Edicions Poncianes publica ‘Un sereno en el cementiri de l’art’ de Vicenç Altaió

Dissabte passat es va presentar al Museu de Cadaqués el llibre Un sereno en el cementiri de l’art de Vicenç Altaió. La presentació va anar a càrrec del cineasta Albert Serra, que va fer una parada des de la Documenta de Kassel on roda i exhibeix «Els tres porquets», i l’artista Jordi Colomer, un dels grans videoartistes actuals. Seguidament a la presentació del llibre, Jordi Carulla-Ruiz acompanyat d’una intervenció musical de Liba Vilavechia, recità poemes de Neu.

Un sereno en el cementiri de l’art és el darrer assaig de Vicenç Altaió, traficant d’idees, i una reivindicació radical de l’escriptura en condició d’igualtat amb l’obra d’art visual. S’hi apleguen assaigs sobre la protoavantguarda (D’Ors, Gaudí), la primera avantguarda (Calder, Miró, Dalí, Foix), la segona (Tàpies, Ponç, Brossa) i la d’avui (Evru, Jaar, etc.), escrits del nexe fotografia i llibres d’artista, i converses amb artistes (Portabella, Ràfols, Tàpies, Collins, Colomer, etc). El llibre ha estat editat per Edicions Poncianes. El disseny ha anat a càrrec d’Ariadna Serrahima. A la coberta, una serigrafia d’Antoni Tàpies.

Jordi Carulla-Ruiz, director de l’Associació Joan Ponç, va decidir impulsar el projecte Edicions Poncianes l’any 2008. Des d’aleshores ja ha editat set llibres, una mitjana de dos llibres l’any. El seu estil poncià, mefistofèlic, màgic, d’un món de paisatges poblats d’éssers il·lustrats i simbòlics, dóna prioritat a la divulgació artística de joves talents, Adriana Serrahima, Alèxia Sinoble, Blancallum Vidal, Núria Martinez, etc… “En el cas del llibre Un sereno en un cementiri d’art s’ha buscat una línia editorial que construeix una lectura unitària, gràfica i poètica creant un llibre objecte d’art, que queda clos per la coberta d’Antoni Tapies, una de les seves últimes obres” diu Jordi Carulla.

En paraules d’Albert Serra, Edicions Poncianes és una editorial que segueix Els llibres del Mall, aquests que com a catalitzadors o referents refusen comercialitzar l’esperit essencial de l’avantguarda amb una particular escriptura que té les claus del món de l’art. També es posiciona favorable a les recopilacions o compilacions que recullen el coneixement i amb un treball exhaustiu evoquen l’acte de la memòria i actuen com a documentació d’allò real. Lluny de caure en la comercialitat, però amb certa admiració per la divulgació, Edicions Poncianes crea un llenguatge propi, previ a la idea, partint de la paraula, la guspira i la fulguració. Usant una gràfica diferent, heterogènia, converteix el llibre en objecte, quasi fetitxe. No és un assaig acadèmic, sinó que és una creació que re-visita el passat.

“Altaió ha escrit un assaig de crítica d’art. Amb referents i personatges. Des de Foix fins a Eugeni d’Ors. Reivindica una estètica i pensament basats en la renovació contra el classicisme, l’autoritat i la disciplina, un cop dur al catolicisme”, recorda Jordi Colomer.

Per al mateix Altaió, “Un sereno en el cementiri de l’art és clau per reivindicar una generació que davant la cultura mecànica aposta per la societat del coneixement”. Contra el procés de la cultura com espectacle, en el sentit de Debord, i tenint present factors com el turisme cultural o la paganització del patrimoni. En una època de plenitud com l’actual, “El sereno” critica l’exili que sofrí la cultura catalana: Miró, escopit; Dalí, estigmatitzat; Foix, enclaustrat. I pren la màxima de “llegir i caminar”, de Brossa, per investigar i transformar el passat, per recuperar la tradició,  l’arrel pairal en un marc territorial, per refer una avantguarda pairal que és també actual. Per reunificar passat i present i teixir una línia històrica en el temps.