Editar els clàssics

11.07.2017

Els amics de la Fundació Carulla ens conviden a un esmorzar fresc al terrat del magatzem de la Barcino, al carrer de les Acàcies. Una colla de periodistes passem una estona entre les lleixes que guarden el fons d’aquesta editorial quasi centenària, fundada l’any 1924 per Josep M. de Casacuberta, que va iniciar la col·lecció ‘Els nostres clàssics’ amb la publicació de Lo somni de Bernat Metge. Potser no s’ha recordat prou que la tasca ingent de Casacuberta no hauria estat possible sense la col·laboració decisiva de la seva dona, Dolors Hostalrich. També va comptar amb mecenes il·lustres, com Francesc Cambó o Rafael Patxot. L’any 1972 la Fundació Carulla en va assumir la gestió i en va garantir la viabilitat.

Joan Santanach, editor de Barcino | Foto Laia Serch

Durant els anys immediataments posteriors a la victòria franquista, Barcino només publica un únic volum, el facsímil del tom dedicat a Catalunya dels Recuerdos y bellezas de España, de Pau Piferrer (1839). El llibre, aparegut l’any 1939, és evidentment en castellà. No és fins al 1947 que Barcino reprèn les seves publicacions amb els textos religiosos d’Arnau de Vilanova. Des d’aleshores, l’activitat ha estat constant i ininterrompuda. A banda d’Els nostres clàssics, Barcino té altres col·leccions, com la Popular Barcino, que es va encetar amb l’opuscle Les principals faltes de la gramàtica de Pompeu Fabra, un llibret deliciós que en Jordi Quer i en Quim Rubio, de la Fundació Carulla, em regalen amablement. També s’han encetat altres col·leccions, com ara la Biblioteca Verdagueriana, la Biblioteca Baró de Maldà o la Biblioteca Renaixença o fins i tot una col·lecció dedicada a les flors dels Països Catalans. La Fundació publica també cada any una Nadala, una revista dedicada a un tema monogràfic.

Avui Barcino està dirigida pel filòleg Joan Santanach, prou conegut pels lectors de Núvol, però des de fa dècades compta també amb l’incombustible Miquel Costabella, cap del magatzem i de logística, l’ànima que ens guia pel fons de la Barcino. Costabella és alhora guardià d’aquest fons sagrat i l’home que facilita la sortida del catàleg a les llibreries. Ens mostra alguns tresors, com ara una fotocòpia íntegra dels dietaris del Baró de Maldà, realitzada fa anys amb prou qualitat per fer-ne una edició crítica si es perdessin els originals, encara en mans dels descendents del baró, que no pensen desprendre-se’n si no és amb una oferta contundent.

Barcino ja ha publicat 170 títols de textos clàssics. També ha impulsat traduccions d’alguns dels nostres clàssics al castellà, l’anglès o l’alemany. En aquets sentit, la traducció que Ronald Puppo ha fet de Canigó de Verdaguer és extraordinària, com bé ha explicat Francesc Ginabreda a Núvol.

Santanach i Costabella ens expliquen que el segell publica a un ritme de 10 a 12 títols l’any, molts dels quals són adquirits per biblioteques d’arreu del món. La col·lecció ‘Els nostres clàssics’ és a la nostra tradició medieval el que la Bernat Metge era als clàssics grecollatins. Ara la família Cambó s’ha venut el fons de la Bernat Metge al grup Som, que en farà l’explotació amb paràmetres més comercials, com bé ha explicat Griselda Oliver en aquesta crònica. Barcino, però, no es postula com un projecte merament resistencialista, ni pretén quedar fora del temps. La tercera generació dels Carulla està repensant el sentit i el rumb d’aquest segell en el marc d’una reflexió general per posar al dia el pla estratègic de la fundació.

Després de la renúncia dels descendents de Cambó a continuar editant els clàssics, el projecte filantròpic de Barcino queda encara més com un exemple rar de mecenatge editorial, únic a casa nostra. Darrerament la Fundació Carulla ha intentat treure la pols al fons de la Barcino. S’ha creat el col·lectiu ‘Amics dels Clàssics’, una comunitat de lectors amants de la literatura clàssica.

També s’ha impulsat la col·lecció Tast de clàssics, una sèrie d’adaptacions de clàssics medievals catalans que Santanach ha anat encarregant a escriptors contemporanis perquè traslladin les grans obres de la nostra tradició medieval a un català actual. És una col·lecció accessible tant per subscripció com a les llibreries. “Es tracta de posar al dia els nostres clàssics sense que es perdi l’ànima”. Per fer una actualització no n’hi ha prou amb un editor o un filòleg. Cal la mà d’un escriptor. “Tast de classics ens projecta, els nostres classics ens fonamenta”, conclou Santanach, mentre els companys de la premsa sortim del magatzem amb un obsequi, tots amb el nostre lot de llibres, com si haguessin passat els Reis.