El cel estàtic (en aparença) de Ricard Mirabete

27.10.2016

Davant seu, la vida és un cel estàtic,/ no menteix ni somia./ Irromp de sobte… Aquests versos pertanyen al llibre Cel estàtic d’elevadors (Editorial Gregal), el darrer lliurament poètic de Ricard Mirabete (Barcelona, 1971). El llibre s’acompanya d’unes suggerents fotografies en blanc i negre de Carles Mercader Fulquet, que remarquen amb més intensitat les imatges poètiques de Mirabete.

Ricard Mirabete | © Ariana Nalda

Ricard Mirabete | © Ariana Nalda

Una mirada atenta al cel ens fa veure de seguida el seu moviment (allò que irromp de sobte), tot i la seva aparença estàtica. El cel no es mou de lloc, sembla, però hi bull tanta vida: biològica, atmosfèrica, dinàmica d’energies en harmonia o en xoc, coloracions en les diferents hores del dia, senyals del pas de les estacions…

I més: el cel és metàfora d’un no-lloc, o d’un altre món on la imaginació humana situa allò que creu bo i bell, i que per als romàntics era el mateix, ja que el cel és l’hàbitat imaginari d’un paradís que alhora que és metafísic, és a dir, situat més enllà de la corporalitat, és també físic: sentir-se bé és estar al cel.

Però podem anar encara més lluny en aquesta meditació en veu alta sobre el leit motiv d’aquest poemari de Ricard Mirabete. En l’imaginari col.lectiu de la humanitat, i en això coincideixen tantes creences menys l’egípcia, que jo sàpiga, el cel es considera figura del principi masculí, així com la terra es considera figura del principi femení. I si en la regió de la terra hi ha tremolors o terratrèmols, també n’hi ha el la regió del cel, tal com diu William Blake en un dels seu versos: colèrica regió de les estrelles. I és que el cel, si ens atenem a un relat indi de la creació, és, amb la terra, una de les meitats de l’ou còsmic, imatge de l’origen del món.

El cel, la cúpula celeste, se situa per damunt dels nostres caps. Dempeus damunt la terra, els humans mirem enlaire en una doble manera de mirar: mirem el concret i l’abstracte. Aquesta manera de mirar és exactament la que llegim en el conjunt de poemes El cel estàtic d’elevadors, de Ricard Mirabete. Poemes d’aparença abstracta però que descriuen el concret. Tot el poemari de Ricard Mirabete destil.la aquesta doble mirada que al capdavall és una de sola, ja que el concret i l’abstracte estan en la mateixa polaritat de l’existència. Per aquest motiu, en un dels seus versos diu Mirabete: Del temps només en sabem l’inici/ i un dels seus enigmes. Som on som perquè hi ha terra i hi ha cel, i som fets de la naturalesa de l’una i de l’altre, però en última instància som una sola cosa, com l’ou còsmic.

Deia Miquel Martí i Pol que la poesia és una actitud davant de la vida, una pràctica. Sí, la poesia és una manera de veure i de viure el món i cada poeta hi posa la seva veu, com en una gran simfonia. El lector i la lectora de Cel estàtic d’elevadors trobarà en Mirabete una poesia amarada d’una filosofia de la vida que ve d’Heràclit, i que es desplega en el poema Spirit on the water, justament dedicat a Bob Dylan, recent i controvertit premi Nobel de Literatura, i que participa de la mateix sentir filosòfic: Si som l’aigua que passa/ per què aturar-s’hi? Sóc jo./ Centre des de l’aigua,/ somni concèntric, extasiats./ Besa l’aigua. Som purs…

L’element líquid de l’aigua, l’embolcall del centre o de l’esperit de l’aigua, passa. Roman, però, l’essència de l’aigua com la vida de què som fets, la nostra mare i el nostre pare natura que es manifesten en l’aigua, en nosaltres, en el corrent de la vida. Som buit, diu Mirabete en el mateix poema on també reclama romandre a l’aigua, és a dir, en la vida que flueix. I tot és tan exacte: som en el fluir com som en el centre, en l’esperit de l’aigua.

Som en l’aigua que flueix, i nedem en aquests símbols blaus, com expressa Mirabete en una figura poètica. Nedem en la vida que corre sota un cel estàtic que, sobretot en pobles i grans ciutats, sovint apareix habitat d’elevadors reals: escales, grues, pals i fils de telèfon, torres i alts edificis que s’enfilen al cel… Però també hi ha elevadors que s’enfilen al món, no menys real, de l’imaginari: somnis, creences, utopies, esperances, cels interiors.

I el poeta és al mig de l’escala, la real i la imaginària, pujant i baixant graons, ara impregnats de terra ara impregnats de cel en la dinàmica de la vida absoluta i relativa, abstracta i concreta. El cel estàtic, imatge de l’absolut de l’existència, pren forma concreta en el real de la Vida manifestada (l’autor l’escriu amb majúscula en més d’un vers) que es vesteix de llarg i es fa tan curta. Quines figures poètiques més belles, aquestes de Mirabete, per dir-nos que la Vida esdevé, i que en ella, tal com es mostra, tot sembla que sigui ara.

I, sí, tot és ara, tot esdevé ara mateix, lectora, lector que llegeixes aquest comentari en veu alta sobre Cel estàtic d’elevadors. Mireu si ens ha dut lluny, la poètica de Ricard Mirabete en aquella actitud davant la vida que és la de no ser-hi en va, de contemplar-ne i de viure’n el paisatge físic, però també el paisatge metafísic. El poeta ho diu amb paraules contundents: Res no declaro sinó que sóc afirmat. Afirmat en la vida i en una escriptura que, en la seva formalització, vol agermanar classicisme i avantguarda en grafits de sang sota un cel estàtic d’elevadors. El dinàmic i l’estàtic en harmonia i la poesia com a vehicle d’una forma humana de permanència.