D’Ulisses a McNulty

23.07.2012

El detectiu Jimmy McNulty, a 'The Wire'.

Jorge Carrión és professor de Literatura Comparada a la UPF, i autor del llibre Teleshakespeare (Errata Naturae, 2011). En el quart acte dels Juliols Joves, organitzats per l’Ateneu barcelonès, ens oferí una xerrada molt amena sobre l’actualitat de les sèries nord-americanes. Als espectadors europeus, més habituat a sèries històriques o entreteniments banals d’ínfima qualitat, ens pot sorprendre l’aparador públic que actualment suposen. No podem imaginar les sèries com un relat crític a temps real: una producció editorial contínua.

És molt enriquidor, tal com ens recordava Bernat Dedéu en la presentació de la xerrada, interpretar el capitalisme actual a través de Mad Men. I si bé la sèrie creada per Matthew Weiner és paradigmàtica en aquest sentit, podríem afegir  una llarga llista d’obres que secundés aquesta certesa. La nova temporada de Damages (traduïda i emesa a Catalunya com “Danys i prejudicis”) ens ofereix, per exemple, una crònica poc dissimulada de l’afer Wikileaks. The Wire, la millor sèrie televisiva segons Carrión (i servidor), fou creada per un periodista: David Simon. En oposició a la infantilització de la indústria cinematogràfica, preocupada en oferir productes familiars de dubtosa qualitat, les sèries gaudeixen d’una major llibertat creativa.

Feta aquesta introducció, podríem preguntar-nos quines són les temàtiques  més tractades. Sobra dir que, en la primera dècada del s.XXI, abunden les sèries que directa o indirectament tracten les conseqüències dels atemptats de l’11-S. No és casualitat, afirma Carrión, que la sèrie més seguida (Lost) comencés amb un avió estrellant-se. Gallactica Superstar o 24 tractaran sobre els límits de la tortura; Sherlock ens mostra un Watson turmentat per la guerra; Person of interest replanteja la xarxa de seguretat i vigilància que n’ha derivat…

Directament relacionada, la descripció de les fronteres polítiques i la relació entre diferents comunitats culturals, també hi és present. El tràfic de drogues—provinent sobretot, a EE.UU, de Colòmbia i Mèxic—com un factor important en la política internacional. No és estrany, així mateix, que els llatinoamericans apareixen sovint en actes d’extrema violència. Fins i tot a Dexter, una sèrie en què el protagonista és un WASP forense i psicòpata, apareix aquesta imatge estereotipada.

Finalment, Carrión apuntà el conflicte generacional i familiar com el tercer gran bloc temàtic. Les generacions que actualment tenen entre 45 i 70 anys, han ocupat càrrecs destacats i són responsables de l’actual crisi socioeconòmica. El seu món, tanmateix, ha desaparegut. L’aparició de les noves xarxes socials, i la transmissió horitzontal de la informació, han canviat les regles del joc. L’accés i el domini de públics immensos, i no únicament el tràfic d’influències amb gent poderosa, es converteix en un element prioritari. La sèrie britànica The black mirror s’endinsa especialment en aquest gir copernicà.

La unitat de la família és predicada, si bé no aconseguida, per la majoria de protagonistes rellevants. Tony Soprano, Jimmy McNulty, i Walter White en serien els exemples més destacats. A través de les seves vides, podem endinsar-nos en la distància que separa la vida pública i la privada de tants pares de família. Són ells, els antiherois, la novetat més fresca que ens ofereixen les sèries respecte altres mitjans artístics. A diferència de les pel·lícules, ens permeten acompanyar el personatge durant desenes i desenes de capítols. Aconseguir, en definitiva, uns majors graus d’empatia.
El mateix format permet una introspecció múltiple de la realitat. Si bé la literatura també pot narrar des de múltiples perspectives—això és la polifonia—es mostra limitada en aquest afany. Al capdavall, ha de mostrar certa cohesió i claredat expositiva. No pot narrar sincrònicament una acció des de l’òptica d’infinitat de personatges.
Seria injust, i amb aquesta nota acabaré, valorar les sèries nord-americanes únicament com un gran testimoniatge històric. I no només perquè, com hem considerat anteriorment, els guionistes gaudeixen d’una àmplia llibertat creativa i prou talent per usar-la amb gust i criteri. D’aquí uns anys, tal com destacava una intervenció del públic, les millors sèries poden conviure conjuntament amb altres disciplines artístiques. La seva mirada més dinàmica, àgil, aventurera, també pot oferir (de fet, ja ho ha fet) grans reflexions metafísiques sobre l’antropologia humana. El seu llegat no es limitarà a ser un document, sinó que esdevindrà una expressió. La millor prova és Sons of Anarchy—directament inspirada, com ha reconegut el guionista principal, en Hamlet—, l’esperit tràgic de Walter Bishop (Fringe) o aquesta gran tragèdia grega anomenada The Wire.
És un error contraposar la literatura profunda dels clàssics amb el diverttimento passatger que ens ofereixen les grans sèries nord—americanes. En l’última frase de la seva intervenció, Jorge Carrión confessava: “només amb drama nord—americà, i llegint Shakespeare i Homer, em passo tot el dia”. Que aquestes paraules ens serveixin d’exemple.

Twitter: @gcarreras27