El coratge de matar, un espai familiar

5.10.2016

“La família és l’espai per la tragèdia”, diu la directora Magda Puyo. Imagineu un Pare (Manel Barceló) anònim vell i envilit, alchohòlic i violent, amb una pulsió sexual desbordada. Imagineu un fill, l’Èrik (Nao Albet), trastocat per la mort de la mare tres anys enrere, devorat per l’autoodi i consolat únicament per una nòvia, la Radka (Maria Rodríguez) que es dedica a cantar playback professionalment. És l’argument d’El coratge de matar de l’autor suec Lars Norén, referent del teatre contemporani europeu però força desconegut a Barcelona, a banda d’una representació de la seva obra Dimonis que es va poder veure fa més de deu anys a la Sala Beckett.

Manel Barceló és el Pare a 'El coratge de matar', de Lars Norén. © May Zircus / TNC

Manel Barceló és el Pare a ‘El coratge de matar’, de Lars Norén. © May Zircus / TNC

A més d’El coratge de matar, que es representa al la Sala Petita del Teatre Nacional del 6 al 30 d’octubre, també podreu gaudir gratuïtament de la lectura dramatitzada de Calma, un altra obra de Norén i d’argument quasi complementari a El coratge de matar —en aquesta obra Pare i fill encara no s’han quedat sense la mare. Al final de la lectura, la sociòloga Marina Subirats intervindrà per aclarir els punts més foscos de l’obra.

Lars Norén és un enfant terrible de les lletres sueques. En les seves Memòries va atacar actors, directors, periodistes i figures clau de l’àmbit cultural escandinau; els va retratar i treure la màscara amb una violència tal que això li costarà el Nobel: “Passarà amb Norén Igual que va passar amb l’austríac Thomas Bernhard, que quan van voler premiar-lo ja era massa tard”, comenta la traductora Carolina Moreno. Contemporani i en la línia d’altres grans dramaturgs escandinaus com Strindberg i Ibsen, Norén posa el focus no tant en el matrimoni sinó en l’estructura familiar. Les primeres obres de Norén són més autobiogràfiques, però les darreres reflecteixen els conflictes de la família com a mirall dels conflictes socials. “Segons Norén, és en el context familiar on surt el pitjor de l’ésser humà. Entén la família, i per extensió també la societat, com a aniquil·ladores de l’individu”. Tot això ho explica Magda Puyo, i també ens explica que el Pare és arquetípic, que no té nom. Pare i fill són dues cares de la mateixa moneda, dos pols que es repel·leixen. La Radka, que segons l’actriu Maria Rodríguez té una pulsió redemptora — com la Sonija del Crim i càstig de Dostoievksi, que visita el seu home assassí a Sibèria—, es converteix en la desencadenant del conflicte: amb la seva presència s’obre la capsa dels trons de la sexualitat, la tendresa, l’odi, l’amor. “Pare i fill frisen però són incapaços d’accedir a l’amor, d’estimar i ser estimats. És un triangle patètic i pertorbador”, sentencia Puyo.

Maria Rodríguez i Manel Barceló a 'El coratge de matar', de Lars Norén. © May Zircus / TNC

Maria Rodríguez i Manel Barceló a ‘El coratge de matar’, de Lars Norén. © May Zircus / TNC

“Sempre m’ha interessat saber què sentia l’altra cinquanta per cent de la humanitat”: la directora ens adverteix que aquesta és una història eminentment masculina, un remolí de sentiments entre pare i fill que la Radka (només) desencadena. El llenguatge de Lars Norén conjuga el registre poètic i el registre vulgar, el “vull un cony de debò ” i el “vomitaré el teu cor i l’escopiré”. L’autor suec va començar escrivint poesia, i el teatre va arribar a partir dels anys setanta. Damunt l’escenari, Norén aspirava a situar els actors en una situació incòmoda, fer-los sentir vulnerables. El cito textualment: “no m’importa qui són els personatges, només què fan”. Personatges escindits, anònims, sense màscara. Els traductors confessen que ells també s’han sentit incòmodes. “Es nota que Norén, igual que Narcís Comadira a casa nostra, és, a més de dramaturg, poeta. Et transporta al terreny de l’inconscient amb imatges”, apunta l’escenògraf Pep Duran. Tant Duran com Puyo ens avancen que convertiran l’espai escènic en un personatge més, “expressionista, dislocat”. Duran va més enllà: “l’escenografia que proposa Norén no pot ser mai decoració, sinó que evoluciona”.

Una de les obsessions de l’autor escandinau era la frontera entre ficció i realitat, i el que fa a El coratge de matar és situar els desitjos al lloc dels fets; el mateix Norén va categoritzar aquesta obra de “malson”, un malson amb una força emocional pertorbadora. Magda Puyo recalca que si l’obra no fos pertorbadora ella no se la sentiria seva, no la gaudiria tant. Puyo ens avança que ella i l’actor Nao Albet han incorporat el lied de Viatge d’Hivern de Schubert a l’obra. Nao Albet intervé: “A mesura que descobria el personatge [l’Èrik, el fill] descobria un cert espai sonor. La relació amb el pare és cada cop més destructiva, de la mateixa manera que el Viatge d’hivern és la destrucció o el principi de la fi dels romàntics”.

“L’espai familiar el coneixem tots, i hi ha una dimensió tràgica en totes les famílies (però no volem enfrontar-nos-hi). Des d’Èdip rei fins  La casa de Bernarda Alba“. Qui parla és el traductor Joan Casas, que després de dir això afegeix: a Lorca el van matar per La casa de Bernarda Alba. Era republicà i homosexual, però també el van matar per haver escrit allò, per ficar-se al cor de les famílies de bien de la seva Granada natal”. Hi penso. Recordo Antígona, recordo Fedra. M’adono que no pot ser altrament: a Suècia com a Catalunya o com a Grècia, l’espai de la tragèdia, la contradicció que esquinça l’individu, és la família.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. … i la família està constituïda per individus.

    Un cop carregada la família [“tradicional”] i llançada a la brossa, haurem de dependre de la comuna? No pas, crec jo: moltes comunes han acabat com el rosari de l’Aurora, molt pitjor que moltes “famílies hetero-patriarcals”, que diuen els benpensats.
    L’individualisme? Potser sigui allò que aquest dramaturg vulgui. La llei de la selva, ras i curt. La supervivència del “millor” i “més ben adaptat”. La victòria, al cap i a la fi, de l’Estat (“i quan més opressor sigui aquest, millor”, ens vindran a dir aquests nihilistes de pa sucat amb oli).
    Llops amb pell de xai (amb més o menys problemas psiquiatrics).
    Aleshores, molts ploraran la llibertat perduda, quan la família (amb totes les seves imperfeccions) era llar de la persona (amb totes les seves imperfeccions) lliure (amb totes les imperfeccions que pugui comportar la llibertat).

    Atentament