El carrer és un palimpsest

19.11.2016

A l’edat mitjana, els suports per a escriure pergamins eren cars i difícils de trobar. Quan es considerava que el que hi havia inscrit no era tan important com el que s’havia d’escriure de nou, s’esborraven, rascant el pergamí fins a treure’n la tinta, i s’hi tornava a escriure al damunt. S’anomenaven palimpsests. Kathrin GoldaPongratz, professora d’urbanisme a la Frankfurt University of Applied Sciences, proposa rescatar aquesta noció i utilitzar-la per definir l’espai públic i entendre com ens hi hem d’acostar. El carrer és el pergamí i els monuments commemoratius que hi trobem les inscripcions. El principal problema és, doncs, qui s’encarrega d’escriure.

Plaça de Sant Felip Neri, on encara es poden veure els reductes de la metralla d'una bomba llançada per l'aviació del bàndol nacional durant la Guerra Civil Espanyola

Plaça de Sant Felip Neri, on encara es poden veure els reductes de la metralla d’una bomba llançada per l’aviació del bàndol nacional durant la Guerra Civil Espanyola

Pràctiques i usos memorials a l’espai públic, la tercera sessió del cicle organitzat pel Born CCM, Evocacions de la Ruïna, va centrar-se en les funcions i característiques dels monuments. Maria Chiara Bianchini , investigadora del Instituto de Historia, Universidad Católica de Chile acompanyava a la professora Golda i Itziar González, arquitecta, activista i exregidora del districte de Ciutat Vella pel PSC, que va començar moderant el debat i va acabar duent la veu cantant durant el torn de preguntes.

La majoria de nosaltres transitem per la ciutat sense prestar atenció al paisatge. Sabem que el nomenclàtor genera certa polèmica de tant en tant i que les estàtues que hi ha repartides per la ciutat solen anar acompanyades d’alguna placa que ens explica què s’hi recorda. Però, per regla general, no percebem el carrer com un camp de batalla entre memòries enfrontades, sinó que suposem que totes les inscripcions que hi han arribat són fruit d’un treball historiogràfic sense ideologia -un oxímoron- que, simplement, ha seleccionat determinats personatges i esdeveniments rellevants i representat la seva memòria a través d’una contextualització adequada i equànime. En altres paraules, al segle XXI, els ciutadans dels països democràtics concedim als monuments una presumpció d’innocència.

Per això, casos com el de l’estàtua eqüestre de Franco que va acompanyar la inauguració d’aquesta mateix cicle al Born CCM, són tan comprensibles com irònics. Obviem que l’estàtua de la Victòria que acompanyava al dictador decapitat a l’esplanada del Born va ser retirada del Passeig de Gràcia tot just el 2011 i no s’havien detectat protestes contra la figura franquista. Ens costa acceptar que la mandra i el desconeixement ens fan tolerants. Així, quan dues expertes ens ofereixen una recopilació d’exemples contemporanis sobre com l’espai públic conserva encara moltes memòries qüestionables, tenim l’obligació de mirar-nos al mirall. Iniciatives com Evocacions de la Ruïna són importants per educar-nos en la necessitat de fiscalitzar les administracions en les quals deleguem la feina de gestionar la memòria.

Perquè la memòria es construeix d’una manera diferent de la història. Mentre que la història designa una ciència social amb aspiracions objectives, quan parlem de memòria estem reconeixent una subjectivitat irreductible. Es trien uns monuments i no uns altres, i aquesta és una decisió política i no pas científica. Les pràctiques memorials són problemàtiques perquè no es pot fer les paus entre visions del passat que no es reconeixen mútuament. El perdó i la reconciliació són sempre actes supererogatoris que s’han de pensar des d’una lògica més aviat psicològica que no pas moral. Per definició, la memòria no és idèntica a la justícia.

Franco decapitat i pintat a El Born | Foto: Bernat Puigtobella

Franco decapitat i pintat a El Born | Foto: Bernat Puigtobella

Les tres ponents van coincidir en les solucions més desitjables per pal·liar els problemes de la memòria. Bianchini va reivindicar el concepte de patrimoni com a àgora, un concepte de l’antropòloga Montserrat Iniesta. Aquesta proposta parteix del reconeixement que no hi ha un monument just i perfecte i que, per tant, el més important és que les inscripcions commemoratives que fem a l’espai públic siguin obertes a la memòria de tots, incitant al debat i la participació. González i Gouda van defensar que el monument convencional cada cop té menys sentit i que caldria avançar cap a la desmaterialització de la memòria, és a dir, cap a una ciutadania cada cop més culta i educada que cada cop necessiti menys les plaques al carrer per conèixer el seu passat.

Durant el torn de preguntes vaig voler conèixer la seva opinió sobre el monument commemoratiu de la Batalla de l’Ebre de Tortosa. El fet que una consulta popular hagués decidit mantenir-lo, suggereix que la participació col·lectiva pot fer trontollar la fe en la democràcia deliberativa i posa el focus en la conflictivitat dels usos memorials. Segons Itziar González, el problema d’aquella consulta va ser la manca de debat i formació prèvia de la ciutadania, mentre que les dues professores es van demostrar més escèptiques i va dir que, en aquests casos, cal acceptar el resultat perquè s’ha arribat a la funció última dels monuments: generar debat. El paternalisme respecte a la ciutadania que insinua que “més informada votaria millor” no sembla treure’ns del cul de sac (i si acabés votant igual?) així que, personalment, em quedo amb la mirada externa de les acadèmiques: la memòria mai pot satisfer a tothom i l’important és que el debat públic es mantingui viu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. A la font de la plaça de Sant Felip Neri també hi havia una estàtua. Fins la primera meitat dels setanta, quan una persona amb excesos consignataris i alcoholics la va defenestrar.
    Respecte a les persones que tenen animaversió als referéndums per por als resultats, en alguns casos sí que pot ser per raó d’un paternalisme o d’una superbia. Però en tots els casos, segur que si es rasca una mica les “raons” donades pels lliberticides, veurem una barrega de por i ira vers la radicalitat democrática.

    Atentament