El català infantil està de rebaixes?

12.03.2016

Ignasi Moreta es preguntava, després de penjar a Twitter i Facebook una rondalla adaptada el 1951 per Joan Sales sobre el Drac de Banyoles, si el català de la literatura infantil està de rebaixes, i comparava el model de llengua de l’escriptor amb l’actual: “Hem renunciat a la riquesa idiomàtica? O hem fet l’únic que es podia fer, d’acord amb el principi de realitat?”.

 

Il·lustració del llibre 'El drac de l'estany' (Baula Edicions) realitzada per Cinta Vidal

Il·lustració del llibre ‘El drac de l’estany’ (Baula Edicions) realitzada per Cinta Vidal

El fragment de conte que ha reproduït pertany al recull Rondalles gironines i valencianes, que Joan Sales va adaptar a partir de les que havien publicat mossèn Lluís G. Constans, per a les de Girona, i les de l’Editorial Torre, per a les valencianes. En el cas del fragment del conte sobre el Drac de Banyoles, hi trobem paraules com corsecar, esgarriar, ratapinyada, emmetzinar, bruel, contorn, encantament, ajocar, botre. Davant d’això, l’editor ha fet la següent afirmació: “Quan veig el català d’aquesta adaptació de Joan Sales per a infants (1951) penso que potser hem fet massa rebaixes”.

El comentari ha generat tot de reaccions. Eva Piquer, Jaume Cela, Dolors Bramon, Gregori Luri i Lourdes Godoy, entre d’altres, s’han afegit al debat a Facebook, mentre que Enric Gomà, Adrià Pujol o Narcís Garolera l’han seguit des de Twitter. Alguns traductors i lingüistes es mostraven a favor de la tesi de Moreta, com Eva Piquer, Maria Llopis Freixas o Lourdes Godoy, mentre que Gregori Luri suggeria la següent pregunta: “No us heu preguntat per què ja no es llegeix El zoo d’en Pitus malgrat estar recomanat per a nens a partir dels 8 anys?”. Jordi Martín, al seu torn, ha subratllat la contribució d’Albert Jané com a exemple de riquesa desacomplexada: “Això de les rebaixes és un mal favor a la llengua (per no dir una putada). Però també hauríem de mirar com es parla: cauen les preposicions, cauen els pronoms, i aquesta alopècia és un símptoma de decrepitud, i després de la decrepitud ja sabem el que hi ha”.

Jaume Cela, que també s’hi ha afegit, ha escrit: “Tenim prou coneixement per emetre judicis d’aquesta mena sobre la literatura infantil? Encara resultarà que tothom llegeix llibres infantils. Si més no, a mi no m’ho sembla. Més aviat crec que la literatura infantil actual continua sent poc coneguda i poc valorada i mirar enrere sempre és una situació fàcil”. Com a editor, Ignasi Moreta, que és del parer que hi ha més preguntes que respostes, assegura que no vol menysprear el que s’està fent, sinó contribuir modestament a la literatura infantil en català: “Sóc el primer a defensar un català que no allunyi el lector, en la línia de les recomanacions de Pla Nualart i de la major part de caps d’edició dels mitjans de comunicació catalans. Però quan veig textos amb la riquesa expressiva del de Sales, em pregunto si no hem baixat una mica massa l’ambició lingüística”.

Vicent Sanz Arnau, al seu torn, considera que un text com el de Sales li “pareix inassequible al públic infantil català” i afegeix que “si això suposa rebaixes, benvinguts a la realitat”: “El dilema és continuat, i enriquidor”, conclou. L’editor de Fragmenta li ha respost que, tot i que la realitat és la que és, “poster podem combinar principi de realitat i principi del plaer (no tot ha de ser possibilisme). I podem reflexionar sobre què ha passat en seixanta anys perquè una prosa com la de Sales (no Riba, no, Sales!) avui resulti inassequible”.

A Twitter, en canvi, Enric Gomà s’ha mostrat a favor d’un ús del català que estigui a l’abast i d’allunyar-se d’un camí que “ens conduïa al felibritge”, ja que com a “lector i escriptor per a nens” considera que el català d’aquelles rondalles de Sales és massa elevat. “Làmpada per llum és un cas clar”, ha reblat —terme que no apareix al conte de Sales.

Tanmateix, com apunta el mateix Moreta, les rondalles anaven acompanyades al final d’un glossari de nou pàgines on aclaria el significat de paraules i fraseologia més difícils: “Potser, doncs, ni el català dels nens de 1951 era tan ric ni el dels nens del 2016 és tan pobre”, remata Moreta. Potser, com apunta Lourdes Godoy el que pretenia Sales era fer-los llegir textos de qualitat perquè l’aprenguessin i s’hi familiaritzessin. El debat està servit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

18 Comentaris
  1. Molt bé, Griselda, moltes gràcies per la citació. El debat amb l’Ignasi va continuar ena quests termes:

    “Vicent Sanz Arnau: Si hem de pensar en termes d’empobriment idiomàtic posem-nos a parlar llatí. Potser el fons de la qüestió és si als clàssics se’ls ha d’adaptar o no per donar-los a conèixer als primers lectors. És un enfocament diferent de la mateixa qüestió.

    Ignasi Moreta: Home, el primer tema jo no el plantejaria així. No tota evolució és bona ni respon als mateixos mecanismes. Jo diria que és lícit parlar d’empobriment idiomàtic i és lícit també plantejar-se la necessitat de posar-hi límits. Sense que això impliqui la nostàlgia d’arcàdiques edats d’or inexistents.

    Vicent Sanz Arnau: Tens raó: era una exageració. L’empobriment lingüístic és evident. Sobretot si tenim en compte que només al Principat són de família calanoparlant el 35 % dels infants. Aquesta és la realitat i la missió de la literatura infantil és contribuir a assegurar els drets lingüístics dels catalans, que es basen en el coneixement de les dues llengües oficials, a dia d’avui. Vol dir que el català s’ha d’ensenyar tot sovint com a segona llengua.

    Vicent Sanz Arnau No és l’única missió ni segurament la més important.

    Ignasi Moreta Totalment d’acord, Vicent!”

  2. “…em pregunto si no hem baixat una mica massa l’ambició lingüística”… Baixar o abaixar? És que si els que parlen “d’ambició lingüística” en deixen anar d’aquest calibre pleguem, francament.

      • “Hem abaixat l’ambició”. Cap problema a cantar la palinòdia. Amb aquest ús transitiu ha de ser “abaixar”.

        Els que debatem sobre llengua no estem exempts d’errades lingüístiques en els nostres escrits, i més en la immediatesa de les xarxes socials (d’on procedeix l’errada). Fabra era el primer a consultar el seu diccionari…

        • Gràcies per la resposta. Admiro el vostre treball intel·lectual (excel·lent el llibre de Maragall) i la bona feina editorial que dueu a terme.
          M’ha semblat que no ho havia dit amb correcció i d’aquí la palinòdia. Em sembla que estem tots una mica histèrics amb això de la llengua. És una de les creus que hem d’arrossegar els catalans.
          Gràcies de nou.

  3. L’histerisme lingüístic ens impregna i amara… Ara toca el torn als llibres infantils, però el debat sobre el futur de la llengua emergeix periòdicament. No és nou. I del futur de la llengua en surt un altre debat, que fa referència al model de llengua i que també és recurrent, per bé que amb el pas dels anys en canvien les etiquetes: apocalíptics vs integrats, català heavy vs light, etc. Ara tocael catanyol i el castalà. En fi…

  4. Referent a si el català està de rebaixes, hi estic plenament d’acord. Quan empobrim el llenguatge per a fer-lo més assequible al públic infantil, els estem fent un trist favor. A més, paraules com les que surten al llibre versionat per Joan Sales, potser es desconeixen a les grans ciutats, però si ho pregunteu en ambients rurals: esgarriar, ratapinyada, bruel, contorn, ajocar… la canalla sap perfectament què vol dir.
    S’ha caigut a la trampa de simplificar els textos per tal que els nens i nenes no s’avorreixin llegint. Aquest empobriment que es va potenciant, en molts casos, durarà tota la vida.
    Alegria Julià Escriptora i Mestra jubilada

  5. Sempre he vist que el llenguatge destinat a la canalla és més simple que el que està destinat a un públic adult. Malgrat tot, hem d’anar recuperant paraules que ara per ara semblen haver passat a millor vida per causa de ser massa complicades i assemblar-se poc a la llengua del veí del costat oest. Les reflexions sobre la qualitat de la llengua són necessàries però de vegadez sembla que en fem un gra massa

  6. Jo, una àvia de 80 anys, disfruto enormement amb les vostres discussions, i, havent après el català d’oïda, començant a parlar-lo als 35 anys, us deixo el meu pensament sobre les dues llengües.
    Les dues son dolces perquè les he aprés amb l’amor de les persones que les parlaven, i, com a à via, que ja sabeu que ens semblem molt als infants, us he de dir que quan sento una paraula nova desperta en mi alguna cosa, estic segura que als infants els hi passa el mateix i, segons com se li hagi dit, la repeteix i la recorda. la rebaixa, ¿no estarà en l’adult que la pronuncia amb pesantor?. Gràcies per totes les aportacions que he llegit, especialment a tu, Ignasi pder la teva humanitat

  7. Aquest és, sens dubte, un debat inacabable i enfondit històricament. Hi ha molts factors en joc, entre els quals tanbé el del procés tan manifest d’implantació dels anglicismes no sols en el català.
    Si pouem molt, segurament que sense el substrat profund d’aquesta polèmica, potser encara no haurien nascut les llengües romàniques derivades del llati. Però si lamentem que aquesta llengua originària hagi desaparegut del coneixement de les actuals generacions, a mi no em fra cap il.lusió que poc a poc anem degradat, ergo afeblint, ergo matant, la nostra llengua.
    No sé si- tot plegat nomes és qüestió del “poc”, el “molt” o el “massa”. Però a la fi, com a pare, i ara també avi, vull per als meus descendents el millor en tots els aspectes de la seva existència, entre ells, no cal dir-ho, el coneixement i ús més savi, idoni i autèntic de la seva/meva llengua catalana; no el més còmode i fàcil. O sigui que m’apunto al criteri de Moreta -en témer el “massa”- sense que això vulgui dir ni involució vers el “felibritge” com apunta exegeradament i demagògicament un polemista, ni oblit de que tota llengua és un cos viu. Jaume Comellas

  8. Sí, per desgràcia, el català està de rebaixes. He estat mestre durant quarant anys durant els quals he pogut comprovar fins a quin punt anàvem abaixant el llistó pel que fa al nivell del català.
    Durant aquests anys ens hem preocupat només de la quantitat: augmentar el nombre de parlants, fer enquestes i procalmar als quatre vents que el català tenia una salut de ferro, sense adonar-nos que s’anava esllanguiint dia rere dia. En Gregori Luri ens pregunta per què ja no es llegeix El Zoo d’en Pitus malgrat estar recomanat per a nens de 8 anys. No sé quina deu ser la seva resposta. La meva és aquesta: perquè els primers que tenen un nivell de llengua deplorable són, per desgràcia, els mestres. Quan un mestre diu a un alumne “posa’t aquí de peu” o “se li ha caigut el llapis” o “n’hi ha molts llibres” és que tenim un problema. Això també explica perquè en funció del mestre que tenen al davant, un mateix llibre de lectura pot engrescar i entusiasmar als alumnes o trobar-lo una llauna. És possible llegir amb nens de 10-11 anys una adaptació de la Ilíada o de l’Odissea i s’han entusiasma, a pesar del vocabulari gaenuí i poc corrent. L’escola ha d’elevar el llistó, no abaixar-lo! Si tot el que els ofereix l’escola ja ho saben i ja ho entenen, aleshores per què cal que vagin a l’escola? A quin mestre se li acudiria d’eliminar les restes o les divisions de l’àrea de matemàtiques perquè són massaa complicades i els alumnes no les entenen?

  9. Si us plau, que algú explique al tal Sanz que una cosa és escriure en un model de llengua realista i una altra és escriure aberracions ben grosses com ara “se’ls ha d’adaptar”.

  10. És interessant això del “principi de realitat”. Això no és cosa dels petitburgesos? Què vol dir “realitat”? La “realitat” és un en si transcendent?

  11. El català dels contes infantils s’ha de cuidar, sobretot quan es tracta de traduccions que noto que es fan massa ràpid. Aquí les editorials són molt diferents, n’hi ha que es nota que no tenen temps ni ganes d’invertir-hi gaire diners i et trobes un textos aberrants. N’hi ha que treballen amb molta més cura, i segur més temps. Sort que la meva filla encara no sap llegir i jo puc corregir-ho sobre la marxa, però quan comenci a llegir ella ja no m’hi podré ficar. A l’hora de comprar, t’hi has de fixar molt per a poder destriar el gra de la palla.
    I sobre el fet de voler facilitar la lectura als nens, simplificar el llenguatge no és la manera. Que bé que s’ho passen els nens quan descobreixen una paraula que no coneixien, i la repeteixen cinquanta mil vegades fins a assimilar-la. És precisament amb la lectura on tenen la possibilitat d’ampliar vocabulari, on surten expressions que potser no són les de la família i que eixamplen la visió de llengua. Deixeu-me que digui que en qüestió de riquesa del llenguatge m’agrada molt la sèrie de TV3 del Mic, “justa la fusta” porta la meva filla de cap, i és el que ha de ser!

  12. El zoo d’en Pitus en part no es llegeix perquè la història ja no correspon al gustos d’uns nens que han vist potser no “joc de trons” però si “porca misèria” o shin-chan i no “los chiripitifláuticos” y “los payasos de la tele”

  13. No parlaré de contes perquè no sé si és extrapolable, però pel que fa a sèries de televisió, és més que evident que s’ha abaixat el llistó moltíssim en tansols 10-15 anys i d’una manera totalment idiota, injustificada al meu parer. Us asseguro que els nens apreníem més català amb les sèries del club super 3 que a l’escola. Potser no saps què vol dir una paraula, però l’entens al moment pel context, i d’aquesta manera l’aprens.

  14. És paradoxal que fos, justament, Joan Sales -defensor de l’acostament del català literari a la parla col·loquial- qui se servís d’un lèxic poc comú, en uns textos adreçats als infants. Amb nou o deu anys jo em delectava en la lectura del volum “Rondalles”, publicat per en Sales el 1949. Esclar que, abans de cabussar-m’hi, el pare me les havia llegides abans d’anar a dormir…