El cas Víctor Amela

Bernat Puigtobella ha publicat “El símptoma Víctor Amela”, un penetrant article sobre la polèmica suscitada per la concessió del premi Ramon Llull a Víctor Amela. Els seus raonaments són d’una gran solidesa i d’una claredat meridiana, malgrat la dificultat de la qüestió, perquè: ¿Com explicar que un home dotat d’una tan discreta competència verbal en la nostra llengua, es vegi compensat amb una tal excel·lència en el seu registre escrit que el dugui a guanyar el prestigiós guardó, amb els 60.000 euros de marres?.

Ens cal recordar que un símptoma és, en la terminologia freudiana, la solució de compromís entre una pulsió o força inconscient que es vol manifestar i, la força de repressió associada a la censura, que li ho impedeix de fer obertament, de manera que només es pot expressar de forma simbòlica. La literatura catalana s’ha trobat històricament –i encara s’hi troba, especialment a l’Aragó, el Pais Valencià, i a les Illes- sotmesa a una tal quantitat de tensions, repressions i censures polítiques, socials i econòmiques que, inevitablement, ha d’anar acumulant tota mena de símptomes neuròtics que es manifesten simbòlicament en forma de frustracions, deliris, negacions, projeccions, tendències autodestructives i sublimacions. El cas Víctor Amela n’és un botó de mostra.

Des del vell Hesíode i l’Ió platònic hom considera que els camins de la creació artística són tan misteriosos que em guardaré de fer judicis poc fonamentats sobre el llorejat escriptor. Tanmateix, he de confessar que fa temps que m’incomoda la seva permanent voluntat d’estar a missa i repicant, la seva doble vida de Jekill i Hyde que consisteix en glosar, cap al migdia, la vida i miracles de la Pantoja i la Belén Esteban, per convertir-se cap a l’hora de les bruixes en tertulià literari de la Bibiana i el Puntí, posem per cas.

El seu llibre, La filla del capità Groc, no apareixerà fins a primers de març, però el propi autor ens ha avançat que es tracta d’una novel·la històrica de caràcter romàntic, pel fet que passa al segle del Romanticisme, pels seus personatges excessius i apassionats i pels seus impressionants escenaris, els Ports (de Morella, de Beseit o de Tortosa, tres denominacions diferents per a un mateix massís muntanyós). Sense incórrer en un spoiler, podem dir que el personatge central és Tomàs Penarrocha, “el Groc del Forcall”, un antic oficial de Ramon Cabrera, la gran figura del carlisme català. Després de la primera carlinada, el Groc intenta tornar a la vida civil, a la seva vila natal, però es veu abocat a l’errància i la violència, a un seguit d’aventures i desventures que culminen en una mort violenta als trent-nou anys, segons recollirà en un manuscrit el seu gendre Josep Bordàs –casat amb la Manuela, la filla del capità Groc.

A partir d’aquestes consideracions podem intuir que és posible trobar una veritat literària en l’obra d’Amela. El seu avi patern era natural del Forcall i, com explica l’autor, en els estius passats a la vila dels Ports va conèixer la figura llegendària del Groc, a través de les antigues contalles i anècdotes més o menys apòcrifes. La seva potència simbòlica fa que que actualment encara sigui present a la vila, a través de l’Associació Cultural el Groc. I el personatge que per a la historiografía liberal fou un lladregot i un assassí, entre els carlins era un heroi, una mena de Serrallonga. O de Panxampla, que seria el contrapunt tortosí del forcallenc, un bandoler generós o un carnisser despietat, segons les versions, en tot cas un personatge que encara avui és recordat pel jovent, per donar nom a un actiu casal de l’esquerra alternativa independentista del Baix Ebre.

Amela ha comentat que ha hagut de consultar els seus familiars del poble per treure l’entrellat de les seves peculiaritats dialectals, derivades de l’aïllament concomitant a la vida de la muntanya. Crec que fa dues afirmacions poc fonamentades, perquè, en primer lloc, qualsevol dialectòleg li demostrarà que la llengua del Forcall és exactament la mateixa varietat que que es parla a tota la serralada: a Morella (els Ports), Vall-de-roures (Matarranya), Horta de Sant Joan (Terra Alta), Paüls (Baix Ebre), la Sénia (Montsià) o Rossell (Baix Maestrat). I és perquè, en segon lloc, les muntanyes aïllen en relació a les valls o les planes, però són unitats orgàniques d’intercomunicació, i el Massís dels Ports constitueix aquesta unitat a cavall de tres antics països, Catalunya, Aragó i el País Valencià, que són el mateix país: la vasta zona de 800 quilòmetres quadrats de serres, pics, cingles i vallades on conflueixen aquestes comarques. Al Tossal del Rei, un túmul marca el punt de partió dels tres regnes de la Corona d’Aragó. Al primer diumenge d’octubre, cada any hi ha una trobada i una festa per commemorar que, sota la superficial divisió administrativa, hi ha una mateixa gent d’una mateixa cultura que ha compartit una història comuna, sovint marcada per la tragèdia.

Sobre la història tràgica d’aquestes terres, l’historiador flixanco Josep Sánchez Cervelló, catedràtic de la Rovira i Virgili, ha construït una teoría explicativa molt interessant a Les guerres napoleónica i carlistes a la frontera de Catalunya, el País Valencià i Aragó (1808-1939), editat a Onada edicions (Benicarló, 2015). Cal partir de la idea que la història del Groc s’ubica a les muntanyes del territori ebrenc, amb un riu impressionant –fins no fa gaire: el tercer més cabalós de la Mediterrània, després del Nil i el Roine- i que els Ports i l’Ebre acumulen una llarga tradició d’insurgència lligada, sobretot, al carlisme.

Nascut dels moviments contrarevolucionaris relacionats amb la Santa Aliança (1815-1848), desenvolupat a les tres carlinades (1833-1876), fins entroncar amb la Dictadura de Primo de Rivera, la República i el cop d’estat de Franco, el carlisme va arrelar amb força durant cent anys a les Terres de l’Ebre on, a més, va tenir dos paradoxals germans desnaturalitzats, el republicanisme federal i l’anarquisme. Perquè, malgrat les seves profundes diferències, aquests tres moviments arrelats als pobles a banda i banda del Sénia comparteixen una mateixa tendència antiestatalista. És la seva protesta contra una administració centralitzada que la gent veia com una estructura extractiva que s’enduia els fills a les guerres d’ultramar, que rapinyava els seus recursos amb la desamortització dels bens comunals i que constantment augmentava els impostos per pagar tanta guerra. Són les terres que formaven part del poderós bisbat de Tortosa, al centre de la corona catalanoaragonesa, i que la capriciosa divisió provincial de 1833 havia condemnat a la marginalitat i a la violencia estructural, com un símptoma del fracàs de la construcció de l’estat liberal espanyol –que encara no s’ha assolit.

Hi ha una magnífica novel·la que complementa els llibres d’Amela i Sánchez Cervelló. L’autor és el riberenc Andreu Carranza, premi Josep Pla 2015 amb El poeta del poble. L’obra, L’hivern del Tigre (Planeta): el general Cabrera, l’heroi romàntic de renom europeu, viu un exili daurat a Londres, casat amb una aristócrata anglesa que l’ha dut a la moderació, fins al punt de reconèixer el rei Alfons XII. Vell i cansat, rememora les seves cavalcades glorioses i sagnants contra els liberals, que han atacat la religió i els furs i han afusellat la seva mare. El seu antic subordinat, Tomàs Penarrocha, el Groc del Forcall, va ser fidel fins a la mort als seus ideals.