“Dunkerque”, l’èpica de les victòries menors

28.07.2017

Aquesta setmana us parlem de Dunkerke, la nova pel·lícula del cèlebre Christopher Nolan que recrea una batalla de la Segona Guerra Mundial històric sovint oblidada.

Dunkerke, l’esperada incursió de Christopher Nolan en el gènere bèl·lic, recrea els fets de la batalla homònima que a la primavera de 1940 va enfrontar a les forces aliades en retirada amb l’exèrcit alemany. A aquelles alçades de la guerra, Alemanya havia conquerit França a la velocitat del llamp i al voltant de 400 mil soldats britànics van acabar a les platjes de lextrem nord del continent, desesperats per creuar els escassos 26 quilòmetres que els separen de casa.

Després de parlar-nos de forats negres que dobleguen l’espaitemps i de somnis dins de somnis dins de somnis, l’aclamat director anglès s’enfronta al relat més prosaic de la seva filmografia. I és que, fins i tot dins l’imaginari Britànic, l’evacuació de Dunkerke es recorda més com una catàstrofe salvada pels pèls que com una victòria. Però la senzillesa de la història fa esclatar el talent de Nollan que, obligat a prescindir dels seus típics girs artificiosos, brilla a l’hora de captar les emocions i els instints primaris.

La narració està dividida en 3 línies paral·leles que recorrent diferents espais de temps fins a acabar convergint. A l’aire, Tom Hardy lidera un escamot encarregat de defensar l’evacuació,  a la platja, els soldats que esperen el transport formen cues enormes i extremadament vulnerables davant els avions alemanys i, a la costa anglesa, un petit contingent de civils salpa amb les seves embarcacions recreatives per anar a ajudar. Alternant constantment entre els tres nivells de la història, Nolan aconsegueix rebaixar les individualitats i centrar-se en la polifonia de la guerra, repassant els mateixos moments des de diferents punts de vista i jugant magistralment amb la ironia dramàtica.

Si la pel·lícula no és perfecta, és perquè la majoria de personatges acaben resultant una mica anacrònics, més semblants a una revisió asèptica i respectuosa que avui dia faríem que als combatents que a soldats de carn i ossos. Però la capacitat de Nolan per bombardejar-nos amb acció trepidant i explicar una història de molt calat emocional sense fer-nos sentir manipulats, converteixen el film en un visionament obligatori.

La gran virtut de Dunkerke és saber capturar l’episodi històric des de dins, capturant la manera com els anglesos de 1940, que no sabíen com acabaria la guerra, el van viure: com un moment ple de contradiccions i incertesa, que obliga a una nació a recordar els ideals pels quals lluita inclús quan tot sembla més ambigu i deslluït.”

Un frame de “Dunkirk”, de Chirstopher Nolan