El concert d’Adrià Puntí que mai va començar

23.07.2017

El cantautor saltenc Adrià Puntí ha tingut molta feina aquest cap de setmana. Divendres va tocar a l’escenari d’El Tingladu, a Vilanova i la Geltrú, compartint cartell amb pilars de l’escena musical catalana com Manel, Zoo, Aspencat, Quimi Portet i Tomeu Penya, entre altres. I dissabte, cap a Caldes de Montbui, a l’idíl·lic i íntim escenari del Festival Molí de l’Esclop. Dos concerts molt diferents. Dos resultats molt diferents. Dos Puntís molt diferents.

Adrià Puntí al festival Molí d’Esclop de Caldes de Montbui.

Adrià Puntí sempre fa patir, a tothom: a programadors i organitzadors dels concerts, als músics que l’acompanyen, als tècnics de so, al públic, als fans més fidels… sempre ens té a tots amb l’ai al cor. Per això, quan un concert surt bé, quan aconsegueix cantar totes les cançons sense desaparèixer de l’escenari, tots respirem contents i alleujats. Però si a més a més aconsegueix fer-nos cantar, emocionar-nos i acabar el concert com un artista més o menys professional, ens sentim eufòrics, orgullosos de no haver-li retirat mai la nostra confiança, convençuts que és un geni.

Amb aquesta sensació vaig sortir del seu concert a El Tingladu. Que un tio de 54 anys, amb un equilibri emocional inestable i amb anys de demacració acumulada pugui aguantar una hora i mitja de concert, sense que li tremoli la veu, movent-se per l’escenari com un Mick Jagger a la catalana i aconseguint que els assistents (molts dels quals només esperaven els Manel i havien vingut abans per tenir un bon lloc a primera fila) acabessin aplaudint i corejant algunes cançons… era tot un triomf.

Mentre tornava a casa pensava que en aquest article podria escriure, amb molt d’orgull, alguna cosa així: “És cert que Puntí ja no és el que havia sigut. Queda lluny el jove Puntí que era una bèstia d’escenari, que magnetitzava amb una energia pròpia dels artistes tocats per una follia màgica, que aconseguia arrencar-te el que més reprimies… Però, gràcies a Déu, també queda lluny aquell Puntí de fa uns anys que es presentava amb un estat deplorable als concerts, que no aconseguia acabar ni una cançó, que podia passar tota l’estona fent monòlegs incomprensibles… Adrià Puntí ha madurat, per fi podem dir adéu a aquell personatge desagradable que de cop i volta desapareixia de l’escenari a la meitat del concert.”

Que il·lusa que soc. L’endemà el vaig anar a veure un altre cop a Caldes de Montbui. No ho hauria d’haver fet. És cert que el format de concert era molt diferent. A l’escenari d’El Tingladu de Vilanova i la Geltrú l’acompanyava La Rauten Band, la banda amb qui ha gravat La clau de girar el taller, el millor disc de l’any 2015 segons la crítica dels Premis Enderrock. La guitarra, el baix, la bateria i el saxo de la Rauten Band s’acoblaven a ell, el guiaven i no deixaven que sortís volant, donant-li una aura de rocker dur ressorgit de les tenebres. Però a Caldes de Montbui, Puntí estava sol, sol amb un piano i una guitarra i amb el públic a un pam de distància.

Va sortir a l’escenari 15 minuts tard… però va sortir, i el públic, que l’esperava nerviós i impacient davant la incertesa i el misteri que sempre envolta el personatge, va poder respirar tranquil. Un altre cop, il·lusos i innocents: durant els primers deu minuts no va fer altra cosa que tocar la guitarra, improvisant i mirant al cel. Es va encendre el primer cigarro, va deixar la guitarra, i va començar un monòleg, sorneguer i irònic al principi, però desagradable a mesura que passava el temps. La idea no era dolenta: veure en Puntí tocant les seves cançons i dialogant amb el públic podia haver sigut un plaer; té un sentit de l’humor i una ironia que poden aconseguir que et petis de riure. Una combinació de música i teatre hauria resultat interessant si no fos que no vam poder gaudir ni de música ni de teatre. Perquè allò no era un guió, no era un monòleg divertit, era ell, en carn i ossos, ensenyant-nos la seva misèria interior. I tampoc era la seva música, era un reguitzell de cançons inacabades, de lletres oblidades, d’improvisacions en el seu anglès puntinià.

En algun moment semblava que arrencava i que sortia de dins la seva essència, el motiu pel qual tots érem allà, però de seguida l’esperança s’esfumava quan s’asseia a terra i renyava les pobres nenes de la primera fila perquè se’ls veien les calcetes. Això sí, vagi a on vagi, no pot evitar parlar dels seus pares amb tendresa i emocionar-se, plorant cada vegada que esmenta la seva santa mare o el seu pare:

– De vegades veig la meva mare com Shakespeare: jo estic a baix i ella està dalt. I li dic: “mare, et veig les calces!”. I ella em respon: “senyal que en porto”.

Una part del públic gaudia com mai. Rient-li a cor què vols totes les gràcies. Satisfets de veure florir la demacració del músic, una demacració que feia anys que no mostrava. I és que amb La clau de girar el taller, Adrià Puntí ens va donar una lliçó a tots: podia estar boig, fet una merda, però tot i així podia parir meravelles com aquell disc.

– Doncs bueno, anar fent i anar marxant, eh… Oi que no teniu pressa? Doncs jo tampoc! Les coses s’han d’agafar així. Però jo no vinc a explicar chistes, eh… Jo faig això per fer temps, però tranquils que el concert ja començarà… o potser no! Qui sap.

Un membre de l’organització s’estava dret al costat de l’escenari, intentant cridar l’atenció del músic, suplicant-li amb la mirada que tirés endavant, que continués amb el concert… Però quan en un moment donat en Puntí se li va dirigir sorneguer dient-li que el públic s’ho estava passant bé (“Oi que sí?”, “Sííííí!”, xisclava el públic…), l’organitzador es va rendir i li va servir una altra copa de vi.

Amb l’últim disc, molts ens pensàvem que Adrià Puntí s’havia rehabilitat, que havia aconseguit esprémer la seva follia, filtrar-la i destriar el suc més dolç de la polpa més amarga per deleitar-nos amb el bo i millor del seu interior embogit. Però Adrià Puntí no pot ara mateix oferir una regularitat artística.

És per això que una altra part del públic estàvem sofrint com mai… Al principi sí que rèiem amb el seu monòleg, esperant impacients que el concert comencés d’una vegada. Però no va començar mai.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris
  1. Molts programadors i Ajuntaments a Catalunya tenen la culpa que la cultura estancada o malalta cobri uns diners per fer el que aquest senyor va fent. Per cert….els Manels poden cobrar 35 mil euros per show. Amb aquesta quantitat de diners no puc imaginar el talent que podem perdre de gaudir.

  2. El pitjor de l’espectacle potser va ser la copa de vi que l’organitzador va oferir a l’Adrià Puntí.

    Atentament

  3. Després de llegir el teu article m´he quedat sorpresa en primer lloc de la manca de respecte per un artistàs que, crec que segurament ha estat per una manca cultura musical per la teva part, és un dels pilars de l´escena musical, poètica i pluridisciplinar, no només catalana,UNIVERSAL .
    D´altra banda, no se com pots jutjar a un “geni” com dius tu, de tenir un equilibri emocional inestable, pensa una mica, és només un “aviso para navegantes”. Les propostes d´en Puntí són amplies i no es que hi hagi dos “punti” és que en Puntí és dos, deu o cincuanta, aquesta és una de les seves grans qualitats perqué la seva creació arriba molt més enllà del que tu et penses o segurament desconeixes.
    No em vull estendre, simplement dir-te que seguir en aquesta teva linea em sembla que està molt lluny del que jo considero una profesional del periodisme.
    Ah! se m´oblidava, no se quina edat tens, quan tu tinguis 54 i et conservis com en Puntí tornem a parlar.
    Nota: Vaig anar a El Tinglado, al Molí d´Esclop i a molts i molts altres concerts d´en Puntí i he arribat a una conclusió, sempre ha projectat donar-ho tot.
    Sembla que, només és una impresió, algú té ganes de “tocar-li la pampa” a en Puntí? doncs ens trobarem i torno a enviar un “aviso para navegantes”
    Salut

  4. És molt cutre afirmar que molts dels que eren davant, al concert de l’Adrià Punti, hi eren per guardar lloc per veure els Manel. Jo mateixa i moltissima gent que no van parar de disfrutar i cantar temes nous i antics, erem allà a primera fila, per ell! Gent q fa temps q el seguim.Erem molts, que després vam desaparèixer.
    No tenen el mateix públic.
    I si, en Puntí a voltes ens fa patir, cert, i sap greu, tan de bo sempre el pogués veure com al Tinglado. Es un paio enorme i sensible, gran músic i lletrista com pocs. Va ser un gran concert…

  5. A la crònica es comparen dos concerts que justament van ser en dies consecutius. Crec que qui signa l’article intenta ser fidel als fets, al resultat diferent dels dos espectacles, sense ocultar precisament l’admiració per l’artista. No hi percebo falta de respecte ni una crítica destructiva. La pinzellada argumentativa, lícita en una crònica, és el sentiment de “patiment” que confessa haver sentit en el concert de Caldes, i que és precisament sincer perquè surt d’algú que reconeix la qualitat musical de l’Adrià Puntí, la potència de les seves lletres i la vàlua que no li nega en el panorama cultural català.

  6. No sé si se’n pot considerar una “fan” o més aviat algú que esperava en candeletes poder fer una crítica dura (“severa” en paraules de Núvol al Twitter). Del gran concert que va oferir al Tingladu, l’autora en passa de puntetes i en ressalta que Puntí va aconseguir que “els assistents (molts dels quals només esperaven els Manel i havien vingut abans per tenir un bon lloc a primera fila) acabessin aplaudint i corejant algunes cançons…”. Com si l’artista de Salt no ho petés allà a on va (L’Auditori de Barcelona, el Kursaal de Manresa, el Teatre de la Garriga, L’Atlàntida de Vic, el Born de Barcelona, el Cafè del Teatre Escorxador de Lleida, el teatre de St. Hipòlit de Voltregà, etcètera, etcètera). En canvi, del concert a Caldes intenta no deixar-se cap “detallet” per comentar en la seva crònica grollera. El principi ja promet: “Va sortir a l’escenari 15 minuts tard… però va sortir”. Si hagués començat a les 22 h en punt a mi m’hauria estranyat… La majoria de concerts, de qualsevol artista, comencen entre 10 i 15 minuts tard… En fi… Jo també hi vaig ser, a Caldes, i també vaig patir, però perquè va ser un concert diferent del que estava acostumada a veure d’en Puntí en solitari “a un pam de distància”. Va haver-hi massa monòleg o dialèctica amb el públic (per al meu gust), pinzellades de cançons i algunes cançons senceres. (Caldria destacar que el públic va encoratjar-lo perquè no fes un concert “normal” quan ell ho preguntava i també va fer cas de les peticions musicals.)
    Des del 2016 he vist set concerts d’en Puntí sol amb piano i guitarra i vuit amb la Rauten Band. Jo no els etiquetaria de “concerts normals”. Per a mi tots han sigut excel·lents i excepcionals excepte el de Caldes. M’hauria agradat —com a fan que fa veure que és d’en Puntí— haver pogut llegir alguna crítica musical seriosa de la resta de concerts d’aquesta espectacular gira (o potser només ha anat al Tingladu i a Caldes?). El que l’autora diu que va sentir en directe quan en Puntí era “jove” jo no ho vaig poder viure per edat (i penso que ella, que no deu passar dels 25, tampoc): “era una bèstia d’escenari, que magnetitzava amb una energia pròpia dels artistes tocats per una follia màgica, que aconseguia arrencar-te el que més reprimies…”, però tinc la gran sort de VIURE-HO ara, en concerts que duren gairebé 3 h. I és que aquest “tio de 54 anys” és molt generós i agradable amb el seu públic. Moltes gràcies, Adrià Puntí, per regalar-nos a cada bolo un tros d’ànima.