El Brahms Piano Quartet triomfa en la seva presentació

15.10.2016

Aquest dimecres 12 d’octubre de 2016 el concert inicial de la 10a Temporada de Cambra ens ha permès gaudir, enormement, de la presentació del Brahms Piano Quartet, un conjunt format per quatre intèrprets d’autèntic luxe, 
Josep Colomé, violí, 
Joaquín Riquelme, viola, 
David Apellániz, violoncel i 
Enrique Bagaria, piano.

Brahms Piano Quartet. Foto: May/Circus

Brahms Piano Quartet. Foto: May/Circus

El dia 9 d’octubre passat es va celebrar els 10 anys de la inauguració de la Sala Oriol Martorell de l’Auditori de Barcelona, un espai que compta amb 600 localitats i una excel·lent acústica, d’aquelles que et permeten gaudir de la música siguis on siguis de la sala. És la sala de música de cambra per excel·lència de l’Auditori, i la seva estrena, ara fa aquests 10 anys, va tenir com a intèrprets al Quartet Casals (una formació que aviat tornarà a aquesta sala), estrenant per a l’ocasió una obra del compositor català Jordi Cervelló. El nom de la sala fa homenatge a l’Oriol Martorell i Codina, mort ara fa vint anys.

Aquest dimecres 12, el concert inicial de la 10a Temporada de Cambra ens ha permès gaudir, enormement, de la presentació del Brahms Piano Quartet, un conjunt format per quatre intèrprets d’autèntic luxe, 
Josep Colomé, violí, 
Joaquín Riquelme, viola, 
David Apellániz, violoncel i 
Enrique Bagaria, piano. Per cert, hi havia una altra estrena del dia: la de la comentarista del programa de mà del concert, Ana María Dávila.

Abans del concert, com a presentació, la periodista i escriptora Mònica Pagès ens va fer cinc cèntims sobre les característiques de les obres del programa de Brahms: el Quartet amb piano número 2 en La major, Op. 26, de 1861, i el Quartet amb piano número 3 en Do menor, Op.60, dues obres amb personalitats ben diferents. La presentació amable de Mònica Pagès va deixar clar l’immens interès que hi havia pel concert, perquè es van haver d’habilitar més cadires de les previstes inicialment.

Els quartets amb piano són poc freqüents en la música de cambra. Mozart, Mendelssohn, Schubert, Schumann, von Weber i Beethoven, fent esment només de compositors importants, en van compondre alguns abans que Brahms. Els de Beethoven, que en va compondre tres, formen part del catàleg WoO (Werk ohne Opuszahl), o sigui, obres sense número d’opus, no publicades en vida de l’autor. Brahms va escriure el seu primer quartet amb piano, l’opus 25, a l’època en què encara vivia a la seva ciutat natal, Hamburg, i el va estrenar l’any 1861 a la mateixa ciutat,  la gran pianista i amiga Clara Schumann, aleshores ja vídua de Robert Schumann, que havia mort el 1856. Brahms era aleshores un jove de 28 anys, força insegur de si mateix, malgrat els seus èxits, i enormement enamorat de la Clara Schumann, 14 anys més gran que ell, un amor que no va ser mai correspost.

Aquell primer quartet va ser presentat a Viena el 1862, amb el compositor al piano. Brahms era també un bon pianista, en una època en la qual ser compositor semblava anar sempre associat al fet de ser un bon instrumentista. La presentació a Viena va ser un èxit, tal com explica el mateix Brahms en una carta que va enviar al seu pare el 30 de novembre de 1862. Viena obre les portes a Brahms, i Viena és la capital de la música centreeuropea, la ciutat a la qual s’ha de triomfar. Són els anys de plenitud de Brahms.

La primera obra presentada a concert pel Brahms Piano Quartet va ser justament el següent quartet amb piano de Brahms, el número 2, en La major, Op.26, escrit l’any 1861 i estrenat l’any 1863. Es tracta d’una música que continua les passes dels primers romàntics, Beethoven i Schubert, amb una estructura formal (sonata-rondó-scherzo/trio-sonata) menys lliure que la del tercer quartet (allegro-scherzo-andante-finale), el qual es va escriure molts anys després. D’una llarga durada, 50 minuts, és el més llarg dels tres escrits per Brahms.

El tercer quartet, l’opus 60, va ser inicialment escrit el 1855, una època emotivament difícil per a Brahms, enamorat de la dona del seu amic i protector Robert Schumann, que aleshores, amb les facultats pertorbades, s’acostava a la seva mort. Brahms el va completar el 1875, com una lectura musical del poema Werther de Johann Wolfgang von Goethe, una obra publicada el 1774, que descriu un amor semblant al de Brahms per Clara Schumann, els d’un jove enamorat d’una dona casada amb un amic del protagonista.

El quartet és efectivament un cant al nom de Clara: comença amb la nota Do a càrrec del piano, en octava, i de seguida presenta l’altra part del conflicte amorós: la nota Si bemoll, també en octava. Aquestes dues notes en la notació musical alemanya es corresponen a les lletres “C” (per Clara) i “B” (per Brahms). Desenvolupa també una transposició del tema “Clara” de Robert Schumann, uns temes amb una successió de notes que formen gairebé la paraula “Clara” en notació musical alemanya. Tres dels moviments del quartet estan en la tonalitat de Do menor, però el tercer està escrit en Mi major, presentant el que es podria prendre com un cant d’amor pletòric. Aquest recurs de passar a un Mi major en una obra en Do menor ja havia estat emprat per Brahms a la seva Simfonia núm.1, Op.68, sent l’Andante sostenuto, el segon moviment, el presentat en Mi major. En el Quartet amb piano núm. 3 també es tracta d’un Andante.

Bé, un cop presentades les obres del concert he de dir que Brahms per a mi és un estat d’ànim, una atmosfera particularment estimada, sóc brahmsià fins a la medul·la òssia, i si hi ha un començament de simfonia que em transporta instantàniament a un altre món és el de la primera de Brahms, una d’aquelles obres imprescindibles de la història de la música. Els quartets de Brahms amb piano són obres d’una gran perfecció i riquesa, res sobra, creen aquesta atmosfera perfecta a la qual es desenvolupen amb precisió, amb un romanticisme no exacerbat, tècnic, meticulós, radiant, sublim. Tot jo vibro amb Brahms com amb cap altre compositor del seu temps o anterior al seu temps: puc perdre’m amb Bach en un món intel·lectual, matemàticament perfecte, puc gaudir de la complexa simplicitat de Mozart, o de la passió pels temes rítmics de Beethoven, puc somniar amb l’Anglaterra de Händel, baixant el riu Tàmesi amb la seva música celestial … però cap altre músic em fa sentir la música arran de pell. I si voleu fer-me somriure de nostàlgia, i d’amor de fill, feu-me escoltar el tercer moviment de la tercera simfonia de Brahms, una música que adorava la meva mare.

I probablement per això sóc exigent amb les interpretacions de la seva música, exigent en un punt físic: m’han de commoure, han d’arribar a flor de pell. El Brahms Piano Quartet ho va aconseguir des de la primera nota, vaig estar trasbalsat, benauradament trasbalsat, tot el concert, viatjant íntimament amb les notes, i gaudint físicament de l’espectacle visual que oferien quatre formidables intèrprets sumant esforços, i divertint-se en fer-ho, per crear una presentació en societat de luxe, com la mateixa música que els va servir de targeta de presentació. Amb una presentació com aquesta, vull viure i veure tants concerts com vulguin organitzar, són Brahms i Brahms és quelcom molt, molt, especial per a mi. Una perfecta conjunció dels instruments, una col·laboració permanent deixant sempre el conjunt per sobre de les individualitats, van conformar una nit antològica.

M’agradaria, però, indicar un punt que potser es podria millorar: en el segon moviment del segon quartet, un scherzo-allegro vibrant, el piano va tapar massa els altres instruments. Aquest piano, un Steinway&Sons actual, és potser massa potent comparat amb el trio de corda quan ataca amb força. Tot i que no va arribar a ser un problema, però per un moment em va fer baixar al món terrenal.

El públic va correspondre a tan magnífic concert amb aplaudiments i bravi ben justificats i merescuts, i el Brahms Piano Quartet ho va voler agrair amb la interpretació del quart moviment del Quartet núm. 1, el Rondó alla Zingarese, esplèndid també, genialment interpretat, com tot en aquesta magnífica presentació en societat del quartet. Un projecte a seguir, una gran notícia de la música de casa nostra.