El Born és més que l’estàtua de Franco

20.10.2016

La polèmica estàtua decapitada de Francisco Franco davant del Born Centre de Cultura i Memòria és només una de les diverses exposicions en el marc de la proposta integral Evocacions de la Ruïna que oferirà, des d’ara i fins al 21 de gener, un programa d’activitats destinades a interrogar el buit ètic de la nostra democràcia en relació amb el passat de la guerra i de la dictadura.

Bruno Groppo

Dimecres passat, el centre va acollir un diàleg entre especialistes obert a les preguntes del públic. Sota el títol “Les violències del segle XX”  Bruno Groppo, director de recerca al CNRS, membre del Centre d’Histoire Sociale du XXe siècle, Université Paris 1 Panthéon-Sorbonne i Ricard Vinyes, comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona, van reflexionar al voltant d’una pregunta que guiarà tot el cicle de converses: si la tortura és un element estructural de les dictadures, la impunitat és un element estructural de les democràcies?

A les set de la tarda, una vintena de curiosos envoltaven l’estàtua eqüestre del dictador intentant immortalitzar l’esperpèntica combinació de l’antimonument a Franco amb una acolorida estelada. A l’interior de la Sala Moragues, Marta Tafalla, professora de Filosofia de la Universitat Autònoma de Barcelona i moderadora de l’acte, obria el diàleg entre Vinyes i Groppo fent referència a la proposta de llei aprovada aquell mateix matí per part del Parlament de Catalunya per tal de tirar endavant la llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme. Com deia William Faulkner, “el passat no mor mai. Ni tan sols és passat”.

En la seva primera resposta, Vinyes va establir el to que mantindria al llarg de tota la xerrada, combinant el rigor i la seriositat amb algunes gotes d’ironia. L’historiador va rebaixar el valor merament simbòlic de la gesticulació política relacionada amb la memòria històrica i va criticar feroçment la manca de conseqüències reals de la majoria d’aquestes declaracions així com la hipocresia dels líders de l’administració. En el cas concret dels tràmits iniciats per anul·lar els judicis sumaríssims del franquisme, Vinyes va dedicar molta més intensitat a atacar el tacticisme que detectava en els grups parlamentaris que impulsaven una llei que “se sap perfectament que serà suspesa i que simplement s’utilitzarà per culpar l’estat espanyol” que a aplaudir la iniciativa.

Groppo, que no estava al corrent de l’actualitat política espanyola, va aportar la seva perspectiva externa a la qüestió del franquisme recalcant dos punts que li cridaven l’atenció: d’una banda, que un Estat democràtic no hagués declarat nuls els judicis del franquisme passats quasi 40 anys i, de l’altra, que encara quedin fosses comunes pendents de ser exhumades. L’historiador francès va argumentar que una legalitat democràtica no pot suportar el pes d’una herència injusta d’aquestes dimensions i que ambdues situacions haurien d’estar ja resoltes.

Tot i que la voluntat de la xerrada era respondre a la pregunta de què fer amb els crims del passat, de com una societat democràtica es planteja el problema de la responsabilitat, la vocació professional dels dos historiadors els va dur a l’anàlisi de què s’havia fet en el passat més que cap a propostes de millora. En aquest sentit, com els mateixos ponents van reconèixer al final, la història recent ens dóna raons per al pessimisme i el desassossec. La conclusió que es desprenia de l’enumeració dels casos històrics és que l’actitud preferida per tots els col·lectius humans, des de l’Alemanya de la dècada posterior al nazisme fins a la Rússia actual, és no voler recordar el passat dolorós. A més, tal com apuntava Vinyes, la majoria d’actes declaratius que els líders democràtics han fet al llarg de la història amb la finalitat d’exorcitzar el passat han estat eminentment cosmètics, com el cas de la genuflexió de Willy Brandt, l’aleshores canceller d’Alemanya, davant del monument commemoratiu a les víctimes de l’aixecament del Gueto de Varsòvia, alhora que mantenia Walter Scheel, antic afiliat del partit nazi, com a ministre i vicecanceller.

Franco decapitat i pintat a El Born | Foto: Bernat Puigtobella

Franco decapitat i pintat a El Born | Foto: Bernat Puigtobella

Tant Groppo com Vinyes van expressar la seva preocupació per un excés de passat que impedeixi construir projectes de futur. Els dos acadèmics van parlar de la importància d’aprendre de la història i utilitzar-la per donar sentit al present però, al mateix temps, van assenyalar com una obsessió col·lectiva per la memòria es pot convertir en un obstacle per tal de generar nous discursos polítics. En aquest sentit, Vinyes va elogiar els nous moviments polítics liderats per joves, en clara referència a l’espai de Podem i Barcelona en Comú, com un exemple de forces històriques emergents responsables d’haver-li fet recuperar l’optimisme de cara al futur.

La ronda de preguntes del públic va dur l’inevitable pregunta sobre l’estàtua de Franco, a la qual Vinyes va respondre reiterant els seus arguments ja coneguts contra “un projecte polític encapçalat per Esquerra Republicana per tal de deslegitimar l’exposició i acabar amb la petició d’un acte de censura prèvia”. El ponent va criticar la voluntat de censura i va defensar Franco, Victòria, República com un exemple més de la llarga tradició de l’antimonument. L’historiador va fer servir l’exemple de l’estàtua de La Victòria com a cas paradigmàtic de l’efecte que produeix baixar una escultura del seu pedestal. Vinyes va evocar com la figura havia presidit la cruïlla entre Passeig de Gràcia i la Diagonal fins al 2011, i com el fet de baixar-la a terra servia per trencar el record d’una presència imponent i fer-la més humana i, per tant, caduca i transitòria. El comissionat de l’Ajuntament va explicar que, com a part de l’exposició, s’estava documentant tota la “interacció” que estava tenint lloc entre el públic i l’estàtua del dictador i que, un cop finalitzada, el material formaria part de la valoració final de la iniciativa.

Evocacions de la Ruïna seguirà oferint activitats de tot tipus, d’entre les quals destaquen la lectura dramatitzada de La Mort i la Donzella, l’obra teatral d’Ariel Dorfman que planteja els temes de la justícia, el perdó, i la construcció de la impunitat o Monuments, Rastres i Vulneracions, el cicle de cinema de ficció i documental de relats sobre la nostra relació amb el passat. Podeu consultar el programa complet aquí.