La cacofonia d’Egipte dins d’una furgoneta

2.06.2017

Per explicar el caos en què va quedar submergit Egipte després del cop d’estat del 2013, Clash, de Mohamed Diab, tanca a l’espectador dins una furgoneta policial durant 90 minuts. Joan Burdeus us explica l’estrena de la setmana al videoblog de núvol.

“El 2013: Egipte havia passat de l’eufòria per la revolució popular que va acabar amb la destitució de Hosni Mubarak, a l’enuig per la islamització institucional que pretenien impulsar els Germans Musulams elegits democràticament. L’acció transcorre just després que un nou cop d’estat dugués als militars al poder i el clima de guerra civil recorria el país.

La pel·lícula comença dins la furgoneta buida, patrullant la ciutat durant un dia de protestes. Els primers a omplir-la seran dos periodistes, i cap al final de la narració, hi haurà més de 20 persones de diversos orígens socials i afiliacions polítiques. De seguida ens adonem que la narració no pren partit: els detinguts que es van sumant a la festa pertanyen als dos bàndols, però molt abans que militants de cap causa són persones atrapades per circumstàncies concretes i lleialtats familiars.

Mentre la furgoneta avança per la ciutat, a mercè dels capricis de les diverses faccions, es genera un ambient claustrofòbic que desencadena brots d’odi i d’empatia, moments de germanor i instants de pura animalitat. Les relacions entre els captius funcionen com una al·legoria del país que ja no sap per què està en guerra amb ell mateix, i s’ha submergit en la cacofonia.

L’ús de la càmera és superb. Enfrontat a les restriccions de l’espai, Diab proposa una edició ràpida, plans tancats i un moviment constant, càmera en mà digna de la nouvelle vague autoral que aconsegueix submergir-nos en la desorientació i claustrofòbia dels personatges. En els pocs moments en què mirem a l’exterior, sempre conservem la sensació de romandre dins, a mercè les masses enfurismades i els policies.

Clash és un retrat excel·lent d’un moment històric, al qual només es pot retreure la manca de definició dels personatges a la qual obliga un grup tan nombrós. No obstant això, l’evolució dramàtica i el crescendo emocional són impecables i els diàlegs sempre troben ressonàncies polítiques sense haver de telegrafiar-les. Les contradiccions de les primaveres àrabs han estat una font molt rica per al cinema recent i la pelicula de Mohamed Diab ens ofereix una visió descarnada i íntima del moment més tens d’aquest conflicte.”

Clash, de Mohamed Diab