El sumari Bibiana

13.06.2013

Bibiana Ballbé és una figura explosiva, d’un carisma telegènic innegable. Té un atractiu irresistible per a alguns i irritant per a uns altres. Joan M. Minguet ha publicat al seu blog Pensacions una reflexió que s’ha propagat amb força per les xarxes socials. L’article de Minguet ha suscitat tota mena de reaccions que també trobareu recollides aquí.

Bibiana Ballbè.

 

 

Minguet es pregunta: “És que la cultura s’ha d’explicar? Jo pensava que més aviat es transmetia i que això és el que la humanitat ha fet des de fa segles i segles. Ara, sembla que cal fer-ho d’una nova manera; segons el conseller Mascarell, el model de transmissió de la cultura que hem emprat des de Kant ja no serveix. Cal que una nova tropa de gent moderna, moderníssima i preparada ens faci veure el nou camí”.

 està d’acord amb Minguet però li replica: “No voleu dir que tenim el que ens mereixem? Som fills de la societat de l’aparença, de la forma predominant sobre el fons, de la imatge valent més que mil paraules; Bibiana Ballbé, Miquel Calçada o Toni Soler, per dir alguns noms aquí citats, només són una imatge rere la qual s’amaga un exèrcit de gent que treballa pel sol fet de posar en boca d’un altre allò que sap”.

 considera que la reflexió del professor Minguet està molt bé i defensa que la cultura, els ens culturals, s’han de gestionar amb rigor i professionalitat. Però discrepa de Minguet quan qüestiona el rol que ha d’assumir Bibiana Ballbè. “El que sap greu és que una vegada més la crítica qüestiona la capacitat d’una dona per un càrrec” i afegeix “el Ministre d’Educació mateix  se’l critica pel que fa, però ningú qüestiona si té prou capacitat pel càrrec sinó que se’l critica per la seva ideologia”.

Xavier Serrahima escriu a Núvol: “Si ens quedem amb la idea i deixem de banda tant el personatge com el fet circumstancial que sigui una dona, potser podrem plantejar-nos per quina raó “la cultura amb prou feines és cul”. O el que és el mateix: què és abans, l’ou o la gallina? Ens ofereixen una cultura de la frivolitat i la trivialitat perquè la reclamem nosaltres? O la reclamem perquè és gairebé l’única que ens ofereixen?”

Ramon Pardina opina sobre la qüestió. “Jo no sé si aquesta cultura és bona o dolenta, si ens porta cap aquí o cap allà, ni tan sols si és cultura o no, però he detectat fa temps que n’hi ha d’un altre tipus, que a mi em sembla més perillosa: la cultura del front corrugat, del posat seriós, transcendent, de la mà que aguanta la barbeta” i exposa “l’altre dia va morir, com tothom sap, en Tom Sharpe. En Tom Sharpe era un del millors en fer la seva feina: fer riure amb les lletres (com Bankia més o menys). I vaig pensar que si d’altra gent era premiada -amb un Premi Nobel posem per cas- per fer molt bé la seva feina amb les lletres (amb poesia, amb teatre, amb novel·les profundes i que tracten de la psique humana quan, tot sigui dit, la psique humana ja està molt ben tractada en tractats de psicologia) ¿per què no es premiava (o costava més de premiar) gent com el Tom Sharpe? I quan dic Tom Sharpe podria dir Evelyn Waugh, Quim Monzó o Monty Python, tant se val. ¿Quants premis Nobels hi ha de gent que es dediqui a escriure (bé) l’humor? ¿Quantes vegades no hem sentit a dir a un crític amb el front corrugat que una novel·la “és divertida” amb un to lleugerament despectiu o condescendent? I vaig arribar a la conclusió que era perquè feia riure, era agradable de llegir, era plaent. Apropava la lectura als lectors. Terrible”.

Jordi Galceran ha contestat Minguet amb contundència en un comentari publicat a Núvol: “Doncs a mi la frivolitat m’agrada, i també m’agraden altres coses. I intento no jutjar el que m’agrada o no en funció de quin nom hi hagi al davant o al darrera”. Més endavant afegeix: “El que segur que no m’agrada és la gent que es considera seriosa i preparada i intel·lectualment superior a la mitjana i se sent permanent i injustament bandejada pels frívols que ocupen uns pressupostos que haurien de ser per ells”.

Bernat Puigtobella reflexionava ahir a Núvol escrivint que “en la societat de l’espectacle, sembla ben bé que ja no tingui sentit fer res si les teves accions no tenen la seva corresponent representació. Per això, és normal que les institucions que han de projectar esdeveniments com el tricentenari o la gestió d’un centre cultural, pensin tant en la seva comunicació com en la cosa en si mateixa”.

Eva Comas ha sortit en defensa de Ballbè. Al seu article Brindo per la nimfa, escriu: “Bibiana Ballbè és una nimfa. Ho sento, no és cap símptoma de cultura de riota ni de hihi haha, és simplement un blanc fàcil. I ho és perquè representa el paper de nimfa, de lolita, de noia jove i frívola que enterboleix el cervell dels homes. I aquest tipus de personatge, si bé s’accepta en el món de la faràndula, es considera totalment inapropiat en el sacrosant món de la gestió política i cultural”. I afegeix: “I tant que les nimfes poden dirigir les institucions culturals. N’estic tipa de sàtirs i de taurons amb corbata que gestionen els meus diners. Brindo per la nimfa Bibiana Ballbè i desafio el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, a que li doni un espai, a que li deixi fer aquest salt elegant de la faràndula a la gestió cultural”.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Detesto la pàmfila de la Bibiana Ballbè i, sobretot, el que ella representa. Com a subscriptor de l’Ara ja els he dit vàries vegades que no entenc com donen una contraportada a tanta buidor, però no em fan ni cas, deu ser que els consta que la noieta esprimatxada té molts seguidors.
    Ara bé, trobo que l’escrit de Joan M. Minguet és molt conservador. Sembla que tot estigui dit en el camp de la cultura i que els únics legitimats per a parlar-ne siguin els seus “sacerdots” . Doncs bé, com veig que han dit altres comentaristes, el món “oficial” de la cultura (bàsicament la universitat) fa temps que està desaparegut de la veritable missió de la intel·lectualitat i es limita a mirar de mantenir posicions i idees que un dia van ser noves i oportunes però que no ens orienten pel present. Pel que fa als mediàtics, menystenir a en Toni Soler em sembla fora de lloc. Polònia és el programa més seriós que es fa en cap tele i qui no ho entengui així que es compri ulleres noves. Em sembla una persona molt vàlida per la tasca de comissariat que té encomanada.

  2. No es tracta de que sigui home o dona. El seu cap serà el Jordi Sellas, que és 3/4 del mateix. Es tracta de que confonen espectacle amb cultura. I no tenen res a veure.

  3. Entenc que Minguet ha fet un article de reflexió sobre el desplaçament del coneixement en favor de la figura polivalent del mediàtic, reflexió que comparteixo. La figura del mediàtic ha desplaçat fins i tot la del polític perquè té més dots de comunicabilitat, que és el que es prima per damunt de tot. I comparteixo també el comentari d’ahir d’en Puigtobella des de Núvol: “en la societat de l’espectacle, sembla ben bé que ja no tingui sentit fer res si les teves accions no tenen la seva corresponent representació.” En el fons aixó és un dels símptomes de la pèrdua del valor social de la cultura. Crec que hauríem de fer una reflexió a fons sobre el que això significa i obrar en conseqüència en tots els àmbits que ens sigui possible, comunicació inclosa.

    • Vinyet, entenc el teu comentari, però no crec que en Minguella l’hagi sabut raonar ni n’hagi posat exemples flagrants. Considero que parla precisament de 3 professionals que passen la mà per la cara a la majoria d’intel·lectuals.
      Perquè heu parat a pensar que de les vostres paraules s’ectreu que aquells que són bons comunicadors han de ser frívols i poc preparats necessàriament? Doncs és evident que no és així. Molts tenen, a més de dots intel·lctulas, una gran intel·ligència emocional i la fan servir per fer una comunicació brillant.

  4. Hola, Lecturas, Núvol. Ho poso per ordre alfabètic. Espero que aviat podré trobar el Núvol a la pila de revistes de la meva perruqueria. Una petita empenta, va.