El Club Monteverdi obre les seves portes

15.03.2017

Hi ha una pregunta que recorre, com un fantasma, les consciències de tots els programadors de música i també als gerents d’orquestres i sales de música clàssica: com es poden atreure “nous públics” – sigui el que sigui això – i com motivar a la gent jove a que escolti aquest repertori? Molts, en aquests últims anys, aposten per la modificació de formats: renovar-se o morir.

I en aquest context es pot entendre l’atrevidíssima proposta de Vox Harmonica presentada el passat 12 de març al Teatre el Maldà, el “Cabaret Monteverdi”. Tenint com a fil conductor un bar de copes i còctels, els perfils de tinder o gayromeo com a noves formes de lligar i molta desimboltura, el sextet ens va oferir una nova imatge de Monteverdi. O, potser, no és nova de cap manera, sinó que fa que el rerefons de la música de Monteverdi de cop i volta ens continuï dient coses a la nostra època. La creença que la seva música és quelcom “bonic”, “relaxant”, etc… no es correspon a la potència de la descripció que fa –amb els seus mitjans– de la sensualitat, el complexíssim món emocional i l’amor no necessàriament pur i impol·lut, sinó travessat per la carn. Ariadna, Orfeo, Poppea, Neptuno o Euridice eren, de cop i volta, perfils de xarxes socials de contactes i exploraven les seves personalitats a través de la música. Es tocaven, es seduïen, exploraven el seu desig. I funcionava meravellosament bé. Per exemple, el Pur ti miro, un dels hits de Monteverdi –on el “sí sí sí” no és, precisament, quelcom cast, sinó amb molta probabilitat l’expressió de l’orgasme-, que quasi sempre es canta com una espècie de balada renaixentista, aquí va prendre seriosament el costat carnal de la música, de vegades espiritualitzada excessivament i allunyada del seu origen, que és allò més terrenal. És, sense cap mena de dubte, un Monteverdi més fidel que algunes de les versions més pedants de l’assumpte –se’ns oblida, moltes vegades, que la moral tan rígida en matèria amorosa és alguna cosa posterior i, especialment, marcada pel nostre concepte d’amor romàntic vuitcentista?– però no apte per aquells que esperen un concert de gent seriosa i vestits amb frac. Aquí, Monteverdi es canta amb texans i amb pinta de hipster. Perquè és la forma de fer que la música –en general– no quedi com a alguna cosa petrificada, com a quelcom mort, sinó que tingui alguna cosa a dir al present. Per això, pels més escèptics: no, no hi va haver una banalització de Monteverdi. Més aviat el contrari. El seu gest d’irreverència, potser, doni la clau d’allò que amaga la seva música i la protegeix, precisament, que aquells que es creuen guardians del que té de falsament immaculat.

I tot això sense perdre ni un bri de qualitat musical. Vox Harmonica el formaven, per aquest projecte, Anaïs Oliveras, soprano, Eulàlia Fantova, mezzosoprano, Mariona Llobera, alto, Carles Prat, tenor, Antonio Fajardo, baix i Edwin Garcia tiorba. Destaco, especialment, el treball d’Anaïs Oliveras, amb un vibrato delicadíssim i una deliciosa conducció de les veus; i la feina d’Antonio Fajardo, que va demostrar grans dots pel teatre que, units a la seva potència vocal, feien dels seus personatges quelcom hipnòtic.

Aquesta proposta és un revulsiu. No només revisa la música de Monteverdi, sinó que fa una pregunta a tots els que estem al món de la música sobre la direcció que han de prendre els concerts. Els músics interactuaven amb el públic, el convidaven a una copa de cava al començar –per fer-nos sentir dins l’ambient de bar on succeïa l’escena–, reien, ballaven: es divertien tant que ens ho van transmetre i van tenir a tot el públic somrient de principi a fi. Això de somriure en un concert és un fet que se’ns oblida de vegades en els entorns habituals de clàssica, on sembla que el músic, com un funcionari de torn, arriba, toca i marxa, tractant en la mesura de les seves possibilitats de donar a allò que fa una aura de serietat suprema que segueixi alimentant la idea que la música clàssica és complexíssima, dificilíssima, i que només s’obre per a alguns agraciats – que no vol dir que coincideixi amb qui pugui pagar les entrades.

Aire fresc, això és el que ha portat el Club Monteverdi a l’obrir les seves portes! Xin, xin!