El Crac.”I love you babies”

28.03.2017

“És com la faula de l’escorpí i la granota, no ho pots evitar. És la teva naturalesa”, diu la Sandra a en Joel, en plena davallada emocional després de la seva confessió forçada. I té raó: dins de l’univers d’El Crac existeix una llei de Murphy pròpia però igual de fiable que la de la mantega, la torrada i la força de la gravetat, “si Joel Joan pot fer alguna cosa malament, la farà”.

Sara Espígul és la Sandra a “El crac” | Foto: CCMA

Aquesta norma es manifesta al llarg d’un continu molt variable, que va des de l’estupidesa innòcua amb resultats còmics fins a la maldat gratuïta amb resultats… estranys. Estranys perquè la paròdia ho aguanta tot mentre es tracti de fer riure però grinyola quan la cosa va de plorar –entre cometes, és clar-, com ens demanava l’episodi d’ahir. Què podia esperar en Joel delatant la Sandra? La sèrie ens explica que el nostre protagonista és un personatge tan impulsiu i infantil que no pot reprimir el desig de competir de cap manera i nosaltres ho acceptem, però després de dues temporades de cremar els ponts amb la Sandra a cada oportunitat sense matisos ni explicacions, sempre contraposant un Joel dolent de caricatura amb una Sandra humana i tridimensional, ja no ens queden reserves d’empatia per involucrar-nos en el futur romàntic d’aquesta parella.

Amb El Crac, Joel Joan (la persona) va pujar a l’exitós carro de les “comèdies del jo”, des de Curb Your Enthusiasm a El Fin de la comèdia. Un dels secrets d’aquest gènere, el mateix que han fet servir tots els monologuistes de la història, és el plus còmic que dóna fotre’s d’un mateix. Com que l’humor pot sonar cruel quan les intencions no són clares, si el blanc dels acudits és la persona que els fa, els dubtes s’esborren. L’exemple de sempre: si un jueu fa una broma de l’holocaust, riem còmodes perquè sabem que vol ridiculitzar-lo, mentre que si la fa un feixista, és exactament a l’inrevés.

Però precisament perquè les comèdies del jo no han de patir per la virulència dels gags, acostumen a caure en un excés d’autoflagel·lació que allunya l’espectador. Al final, per a qualsevol ficció, exigim una lògica emocional i moral mínimament raonable o, sobretot, coherent amb les regles del joc que se’ns proposa. Hi ha mil assajos sobre per què ens enamorem de malvats com Tony Soprano o Frank Underwood però, si ens hi fixem, la seva roïnesa sempre és relativa: entre els mafiosos de New Jersey, en Tony és el més entranyable i, entre els polítics de Washington, en Frank només fa el mateix que la resta i a més a més ens ho explica tal com raja. I aquest és el gran problema d’El Crac: la relació entre un Joel piròman i excessiu i una Sandra conciliadora que toca de peus a terra és massa asimètrica per fer-nos pujar al seu carro.

En canvi -ho he dit sempre però l’evolució de la sèrie ho confirma- tots volem pujar a l’ambulància de la Carla desbocada pels revolts del Garraf, patrimoni nacional dels suïcidis motoritzats, com ja ens va recordar el jutge Cases a Nit i Dia. Si hem de triar entre la clínica d’oncologia amb música de pianet i l’homenatge a Thelma i Louise dels babies amb Can’t Take My Eyes Off You a tot drap, no hi ha cap mena de dubte.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Aquesta crítica del jo de Joel Joan, que admiro en la forma de realització i les interpretacions (Soler personatge i actor genial!) em grinyola en intencions que sospito i lamento:
    ressentiment amb la “classe teatral innovadora i compromesa” a Catalunya. No toca els “apalancats”/ desprestigi de noms joves en primera fila: per exemple Julio Manrique (que no entenc com hi participa amb nom propi). Calia?
    Amb la que cau a les arts escèniques, ¿ calia aquest harikiri de JJ com a actor si es pensa amb el col.lectiu i no pas en la terapia psiconalítica del propi autor?
    Tot això em dol però me’l miro perquè el trobo bo en realització. I també perquè, en alguna seqüència, em remet a Porca miseria.
    Que l’ excel.lent Joel Joan segueixi escrivint a realitzant. Que es curi sol: que arriski el que és propi i no maregi ni impliqui a d’altres. I que d’altres no es deixin implicar tan fàcilment en projectes de crítica destructiva.