El bell país on els homes desitgen els homes

Esser just allà on no t’esperen

Le désir veut et se veut. Il devient désir

 de ceci et de cela, sans pour autant

 cesser d’« être » desir: désir de désirer.

H. Lefebvre

Un bell país és una set, una terra promesa, un arrière-pays, sempre un espai altre, su-aquí i tan lluny, perquè és una evocació afectiva des de la mancança: il bel paese, un lloc evocat des de la diàspora, des d’aquell armari dels setanta (1974) que feia comparèixer el llibre anònim, sense peu d’impremta ni referència editorial. El bell país són les vint-i-dues pàgines mecanoscrites que no seran llibre fins a la segona edició de l’any 1985. No és estrany que li hagin atorgat el paper fundacional de ser el primer text on fan acte de presència, sense ombres ni biaixos els homes que desitgen els homes. Per una vegada, en l’obra de Mesquida, el cavall de batalla és el motiu, una poètica homoeròtica, allò que s’alça impetuós i dret, com un fus, i no l’exuberància i l’histrionisme verbal. I això, paradoxalment, ha permès que una volta li hàgim assignat el lloc canònic que li pertoqui, hàgim pogut prescindir pràcticament del text. Com si amb l’adjudicació de gènere ja bastàs i li haguéssim aixecat una peanya suficient i confortable, i amb un tres i no-res fos un cenotafi, que amb la presència immòbil, ja fa la seva feina. La tradició lectora l’assimila i el converteix en un document d’època sense considerar si el text obre una bretxa en la realitat i ens interroga, intempestiu, a partir de la seva aparició inadmissible. Quan els poemes són també les estratègies per tal de defugir qualsevol atribució identitària, perquè hi nia l’ànsia de subvertir les categoritzacions essencialistes i les representacions tradicionals vigents, fins i tot les que cerquen la bassa d’oli d’un sistema de gèneres on tothom sembla tenir el seu lloc.

Perquè aquí hem de tenir present l’afany de refusar qualsevol proposta programàtica, la seva inconveniència permanent, per tal de protegir-se de l’assimilació institucional. Per això cal no oblidar la seva aparició fantasmàtica en el panorama literari, des de l’anvers: bramar i alçar els darreres. Una audàcia que s’esmola en la recusació permanent. També cal convenir que, si bé podem parlar del bastiment ansiós d’una identitat homoeròtica, no podem deixar de veure-hi la seva declinació a configurar una estàtua immòbil en els jardins tranquils de la normalitat. És el seu furor, la resistència dissident, la dilatació que conjumina a l’entorn del desig plaer i política. Una perversió iconoclasta, intoxicant, en una perpètua desestabilització, mobilitza la lletra proscrita d’una poètica de la multiplicitat sexual i textual que posa en circulació exercicis, envits i construccions canviants i sempre inestables a la recerca d’un coneixement errant i escàpol. Mai per mai domèstic en la seva identitat aleatòria i en la protesta davant les formes de poder més difuses, en el seu desig d’inocular el verí verbal que cerca fer-nos alenar en aquesta insatisfacció perseverant dels seus vertígens.

Podem llegir el bell país de Mesquida com un poema corporal, una experiència política, i el seu elogi de l’anus sembla molt proper a la proposta de Beatriz Preciado quan proclama que el cul és l’únic òrgan sexual universal. És des dels darreres que fa la seva proposta, i la radicalitat recau en la fluïdesa verbal, la bovor, l’informalisme, el polsim de lletres, la desfiguració. Un desig de provisionalitat de ser fungible com si convocàs la pròpia evanescència. Una dissolució. Escriptura que desforma, que cerca la desfeta en el seu propi exercici d’escriure cap a la desindentitat i que defuig el punt fix, l’ancoratge. I la paradoxa textual és ser aquesta fixació verbal que alhora vol encarnar-se en allò que no té aturall. Arborar-se i al mateix temps enderrocar-se, esmicolar-se. L’obra ja no és un artefacte sinó el moviment infinit que la crea i més enllà i tot, quan afirma contínuament que no serà capaç de figurar en la lletra allò de la qual cosa no troba el nom –sempre ben lluny de la literatura que no gosa dir el seu– perquè intenta glapir-lo en la fragilitat estelada, en aquest perpetuum mobile. En l’anomalia de ser allò que no hi ha.

Al bell país s’han trencat els miralls de la representació o no són res més que una nostàlgia irònica del biaix kavafià que reflecteixen l’alteritat esclatant. I les veus s’esqueixen fins a la dissonància més vulnerable de ser al mateix temps arpa i ungla, notes que rapinyen. Tot s’agafa per un fil i sempre estam en perill, tal com deia Giacometti. Amb la seva obliqüitat, emmascarar i mostrar, deixa a la vista, escenifica, una identitat movedissa que escup a la cara dels cretins i dels estults, als quals ofereix una nit exhausta de boixar i els retorna la seva pròpia cosmètica hipòcrita.

En la negació exigent, en la manera refractària d’incriure’s en poema manifesta la voluntat de ser inacceptable. I el text no camufla la contradicció: el poema és un lloc de persistència, d’encaix, mots assentats, clavats en la paràlisi. Són, irònicament, edificació contra l’oblit i la fugacitat, monument, una veu que s’alça de la pedra quan escriptura rima amb sepultura. Una tanatografia. No debades el text mina la seva efervescència a través dels epitafis que suren com a memòria que escapa al temps. Miquel Àngel veia un àngel en el marbre i ell només l’alliberava, i Mesquida s’ha de retreure seguit seguit que l’escriptura clava, penetra en l’agregat de cristall. Per això una veu subterrània del poema es declama com a pregària i deploració. I un silenci s’inscriu en el text, en l’ànsia d’agitació ferotge. És l’obsessió del poema: oscar els mots en els plaers i els dies, quan la lletra és una badadura, un bufador obscur.

Davant aquesta por a la subjecció i a la paràlisi del sentit, la veu s’escarrassa per tal de focalitzar el poema sobre el desig més desguarnit i desarmat per tal de desglevar els mots, desgavellar-los en l’efervescència més lúbrica. El poema com a desglaç obstinat, pur apetit i avidesa eròtica en la tradició d’un Villon, un Verlaine, alguns poemes de Cocteau o el Genet que escriu Le condamné à mort. El rebuig s’agafa als mots més familiars amb una violència despullada, provoca des de la dimensió sexual de la llengua, luxuriosa, amb la carnalitat més crua, la intimitat més palpable. És l’obscenitat que treu de polleguera, i tal com volia Breton, les mots, enfin, font l’amour.  L’escriptura com a cupiditat en un ritual amorós que rebutja la sacralització en la trobada fortuïta, la topada efímera. Al bell país de Mesquida, s’hi produeix una aliança rara entre escultura i escriptura per tal de dir alhora el terror a l’embalsamament, a esdevenir llibre de marbre, i al mateix temps preservar-se de la corrupció, trobar l’eternitat de cada moment, que deia aquell. Perquè creu saber amb Virginia Woolf que res no hauria de rebre un nom per por que aquest mateix nom ho transformi.  Esser un que no vol enganar amb bones paraules, i deixar a la vista el doble afany d’apuntar la fragilitat del cos i la indestructibilitat de l’estàtua. Voler esser allò que va dir Flaubert a Baudelaire: sou resistent com el marbre i penetrant com una boira d’Anglaterra. Carn i estatuària.

El poema com a gambaner capaç de deixar traces de la fugacitat, en els efímers avencs de la penetració, d’aquest erotisme en metamorfosi contínua que, en el desajustament de tots els sentits alça polseguera i vivifica allò que és inert. Una poesia jubilatòria, llenegadissa, un contradiscurs que recau  sobre allò que han bandejat els que fan pudor de domicili. I si cal, mobilitzarà els tabús més llibertins, dirà allò que només té nom d’amagat, gosarà dir allò que s’ha omès fins a l’abjecció, si cal. No debades som davant un mestre dels detalls. L’obscenitat carnavalitzadora contra l’ideal. Però de cap manera val reduir-lo a la provocació que interroga la norma, l’assenyala i alhora la fa servir. Llegir-lo des d’aquest punt, no és fer-lo emmudir? Quan ja és tolerat en un món que s’ha embegut qualsevol cosa i ja és una pornotopia moderna, la provocació no és còmplice del conformisme? Si és càustic és en la seva estrangeria, en l’enginy de rebolcar-se en els noms, aquesta contorsió en l’excés. En l’habilitat de retreure allò que ja deia Leopardi: el plaer sempre és passat o futur: mai present. Perquè en el present és dissolució d’identitat, expansió insubmissa, destrucció, desig radical de l’alteritat lluny de qualsevol acció identitària estabilitzant o de projecte d’autoconeixement. I l’escriptura cerca deixar traces d’aquesta ombra del desig que vol romandre desig, tal com reclamava René Char, tot i saber que els mots són carn de miratge.

Al cap i a la fi, l’escriptura és insuportable i el veritable plaer.  I el desig, ja ho sabem, es proteïforme i inextingible. El bell país s’escriu des d’aquesta lucidesa desitjant que el devora. És el desig, la veritable pàtria. I no cal oblidar amb Proust que l’enyor no és altra cosa que un amplificador d’aquest anhel a la deriva. El passat, un forat negre. I el futur, assimilador. L’obsessió que corre per les venes del llibre de Mesquida és un desplaçament continu, un lloc on no pots posar els peus, no hi pots fer estada i qualsevol procés normalitzador et desplaça cap a una altra banda. Un bell país i un exili. Sempre lluny, sempre a tocar. Per això els homes que estimen els homes es troben en espais de transició, la platja, escuma i arena, espai de ressonància paradoxal entre l’element fluid i el fix, el jardí, entre natura i cultura, i els antres i els llocs tancats, que són passatges de l’obscuritat a la llum, on confondre public i privat. Un bell país com a contrapunt que ens fa d’asil provisional de la pura extensió impensable d’aquest naufragi dolç en el desig infinit.

Per ventura cal llegir també el bell país, i la seva forma de cavar, des de l’aura d’esser la pesta que ja intueix l’assimilació social, pensant en el monstre que vendrà després, d’ençà de la sida, que és convertirà en un senyal fulminant d’un canvi contundent a l’hora de pensar el gènere, almenys a Occident. Els homes que estimen els homes perden l’aura subversiva, i la clandestinitat, en aquests contextos, és clar, ja és un simulacre. És aleshores que cal rellegir el text a partir de formes més fluïdes i plurals que reclamen prestar atenció a les múltiples diferències que nien en les sexualitats, més enllà del mirall binari que produeix l’homosexual a la imatge de l’heterosexual en els discursos institucionals aparentment normalitzadors. En aquest sentit cal estar molt atents a les veus més baixes i estridents d’aquest text que cerca desorientar més enllà dels binarismes reductors i sua una aversió permanent  a la desfeta de la diferència en el consens normatiu i en la banalització.

Escriure és sempre escriure en el punt de ruptura, fer forat on tot sembla anar com una seda, obrir en els espais de consens una sortida d’emergència.  Per aquest motiu sempre és fluctuant, caut davant l’ànsia de fixació, fins i tot la textual, perquè sap que l’altre sempre és escàpol.  Per tal de dir-lo obre traus a la llengua, cerca glapir-la per darrera, cercar-li els angles morts, sempre alterada i fluent, hemorràgica, fins i tot a força de fer servir el titubeig i el desfici d’escriure a partir de la precarietat i l’aporia i fer de la disjunció un lloc sense exclusions. I si cal, esser una veu d’alarma incessant. Un que prova de caminar en totes les direccions. Aquesta radical interrogació també aboca la veu a la solitud, que no deixa de ser el baix continu del llibre. És la seva forma de minar-se, procurar-se la ruïna. Un llibre ha de contenir les seves pròpies veus replicants, quan reclama sobretot no voler ser exemplar, i empeltar-se proliferant en la desviació per tal de no esdevenir estabilitzador ni dogmàtic, sempre impacient, sempre insatisfet. El poema que ofereix la seva capacitat de difractar-se sempre en temptatives. I més enllà de qualsevol assignació, esdevenir aquesta constel·lació multiplicada de singularitats. El poema i el cos com a llocs de frec. I ja ho diuen, escriure el cos en el pur plaer de desitjar, no de resoldre una tensió fulminat i efímera. Aquest huracà lleuger de desig que deixa traces en l’esmalt fugaç dels mots.