie a introduir girs narratius més absurds per allargar-se en el temps, com ara l’adopció dels cinc fills pel matrimoni Joan-Casanova. Però com més s’inclini la sèrie cap al surrealisme, menys cabuda hi tindrà la Sandra, sempre fent de policia dolenta que impugna el disbarat col·lectiu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Coincideixo en l’anàlisi. És brillant la percepció i la ironia de Joel Joan. Però li faig una objecció. La seva actitud crítica, la seva burla intel.ligent, només la dirigeix al teatre que vol innovar, al que s’arrisca i s’ho juga tot sense protecció. ¿Per què no entra a sac en el teatre comercial, el que repeteix formats i autors només per tenir més públic, el que només vol entretenir? Per què són els 4 transgressors els que acaben fent el ridícul? Hi descompto que en el tercer episodi salva Lluís Soler -un pur, chapeau!- de la seva crema: gràcies.
    L’ironia d’El Crak és molt més malintencionada i potser venjativa i personal del que tocaria si Joel Joan fos més objectiu, més net, com el de Plats bruts.
    Potser no cal que escampi el seu mal regust a una minoria que està passant per la maroma en molts aspectes quan hi ha tant i tant a mostrar i a ridiculitzar dels “instal.lats” en el món de les arts.
    També em fa estrany que Julio Manrique s’hagi avingut a intervenir amb el seu nom propi. No calia posar en aquest joc un nom que s’ha mostrat i és tan eficaç, no calia.