Ecos de Música Viva

19.09.2012

Joana Queiroz, clarinet, i Jonas Vitor, saxo, músics de la banda del pianista brasiler Rafael Martini.

 

El 24è Mercat de Música Viva de Vic ja és història. La concentració musical en aquests quatre dies, com sempre al Mercat, ha estat altíssima i sovint hem hagut de renunciar a algunes propostes per poder-ne veure d’altres. La varietat de sons i estils, altrament tan característica de Música Viva, ha estat també marcadament manifesta a l’edició 2012, on hem pogut descobrir espectacles interessantíssims. D’altra banda, més enllà de la programació oficial, hem viscut l’efervescència musical del carrer, i hem procurat també escapar-nos esporàdicament cap a algun dels petits festivals paral·lels al Mercat que aquests dies també han tingut lloc a Vic. Sigui com vulgui, ara que els altaveus ja han callat però que encara en podem sentir l’eco ressonar ben viu als timpans, val la pena recordar la música de què ens hem impregnat aquests dies. Mirem, doncs, pel retrovisor i repassem alguns dels nombrosos concerts que hem pogut gaudir en aquest Mercat.

 

Brossa Quartet de Corda, al Mercat de Música Viva de Vic.

 

Dijous al vespre ens estrenàvem amb un espectacle d’aquells que desvetllen amb força l’interès pel contrast desacomplexat d’estils que el componen. Es tracta del darrer projecte del Brossa Quartet de Corda, el qual reuneix damunt l’escenari els violins, viola, violoncel i clavicèmbal del quartet juntament amb la veu del contratenor Jordi Domènech i les del duet de hip-hop Falsalarma. Un espectacle creat al voltant del tema de l’avarícia, amb lletres de Valle-Inclán, Narcís Oller, Molière i dels mateixos Falsalarma cantades amb el poderós flux de veu de Domènech i amb la contundència del duet hip-hoper. El text d’una de les peces, Carta anónima, és més recent, però: és de fet una a carta real que va ser enviada al jutjat on es denuncien alguns dels abusos comesos en el cas Palau. El resultat, una comunió sinergètica, amb total difusió de límits entre música clàssica, música barroca (sobretot amb el so del clavicèmbal), pop i hip-hop, i amb alguna dosi d’humor de tant en tant i tot de porquets-guardiola escampats per l’escena com a emblema de l’obra.

 

Pansori meets Flamenco.

 

I a propòsit de mescles inversemblants, l’endemà ens corprenia l’insòlit espectacle Pansori meets flamenco. Visceralitat i exotisme a raig fet. El flamenc de la guitarrista Marta Robles i dels cantaores Antonio Martín i Alba Carmona es fon en aquest espectacle amb el pansori, la música tradicional coreana, del grup Jeong Ga Ak Hoe. Damunt l’empostissat de l’auditori, un semicercle d’instrumentistes partits a parts iguals: a l’esquerra els curiosos instruments de corda, vent i percussió dels coreans, al centre, la seva cantant amb un vestit tradicional i un ventall a la mà, i a la dreta l’ala flamenca. El que no ens esperàvem en absolut és que no només les dues músiques casaven perfectament, sinó que semblaven tenir moltíssims punts en comú, com si es tractés de dues bessones que han viscut vides diferents però un dia es retroben i de seguida es reconeixen l’una en l’altra. Les veus fosques i carregades de sentiment del cant flamenc trobaven la seva rèplica igualment fosca i a estones llastada d’amargors en la cantant coreana. Tot això amb acompanyaments oscil·lants entre l’austeritat i el joc de silencis oriental i la guitarra i caixó flamencs.

 

Rafael Martini.

 

Reculant novament a dijous ens ve al cap la segona parada de l’itinerari d’aquell dia, la que duu per nom Rafael Martini. El pianista brasiler, amb la seva banda, presentava el seu disc de debut, Motivo, amb una atmosfera entre un jazz progressiu molt particular i les músiques brasileres. En conjunt una música molt serena, amb estones de pausa i balanceig tranquil i d’altres de més intensitat, amb lloc també per a la improvisació. Vam sortir-ne ja pensant en la següent estació: ens esperava de seguida l’actuació de Guillamino al Sucre, a l’altra punta de la ciutat. En arribar-hi ens vam adonar que a aquella hora el públic encara hi era un xic escàs però que molta gent ja s’hi estava desplaçant. Dalt l’escenari, Pau Guillamet apareixia amb pantalons arrapats i una camisa tronada amb coll Mao; un monyo li recollia els cabells. Tot plegat, una estètica entre de savi budista i de pintor del Soho novaiorquès.  L’acompanyava un baixista, un bateria (amb una bateria acústica i una d’electrònica) i una altra membre del grup llançant les bases d’ordinador. La calidesa de la veu soul de Guillamino contrastava amb el so electrònic de les bases i la psiquedèlia tremolosa del seu sintetitzador. La percussió, tothora contundent, en alguns temes aconseguia fer bellugar el públic, encara fred per bé que atent. Un concert molt en la línia a què ens té acostumats aquest músic: temes soul amb moments més ballables, bases rares, a vegades fins i tot amb acords de jazz, canvis de ritme, enregistrament de loops en directe, efectes i sons marcians, atmosferes estranyes, etc. Traslluint-se’n sempre un gust per l’experimentació i la recerca de sonoritats. Més tard presenciàvem al mateix escenari el concert de dels bilbaïns We are standard. El seu indie amb ritmes ballables, d’un so directe impecable, va convèncer un públic llavors ja més nombrós. Una veu molt versàtil i amb molt d’estil, ritmes funk o disco, guitarres afilades i una permanent atmosfera feliç van caracteritzar la seva actuació. No és estrany que de tant en tant ens vinguessin al cap els Flaming Lips momentàniament.

 

Els mallorquins L.A en directe, a la Plaça Major de Vic.

 

Igualment impecable i d’una qualitat fabulosa va ser el so dels mallorquins L.A., divendres a l’escenari de la Plaça Major. Un directe “guitarrer” i una veu admirable, plena de llums i racons, van fer que la música del seu últim disc ens calés a poc a poc fins al moll de l’os. Al cap d’una estona, acabat aquest concert, ens trobàvem davant d’un escenari més petit, i qui teníem al davant era el trio de jazz contemporani Phronesis. Si únicament poguéssim fer servir un sol adjectiu per a definir-los, sens dubte que escolliríem “exquisits”. Més enllà del notori virtuosisme dels tres músics, el que és realment digne de menció és el refinament tan elevat per on es mou aquesta formació. Pianista, contrabaixista i bateria són capaços d’assolir una expressivitat i  una complexitat elevadíssimes. Destacaríem per damunt de tot el domini increïble de l’instrument de què feia gala el bateria, el qual conferia una riquesa de sons, ritmes i subtilesa valuosíssims al so global de la formació. Més tard, en una Plaça Major atapeïda per l’actuació de Love Of Lesbian, sentíem, tot passant, com Santi Balmes exhortava el públic a “cantar com si no hi hagués un demà”, mentre ens dirigíem novament cap a la zona del Sucre. Aquest cop, però, ens acostaríem a la zona on es troba l’emblemàtica xemeneia, marc habitual del Sugar Il·legal Fest. Allà ens esperava l’actuació a peu de carrer i amb el públic a tocar dels micros d’Eric Fuentes & El Mal. L’antic cantant i guitarra de The Unfinished Sympathy i la seva banda van signar un concert amb guitarres potents i compactes i una veu rugent, la d’un Fuentes estimulat per la proximitat del públic. Una gran descàrrega d’energia.

 

Zenet.

 

Dissabte encetàvem la ruta a l’auditori Atlàtida amb Zenet i la seva barreja de jazz, bolero i blues amb passades dolces de trompeta. El seu cantant, centre de gravetat del directe, no podia deixar de recordar-nos una mena de galant italià del sud, mentre acariciava lletres de desamor amb lentes melodies. Després de gaudir d’alguns concerts més, ens plantàvem a la Carpa Vermella, on tocava Raydibaum. L’espectacle que van oferir comptava amb projeccions creades expressament per a cada tema i alguna que també incloïa gravacions en directe. El grup va sonar potent i equilibrat, amb molt bona qualitat de so. Novament cal destacar l’excel·lent veu del cantant, versàtil, capaç de mostrar delicadesa i alhora una aspror rugent a les tornades, salvant les distàncies, a l’estil de Dave Grohl. El públic va sortir entusiasmat del concert. I de la Vermella vam saltar a la Carpa Negra, on vam veure actuar Ted Leo. Dalt de l’escenari, tan sols un home amb la seva guitarra Gibson, un micròfon i un amplificador, res més. El músic americà va dir unes paraules de presentació en català i es va llançar a rascar la seva guitarra, evidenciant amb el primer tema els seu bagatge punk-rock però també una finor que la nuesa del format li permetia. Després li vam veure aires molt més indie i pop-rock i una veu melòdica de registres aguts, durant bona part del concert. I una floreta per als locals, que palesa bones fonts: “M’agrada Vic, it’s a beautiful town, hi ha massa porc, però…”, deia Leo amb ironia a mitja actuació, buscant la complicitat del públic. Però la nit no s’acabava pas amb aquest concert, i ens vam deixar perdre en un devessall de tastets d’ací i d’allà pels carrers i novament per la zona del Sucre. El Mercat s’acabaria tard, i encara diumenge al migdia en quedarien un parell d’actuacions més com a colofó.

Com hem dit al principi, aquest itinerari a través de la nit i de la música que ha estat Música Viva ens ha deixat, en exhaurir-se, un ressò que encara perdura a dins nostre. Guardem, doncs, aquest eco abans no s’esvaeixi, sota la campana de vidre d’aquests mots, que en aquest punt per fi es veu segellada.