El Crac. El retorn dels picarols

7.02.2017

Parlar dels picarols de David Güell i dels renecs del Lopes és transportar-se a un temps passat on tot fou millor. Patrimoni nacional de l’humor, estructures còmiques d’estat. Les víctimes de la síndrome de l’edat d’or ni tan sols s’atrevirien a somiar que una ficció catalana del futur pugui marcar una generació com ho van fer Joel Joan, Jordi Sànchez i companyia. La globalització ens ha descobert un univers de sèries americanes i ens ha convertit en gurmets audiovisuals, carregant-se la còmoda uniformitat dels referents televisius que compartíem a l’època analògica. Des d’un present personalitzat i a la carta, només ens queda plorar la glòria perduda d’una hegemonia tevetresina llegendària -en els múltiples sentits del terme-. No escolteu el Donald Trump que tots portem dins exigint proteccionisme serièfil al cant de “Make catalan sitcoms great again”?

Joel Joan interpreta Joel Joan interpretant David Güell

Portar les conseqüències de la nostàlgia fins a l’extrem és la millor manera d’assenyalar-ne els defectes. I, a més, fa riure, com va demostrar el clímax sublim -amb totes les lletres- de l’episodi d’ahir, en què una estranya seqüència d’esdeveniments va acabar amb els protagonistes d’El Crac interpretant un sketch de Plats Bruts per complaure una audiència de fans iemenites. La fotografia és tan excelsa com per revisitar-la una vegada i una altra: des de Lluís Soler/Carbonell perseguint al David/Joel amb un corró a la mà fins a Julio Manrique fent ganxet amb una calba postissa i imitant la cantarella del Lopes; el nivell d’autoparòdia del gag és pura delícia.

Deixeu-me deconstruir l’efecte còmic més barroc de tots: dins de l’sketch de Plats Bruts -la ficció dins la ficció-, l’Àlex Gnocchi no fa servir quasi caracterització per interpretar el personatge de l’Staski precisament perquè Borja Espinosa és l’actor que els interpreta tots dos al món real -el nostre-. Ara bé, a l’univers d’El Crac, és impossible que Gnocchi, Espinosa i Staski existeixin a la vegada sense violar moltes lleis metafísiques, ja que, a diferència de Joan o Manrique, Espinosa interpreta un personatge de ficció que no es correspon amb ell mateix. El miracle de l’humor és la capacitat per obviar i/o processar aquesta paradoxa en mil·lisegons i deixar anar una riallada absurda. Dit això, i per tornar a la influència mitològica de Plats Bruts, a casa ens referim al Gnocchi pel nom d“Staski” sense cap mena de vergonya, i molt em temo que no som els únics. Des d’aquí, ens disculpem amb Borja Espinosa.

És interessant pensar sobre l’efecte còmic de l’autoreferencialitat. Contràriament al que ens diu la intuïció, el factor sorpresa d’un gag no ens fa riure més. Els psicòlegs que estudien l’humor han demostrat que gaudim molt més si podem anticipar la broma que ens espera. Som animals de costums, i fins i tot en el regne de la comèdia ens agrada sentir-nos aixoplugats per allò que coneixem. És per això que, als que no coneixien Plats Bruts, l’sketch del final de l’episodi d’ahir no els deuria fer cap mena de gràcia, mentre que els amants de la sèrie antiga segur que van riure més del normal. Aquest és un filó humorístic poderosíssim que explica la idiosincràsia d’El Crac: mentre que una comèdia nova ha de construir un univers des de zero i guanyar l’adhesió dels espectadors a poc a poc, la sèrie de Joel Joan i Hèctor Claramunt té a la seva disposició un altre univers ja fabricat amb el qual estableix un diàleg i que, a sobre, compta amb la complicitat emocional de mitja Catalunya.

Si bé aquest recurs és or, potser això explica la mandra amb la qual s’està construint la trama principal al marge dels gags. Els dos moments brillants de l’episodi d’ahir van ser l’sketch final i la seqüència inicial en què es parodiava un reportatge cultural amb el cameo de la periodista Gemma Ruiz: dues paròdies sobre el món de fora de la sèrie. En canvi, la resta de l’argument és tan convencional que fa la sensació que només funciona com a vehicle per aquests moments estel·lars. Sabem que El Crac excel·leix quan es dedica a jugar amb el nostre coneixement de la realitat catalana que representa, però la història original de la sèrie encara està bastant lluny d’aquest nivell.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. A mi em va agradar tot el capítol. Cert que els fragments inicial i final van ser superbs, però el desenvolupament de la crisi creativa del Gnochi va estar força bé, i per mi disculpen algun trosset més fluix.