El concert d’Adrià Puntí que mai va començar

Adrià Puntí ha tocat a El Tingladu de Vilanova i la Geltrú i al Festival Molí de l'Esclop de Caldes de Montbui.

El cantautor saltenc Adrià Puntí ha tingut molta feina aquest cap de setmana. Divendres va tocar a l’escenari d’El Tingladu, a Vilanova i la Geltrú, compartint cartell amb pilars de l’escena musical catalana com Manel, Zoo, Aspencat, Quimi Portet i Tomeu Penya, entre altres. I dissabte, cap a Caldes de Montbui, a l’idíl·lic i íntim escenari del Festival Molí de l’Esclop. Dos concerts molt diferents. Dos resultats molt diferents. Dos Puntís molt diferents.

Adrià Puntí sempre fa patir, a tothom: a programadors i organitzadors dels concerts, als músics que l’acompanyen, als tècnics de so, al públic, als fans més fidels… sempre ens té a tots amb l’ai al cor. Per això, quan un concert surt bé, quan aconsegueix cantar totes les cançons sense desaparèixer de l’escenari, tots respirem contents i alleujats. Però si a més a més aconsegueix fer-nos cantar, emocionar-nos i acabar el concert com un artista més o menys professional, ens sentim eufòrics, orgullosos de no haver-li retirat mai la nostra confiança, convençuts que és un geni.

Amb aquesta sensació vaig sortir del seu concert a El Tingladu. Que un tio de 54 anys, amb un equilibri emocional inestable i amb anys de demacració acumulada pugui aguantar una hora i mitja de concert, sense que li tremoli la veu, movent-se per l’escenari com un Mick Jagger a la catalana i aconseguint que els assistents (molts dels quals només esperaven els Manel i havien vingut abans per tenir un bon lloc a primera fila) acabessin aplaudint i corejant algunes cançons… era tot un triomf.

Mentre tornava a casa pensava que en aquest article podria escriure, amb molt d’orgull, alguna cosa així: “És cert que Puntí ja no és el que havia sigut. Queda lluny el jove Puntí que era una bèstia d’escenari, que magnetitzava amb una energia pròpia dels artistes tocats per una follia màgica, que aconseguia arrencar-te el que més reprimies… Però, gràcies a Déu, també queda lluny aquell Puntí de fa uns anys que es presentava amb un estat deplorable als concerts, que no aconseguia acabar ni una cançó, que podia passar tota l’estona fent monòlegs incomprensibles… Adrià Puntí ha madurat, per fi podem dir adéu a aquell personatge desagradable que de cop i volta desapareixia de l’escenari a la meitat del concert.”

Que il·lusa que soc. L’endemà el vaig anar a veure un altre cop a Caldes de Montbui. No ho hauria d’haver fet. És cert que el format de concert era molt diferent. A l’escenari d’El Tingladu de Vilanova i la Geltrú l’acompanyava La Rauten Band, la banda amb qui ha gravat La clau de girar el taller, el millor disc de l’any 2015 segons la crítica dels Premis Enderrock. La guitarra, el baix, la bateria i el saxo de la Rauten Band s’acoblaven a ell, el guiaven i no deixaven que sortís volant, donant-li una aura de rocker dur ressorgit de les tenebres. Però a Caldes de Montbui, Puntí estava sol, sol amb un piano i una guitarra i amb el públic a un pam de distància.

Va sortir a l’escenari 15 minuts tard… però va sortir, i el públic, que l’esperava nerviós i impacient davant la incertesa i el misteri que sempre envolta el personatge, va poder respirar tranquil. Un altre cop, il·lusos i innocents: durant els primers deu minuts no va fer altra cosa que tocar la guitarra, improvisant i mirant al cel. Es va encendre el primer cigarro, va deixar la guitarra, i va començar un monòleg, sorneguer i irònic al principi, però desagradable a mesura que passava el temps. La idea no era dolenta: veure en Puntí tocant les seves cançons i dialogant amb el públic podia haver sigut un plaer; té un sentit de l’humor i una ironia que poden aconseguir que et petis de riure. Una combinació de música i teatre hauria resultat interessant si no fos que no vam poder gaudir ni de música ni de teatre. Perquè allò no era un guió, no era un monòleg divertit, era ell, en carn i ossos, ensenyant-nos la seva misèria interior. I tampoc era la seva música, era un reguitzell de cançons inacabades, de lletres oblidades, d’improvisacions en el seu anglès puntinià.

En algun moment semblava que arrencava i que sortia de dins la seva essència, el motiu pel qual tots érem allà, però de seguida l’esperança s’esfumava quan s’asseia a terra i renyava les pobres nenes de la primera fila perquè se’ls veien les calcetes. Això sí, vagi a on vagi, no pot evitar parlar dels seus pares amb tendresa i emocionar-se, plorant cada vegada que esmenta la seva santa mare o el seu pare:

– De vegades veig la meva mare com Shakespeare: jo estic a baix i ella està dalt. I li dic: “mare, et veig les calces!”. I ella em respon: “senyal que en porto”.

Una part del públic gaudia com mai. Rient-li a cor què vols totes les gràcies. Satisfets de veure florir la demacració del músic, una demacració que feia anys que no mostrava. I és que amb La clau de girar el taller, Adrià Puntí ens va donar una lliçó a tots: podia estar boig, fet una merda, però tot i així podia parir meravelles com aquell disc.

– Doncs bueno, anar fent i anar marxant, eh… Oi que no teniu pressa? Doncs jo tampoc! Les coses s’han d’agafar així. Però jo no vinc a explicar chistes, eh… Jo faig això per fer temps, però tranquils que el concert ja començarà… o potser no! Qui sap.

Un membre de l’organització s’estava dret al costat de l’escenari, intentant cridar l’atenció del músic, suplicant-li amb la mirada que tirés endavant, que continués amb el concert… Però quan en un moment donat en Puntí se li va dirigir sorneguer dient-li que el públic s’ho estava passant bé (“Oi que sí?”, “Sííííí!”, xisclava el públic…), l’organitzador es va rendir i li va servir una altra copa de vi.

Amb l’últim disc, molts ens pensàvem que Adrià Puntí s’havia rehabilitat, que havia aconseguit esprémer la seva follia, filtrar-la i destriar el suc més dolç de la polpa més amarga per deleitar-nos amb el bo i millor del seu interior embogit. Però Adrià Puntí no pot ara mateix oferir una regularitat artística.

És per això que una altra part del públic estàvem sofrint com mai… Al principi sí que rèiem amb el seu monòleg, esperant impacients que el concert comencés d’una vegada. Però no va començar mai.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació