Damià Bardera carrega contra el catalanet-urbanita

20.05.2013

Hi ha molts tipus de catalanets, però el que ens interessa ara és el catalanet-urbanita. Com que avui dia no està gaire de moda presentar anàlisis amb deixos essencialistes, direm que ser catalanet-urbanita no és una propietat ètnica, cultural o identitària del subjecte, sinó una manera d’ésser-en-el-món. Vull dir: no cal que una persona hagi de ser (o sentir-se) catalana, ni viure a ciutat, ni menjar pa amb tomàquet per ser un catalanet-urbanita. Només cal que s’ho cregui i actuï en conseqüència: vestimenta, tallat de cabells, cerveses Estrella Damm, manera de parlar, etc.

Damià Bardera Poch

El catalanet-urbanita, gràcies a internet i les noves tecnologies, forma part d’una determinada comunitat emocional, això és, la comunitat d’aquells que, tot i no agradar-los les etiquetes, en fan servir d’estrangeres no pas per definir-se (són éssers massa complexos per autoetiquetar-se), sinó per identificar el seu estil de vida: indie, hipster, trendy, cool… D’aquesta manera, el catalanet-urbanita viu en la ficció constant de fer de les seves necessitats virtuts. Vull dir: com que no tenen calés per comprar-se un cotxe, resulta que anar amb bici mola molt; com que literàriament no tenen res substancial a dir, la millor literatura és sempre aquella que parla d’altra literatura o del (seu propi) procés creatiu, això és, la metaliteratura; com que tenen una formació esquifidament eclèctica, aleshores tota mostra d’erudició o intel·lectualitat és pedanteria.

A més d’això, el catalanet-urbanita és molt actiu a les xarxes socials i està permanentment connectat amb la resta de catalanets-urbanites; solen ser de classe mitjana; van de desmenjats per la vida; segueixen les modes; són cínics i es rebolquen en el seu propi cinisme; assisteixen a actes de tota mena ––menys als actes polítics–– i consumeixen molta cultura.

El catalanet-urbanita, en definitiva, és la versió actual de l’activista-literari-polític dels anys setanta, en són la versió en negatiu: apolítics, lleugers, no-transcendentals, low cost i usufructuaris d’una ironia superficial, de circumstàncies. El catalanet-urbanita, igual que l’activista-literari-polític dels anys setanta (vegi’s l’article de Josep Maria Fulquet La revolta poètica) també sap on és la menjadora, oh i tant si ho saben. Ells són la saba nova que rellevarà  el funcionariat cultural que ha fet carrera en aquest país durant massa anys. I si no, temps al temps.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Mancaria afegir el català (que no catalanet) comissari, que havent de omplir quatre ratlles, opina d’altri que no sigui ell mateix emprant les mediocritats inherents a totes les persones (ço també tots els catalans, en tant que persones), esterotips, mitges veritats amb criteris amplis, i òbviament rancúnies a causa d’alguna dissort personal. Semblaria pensament del català comissari que tots els catalanets són iguals però n’hi alguns de més iguals que altres.

    Un cop anava el Pepe Rubianes en un taxi, i el taxista es queixà d’uns obrers que tallaven el trànsit, segons explicacions del mateix Rubianes, potser pensant que ell , com a empresari taxista, estava a l’alçada de l’Emilio Botín respecte aquells manifestants.

  2. Retroenllaç: Metaficció i onanisme | Crítica de la crítica