Sant Jordi arrenca a Torroella

Així que el Drac de Sant Jordi s’acosta cap a Catalunya i es comença a intuir el batec somort de les seves lleugeres ales de paper, atapeïdes de lletres, de vides i d’emocions, el Món del Llibre a casa nostra fa una llarga, profunda, silenciosa inspiració, retè la respiració, es mig paralitza, entreclou els ulls, alça el seu esguard envers el cel, calla, temorós i freturós alhora, i espera. Espera que no passi de llarg i, sobretot, que no l’acompanyi la pluja, la princesa de la primavera, que quan reviu fa reviure, que fa somriure la terra, els boscos i els arbres però que també pot fer plorar els carrers de les ciutats i els llibres; els llibres que, un dia a l’any, surten a veure món i a trobar-se amb els seus lectors.

A Torroella de Montgrí, potser perquè els efluvis de la mar propera el captiven, potser perquè el cucut és un dels ocells més espavilats que es coneix, des de fa anys, el Drac s’atura abans d’hora, convidat a berenar amb un bon nombre d’escriptors, d’editors, d’il·lustradors i d’amants de la lletra impresa. Una d’aquelles meravelloses festes literàries que demostren que l’Empordà no és tan sols el Palau del Vent sinó terra de genis, que les bones idees sempre són ben acollides, que al nostre país no hi ha pobles petits i que el llibreters i les llibreteres de veritat, com els vins de qualitat, milloren cada any que passa.

Veure, des de lluny, quan t’hi atanses que la Maria Teresa, la seva família i col·laboradors —i si hi vas una sola vegada, ja t’hi sents col·laborador, si no família— han aconseguit el miracle de tallar un carrer per celebrar-hi un acte literari t’obliga a fregar-te els ulls, en primer lloc i, en segon, a obrir-los de bat a bat, a creure que, amb ganes, empenta i imaginació, un món millor és possible. Més, encara, quan nedant al bell mig d’aquell captivador oceà d’autors i d’autores, d’editors i editores, d’il·lustradors i d’il·lustradores, de bojos i boges per la lletra impresa, que van i vénen, amunt i avall, com ones woolfianes, t’adones que ells llibres no són només damunt les taules de la llibreria, sinó al cap i al cor de tots els assistents.

Són tantes les cares i les veus conegudes —unes més, altres menys, les d’ací, poc, les de més enllà, encara per conèixer, amb tot el futur per endavant— que esmentar tots els que apareixien al llistat de la llibreria pot ésser un xic excessiu, però atès que tots s’ho mereixen (i confiant en no descuidar-me’n cap), goso fer-ho, per rigorós ordre alfabètic: Vicenç Aguado, Roser Amills, Jordi Amor, Maria Lluïsa Amorós Corbella, Neus Arqués, Lia Bertran, Mar Bosch, Xavier Bosch, Eugènia Broggi, Àngel Carbonell, Maite Carranza, Anna Carreras, David Casadellà, Salvador Casas, Montse Castaño, Xavier Cortadellas, Marta Costa-Pau, Mercè Cuartiella, Jordi Dausà, Saïd el Kadaoui, Miquel Fañanàs, Jenar Fèlix, Jordi Fenosa, Sílvia Fernandez, Pilar Garriga, Joan Gasull, Martí Gironell, Josep Maria Hernández Ripoll, Emilia Illamola, Joan Isaac, Tessa Julià, Amàlia Lafuente, Jesús Lana, Joan-Lluís Lluís, Ester Marcos, Josep Maria Martí Rigau, Miquel Martín, Pere Maruny, Mariona Masferrer, Carles McCragh, Marta Montañá, Rubèn Montañá, Ramon Moreno, Teresa Muñoz, Maite Muns, Rafel Nadal, Josep Navarro Santaeulàlia, Carme Osan, Vicenç Pagès, Victòria Palma, Andreu Pérez Mingorance, Sebastià Portell, Imma Puig, Adrià Pujol Cruells, Nuria Pujolàs (Miramelsmots), Aniol Rafel, Lali Ribera, Marcel Riera, Elisabet Riera, Carme Ripoll, M. Carme Roca, Elisenda Roca, Bernat Ruiz Domènech, Jordi Roig, Marta Romagosa, Pilar Romera, Jordi Rourera, Ricard Ruiz Garzón, Carles Sala, Xevi Sala, Mercè Saurina, Xavier Serrahima, Jordi Sierra i Fabra, Jordi Solé i Comardons, Conxita Tarruell, Guillem Terribas, Jaume Torrent, Josep Torrent, Rafael Vallbona, Esther Vila, Sílvia Vilacoba i Javier Zuloaga.

Tants que no saps on fixar la vista ni amb qui parlar, per més que ho intentis, mai no donaràs a l’abast, ni podràs estar a tot arreu, com voldries. Potser la opció més entenimentada és limitar-se a escoltar. A deixar que l’ambient de cordialitat, d’afabilitat i de simpatia del Berenar se t’encomani. I, si amb això no en tens prou, si bressar-te en la calma no compensa el tragí de la vida quotidiana, així que et teu autor de capçalera estigui lliure, demanar-li que et signi aquell autògraf que deleges i que el 23 d’abril et serà (quasi) impossible d’obtenir, perquè fa la impressió que els autors tan sols poden signar aquell dia .

I no només que et signi el llibre, amb una dedicatòria pensada per a tu, i no pas reiterativa, adotzenada, sinó que et concedeixi una estona, que conversi amb tu com si el món no s’hagués d’acabar; que conversi i s’interessi per tu, apassionat lector o lectora, perquè sense tu, els llibres no existirien, i ell, tampoc no seria escriptor. Perquè, per a qualsevol autor o autora, res més agraït i enriquidor que un temps de conversa relaxada amb els que el llegeixen, amb aquells que, en definitiva, converteixen els seus somnis en realitat.

Perquè —diguem-ho ben alt, fort i clar, perquè tothom ens senti (i ho entengui)— el Berenar literari de la Llibreria El Cucut va començar amb la voluntat d’esdevenir un Sant Jordi abans de Sant Jordi, però amb el pas dels anys, ha acabat esdevenint el Sant Jordi de Sant Jordi; o el que és el mateix, el que hauria d’ésser el Dia del Llibre i que, des de fa temps, ha deixat d’ésser: el dia en que els llibres i els seus lectors, els autors i els que els llegeixen, entren en contacte, es coneixen i reconeixen, es troben i retroben. I no pas el dia en què es vénen més llibres —la major part dels quals no es mouran mai més del prestatge on el col·loquin així que arribin a casa— com si fossin una mercaderia qualsevol.

Encara que únicament fos per això —i la trobada d’El Cucut és molt més: és una comunió de voluntat i de desig, de lletra i d’esperit, de creació i de degustació, d’amistat i de companyonia, de goig i de (comú) aprenentatge—, ja caldria demanar per a aquesta esplèndida celebració la declaració no ja Bé d’Interès Cultural Immaterial, sinó d’Espiritual i Universal.

I, sobretot, exportar-la, en dates que s’anirien repartint de manera estratègica al llarg (de tot el calendari anual) i a l’ample (de tota la geografia catalana), a tantes llibreries llibreries —altrament anomenades, a imitació de les farmàcies, llibreries de guàrdia— com sigui possible. Si ho féssim així, el miracle d’un país culturalment avançat —aquest que talla carrers per permetre que els llibres, els autors i els lectors es retrobin— no tan sols seria possible un sol (i molt venturós) dia a l’any , sinó que ho seria (quasi) qualsevol dia.

Si voleu comprovar en persona la realitat d’aquest miracle, no ho podeu tenir més fàcil: l’any vinent no us perdeu el Berenar Literari de la Llibreria El Cucut de Torroella de Montgrí.